Vulcan Bike Lanzarote

Estan bojos aquests guanches!! 

Aquests dies he estat ciclant pels camins (si d’això es pot dir camins) que ens ofereix l’illa de Lanzarote.

La idea original era fer la tracks de lava, però aquesta ruta (que de ben segur que tornaré per fer-la) està composada per etapes lineals, poc compatibles amb tenir llogat un apartament al sud de l’illa.

Tanmateix, la idea de no poder fer-la no em desanimà i només posar el peu a terra em vaig posar en contacte amb l’organització per a que m’oferís alternatives.

En Maxi, un lleidetà que fa més de vint anys que es va deixar perdre per aquest indrets, em va oferir la posibilitat de fer tracks circulars. Fantàstic! Només quedava llogar la bike i gestionar amb la família els dies que podria perdre’m per l’illa.

A misses dites, l’illa s’ha de fer amb una 29”, a ser possible doble suspensió (no va ser la meva elecció, jo sóc de rígides). En Saül us aconsellarà de quina és la bike que millor s’adapta a les vostres posibilitats. Jo vaig triar una Treck 29” d’alumini, que es va comportar a la perfecció (no sé si sabré tornar a una 27,5).

Havia d’escollir tres tracks d’aquesta llista (fer quatre hauria comportat seriosos problemes familiars):


En Maxi em recomanà fer la del Monumento Campesino i la d’Uga. Els que em coneixeu ja sabeu quina va ser la meva primera elecció (ante la duda…)


1a Sortida. Puerto del Carmen.


Havia matinat, però no gaire, eren les 8 del matí i tot just acabava d’ajustar la bike tot veient com els turistes aprofitaven per fer running pel passeig marítim.

Eren 60 km amb un desnivell de 1000 metres, quasi com fer el Cogulló. Continuadament en aquests tracks he estat intentant, inútilment, trobar semblances amb els trajectes que habitualment fem, per intentar regular l’esforç i per no defallir. La idea es totalment absurda, el terreny no et permet avançar amb celeritat, les consultes al GPS són freqüents i els camins, de vegades, desapareixen….

El track em portava per pistes fins a UGA, on prenia un corriol, el primer, que definiria com espectacular, entre el mig d’amenaçants roques volcàniques.

Rotonda i direcció al parc natural del Timanfaya, on el trac m’endinsava dins una pista en teoria prohibida per vianants i ciclistes (en Maxi em comentà que els senyals els havien posat els camelleros, i que no s’ha de fer gaire cas). 

Les vistes del Timanfaya, la varietat de colors de les roques, l’absència de vegetació (ni un sol arbre per buscar ombra), li conferien a la ruta un caire èpic. 

S’acabava el camí i continuava per carretera fins a l’entrada oficial del parc. La 29” anava a tota bufa. Un pensament, ostres, massa asfalt. I tant! m’havia passat la sortida. 

Reculava fins trobar una pista que indicava “camí tallat”. uff!! no portava ni 20 km i començava a dubtar de la fiabilitat del track.

La pista s’apropava a la caldera blanca. Pista per dir alguna cosa, perquè de mica en mica s’anava trencant fent-la cada vegada més impracticable. Aqui vaig començar a entrendre el tema de la doble suspensió.

De cop la pista es convertí en un corriol dels que m’agraden, amb alçaleres i trams que havia de fer a peu. L’anima em deia que anava per bon camí, però trobar-me al mig del no res a ple sol i exhaurint les reserves d’aigua no em conferia gaires bones sensacions. 

Era qüestió de continuar avançant tot rodejant la caldera blanca. La idea d’endinsar-me en el mar de lava negra que al principi tant m’atreia, començava a neguitejar-me.

Per fi el corriol es feia més practicable per a la 29” (amb a meva m’hauria caigut més d’una vegada) i trobava signes de vida, uns excursionistes anglesos amb els que vaig comentar la meravella de l’entorn i uns francesos que no van passar del bonjour i, per fi, pista.

La pista m’apropava a Mancha Blanca on vaig poder carregar el bidons i la camelbalk.

El camí proseguia pel mig d’unes vinyes i d’uns marges que no et permetien ciclar. A punt de caure un parell de vegades i mà al GPS per trobar alternatives. Més al davant semblava que hi havia una pista més ample, així que deixava les vinyes pel lateral fins trobar el camí. La pista pujava i baixava apropant-se de nou a les llengües de lava de la darrera erupció del Timanfaya. Un corriol apareixia bordejant la muntanya vermella que tenia al davant. No el vaig gaudir gaire, no em feia gaire gràcia tornar a les roques negres que seguien amenaçant (aquest corriol si que el vaig gaudir al dia següent a la ruta del monumento campesino).


El corriol acabava en una pista que donava a la carretera, vaig accelerar el pas, per fi mon civilitzat, però no. No m'havia fixat que el track feia un gir de quasi 180º per ficar-me on no volia anar. Portava més de tres hores pedalant i no havia fet més que dos terços del recorregut. No volia caure en la desesperació, així que vaig fer un zoom out i vaig poder comprovar que el corriol seguia paral·lel a la carretera. Eren tan sols 800 metres, així que, apreta les dents i endavant.

Si el primer corriol (el d'Uga) em va agradar, aquest encara més. Tot i el petit pendent positiu la Treck es comportava de fàbula, bé els cinc metres finals de connexió amb la carretera eren un sorral que no vaig poder superar.

Segons el track, als 100 metres per la carretera havia de sortir un camí a mà esquerra. El mapa també em deia que hi havia un camí, però el meus ulls només veien una paret de 3 metres de lava solidificada. 

Simultàniament rebia una trucada de telèfon de la meva família per indicar-me que havia d'anar pensant en tornar, que ja era l'hora.

No sé que és pitjor, sentir-te perdut o saber que no podràs complir amb la promesa amb la família.... Els hi vaig explicar la situació i que, si de cas, que no m'esperessin per dinar.

Resolt el primer problema, ara tocava trobar solució al tema del camí. Més al davant semblava que el cami s'aproximava de nou a la carretera i que hi havia una via alternativa, així que de nou per la carretera per trobar aquesta segona via.

Es tractava d'una pista força ampla, amb molta, molta sorra negra. 250 metres i m'enganxava de nou al track original. Aqui em vaig trobar a dos riders que ho estaven passant fatal amb la sorra, dels quals no vaig tenir pietat. Velocitat no, però tècnica...

Saber que no ciclava sól em va relaxar una mica, la tensió seguia per evitar caure a les dunes de sorra. Havíem deixat els corriols de lava negra per una pista i corriol de sorra que ens havia de portar a la part final del cami. 

Així que la sorra va desaparèixer, els riders em van donar caça. Els seguia a roda fins a la fi del camí. Els giràven a l'esquerra i jo ho feia a la dreta per enganxar un altre camí que havia de baixar.

Tot i que anava a bon ritme, els quilòmetres no baixaven. El track era una ruta que connectava els pobles per corriols. Divisava el mar, podia intuir Puerto del Carmen, però no tenia referències per calcular distancies. 

Semblava que la carretera m'havia de dur de Tias quasi a peu de mar però no, un altre revolt inesperat i un corriol per un terreny més semblant al que habitualment fem (com el que va paral·lel al camí veïnal). Si m'hagues trobat aquí la parella de riders segur que no haurien pogut seguir el meu ritme. Era estret, amb força pedres però amb molt bona tracció. El diàmetre de les rodes m'asseguraven no quedar-me clavat en cap forat. Pot-ser va ser una baixada un pel temerària, divertida però temerària.

El corriol enllaçava amb la pista que havia pres a l'inici de la ruta. Només un quilòmetre i ja era a puesto.

Eren les dues del migdia. Encara arribaria a dinar. Feina feta!!

De ben segur que l’Aniento, l’Abelaira i en Fulgui haurien gaudit tant com jo d’aquesta ruta. Sentir-te perdut, buscar alternatives, retrobar el camí, no desesperar (gaire) era justament les sensacions volia sentir a sobre de la bike.


2a Ruta. Monumento campesino – Tinajo.


Ara tocava fer una de les recomanades pel Maxi. Aquesta vegada em vaig preparar millor la sortida. Era sensiblement més curta. Però havia de tenir un pla B per si de cas. 

Hi havia una boira baixa i l'ambient no era gens ni mica caluros. Des del Monumento campesino fins a los Bermejos el track circulava per camins asfaltats i ràpidament s'endinsava al paisatge protegit de la Geria. Les pistes estaven marcades i m'havien d'apropar de nou a Mancha Blanca pels camins o corriols que el dia anterior m'havien fet patir. Ja ho coneixia, ara havia de gaudir del trajecte i de veritat que ho vaig fer. 

El track serpentejava pels diferents volcans de la Geria: la montaña Cardona, la caldera colorada, el camí inexistent del dia anterior i el corriol de la Montaña Coruja i la Montaña de los rostros. Ara si, ara portava un bon ritme, sabia on podia reomplir bidons i no tocava patir. 



Per moments vaig estar temptat de girar cua per tornar a refer els camins, les males llengües dirien que era per seguir la ruta a dues riders angleses amb les que em vaig creuar, però no, era per tornar a fer els corriols.

A Mancha Blanca omplia el bidó amb dos aquarius i em prenia una canya de cabell d'àngel. Ara començaba una altre part del trajecte. Per carretera fins a Tinajo i de seguida un corriol que bordejava el Montaña de Tinajo.

A la Cañada canviava radicalment el paisatge. La boira s'havia esvaït i el sol picava de valent. La sorra blanca al mig de camp de mini-dunes no permetien un avenç a bon ritme. Menys encara quan havia d'ascendir al Pico del Cuchillo que oferia bones vistes de tot menys de l'inexistent camí.


A la pista que m'havia de dur a Tiagua amb prou feines podia anar a més de 8 km/h, quin sorral i quna calor!!

Creia que ja havia fet tota l'ascensió, però a Tao l'única pista que pujava a prop de la Muntanya de Tiagua era la ruta que em marcava el track. Des d'aquí baixada fins a l'Islote i aquí la gran sorpresa:

El tram final circulava pel ben mig de les roques trencades per l'activitat sísmica que amagaven forats i que t'obligava a consultar continuament el GPS per saber si anaves per bon camí. Quasi 1,2 km de btt en estat pur.

Arribava de nou al Monumento Campesino, ara infestat per turistes alemanys que no paraven de veure cervesa. Bici al cotxe i a fer una merescuda CFR.


3a ruta UGA- Degollada-Campo de Tiro-Yaiza


Tocava posar fi a les meves aventures per Lanzarote i no ho feia en les millors condicions. No era una sortida matinal, sinó que ho feia a les cinc de la tarda, tot just desprès d'haver-nos cruspit una mariscada a la Caleta de Famara.

Si les rutes anteriors començaven de forma suau, planejant per escalfar motors, aquesta era com les típique que fem, primer puges i desprès ja en parlarem. 

Des d'Uga t'enfiles cap a la Degollada on comença un camí pel lateral de la muntanya força trencat, amb trams impracticables que t'obliguen a caminar força al costat de la bike. Això si les vistes són impagables. 

La part de descens fins al peu de la Caldera de Masión, molt perillosa, però no vaig posar peu a terra. No sé, la 29 s'ho menja tot.

150 metres per carretera i abans d'arribar a la rotonda comença un camí pel Pedregal. El nom ja ho diu tot, acabes amb un dolor de mans d'agafar-te a la bike que beneïxes el tram d'asfalt que va des de las Breñas fins als Hervideros.

Vaig aprofitar aquest tram per donar marxa a la Treck, fins i tot vaig donar caça a un biker en flaca (mai ho hauria dit). Deixava la carretera per un corriol de pedres volcàniques que sortia a ma dreta, davant la sorpresa mirada d'uns turistes alemanys que aprofitaven per fer-se unes fotos. El corriol molt xulo, anava sobre el timing previst. Però un cartell m'esguerrà una mica la tarda: Zona Militar, Campo de tiro. Prohibido el Paso.

La sensació de trobar-me un convoi militar no m'atreia gens ni mica. M'imaginava al ben mig d'un judici sumaríssim, davant del tribunal militar acusant-me i tancant-me a les insalubres garjoles illenques o encara pitjor, servint de blanc mòbil per un inexperts militars en pràctiques totalment embriagats per calimotxo.

Tornar enrere no era solució, mai ho és a sobre de la bike, així que, si m'aturaven, la tàctica era fotre les culpes al Maxi.

En tot això la pista s'havia convertit en un sorral negre que no et deivava pedalar, havia de provar de pedalar per fora paral·lel a la pista.

En un del múltiples ensurts que vaig tenir, la sabata es va enganxar amb el pedal i es va descosir. Començava a tenir veritables problemes. Pedalava curosament intentant no trencar del tot les sabates i intentant no caure a les trampes de sorra. Per fi sortia del camp de tir, hi havia un tram de carretera de 300 m i el track tornava a endinsar-se pe per corriols de lava.

Havia de prendre una decisió, corria el risc de quedar-me tirat a més de 10 quilòmetres del meu destí. Zoom out i, al veure que el corriol tornava a la carretera, decidí no agafar-lo. Aquesta ha estat la primera i darrera renúncia que he fet en tot el periple. 

Abans d'arribar a Yaiza una rampeta (de plat petit i pinyó gran) em portava de nou a una pista que m'havia de dur quasi a destinació. 


Els cinc darrers quilòmetres no volien caure. Fútilment intentava prendre referències, però semblava que el GPS tontejava amb les distàncies. No arribava a destí. 

La pista em portà de nou als carrers de Yaiza, un tram de carretera, una rotonda i, de nou, el primer corriol que havia ciclat per l'illa. Va ser el colofó d'or de tres magnifiques jornades que m'han deixat amb ganes de tornar a Lanzarote per recórrer els camins que encara desconec i de repetir els que he fet.

Si voleu gaudir com jo d'aquestes experiències, aquí teniu l'adreça web de la Vulcan Bike:

I no m'oblido, AUPA ATHLETIC!!

4 comentaris:

  1. Molt bona cronica i asumeixo les culpes dels ensurts viscuts jajaja!!!
    Una forta abraçada i fins la propera.

    ResponElimina
  2. Molt bona cronica i asumeixo les culpes dels ensurts viscuts jajaja!!!
    Una forta abraçada i fins la propera.

    ResponElimina
  3. Brutal l'imatge lunar per entrar a la crònica. Espectacular!

    Si són tracks lineals com representa que ho has de fer? T'ofereixen la posibilitat d'organitzar-te tenir hotels a cada arribada i portar-te les maletes?

    El tema de comparar el que em queda amb una ruta coneguda també ho faig jo. XD Això és com un Cogulló o un Corredor.

    Com et van anar el mapes? Estan bé els mapes de Canàries?

    ResponElimina
    Respostes
    1. ELs tracks que jo vaig fer eren circulars. Si vols fer la tracks de lava, ells se'n ocupen de l'allotjament i de portar les maletes entre els hotels.

      Els mapes de canaries són molt fidels, amb força detalls i gràcies a ells vaig poder en sortir-me de situacions complicades. Jo no ho provaria de fer sense el GPS.

      I aqui crec que el que aniria de fàbula és muntar e-roadbooks

      Elimina