Una setmana té 168 hores. Estem tot el dia immersos a la feina, amb els problemes del dia a dia, quasi bé sense poder pensar en el que realment ens importa. Tres hores no semblen gaires, però tres hores dedicades a allò que més t’estimes poden ser molt plenes.
Imagineu-vos, tres hores dedicades, gaudint de cada segon de la millor companyia, d’algú que saps que no et retraurà res de que facis perquè espera que donis el millor de tu, encara que no sigui gaire, encara que no arribis a la fita, perquè sap que has donat tota la teva essència.
No arriba a un 2% del temps, però realment paga la pena. Pots fer petits provatures entre setmana, però tres hores plenes, dedicades, sense interrupcions, t’omplen de vida.
Només hi ha un problema, en vols més. No en tens prou, demà voldràs quatre i, per què no, tota la vida.
Encara tinc present l’eufòria de la pedalada de la setmana passada (només m’he trobat en una de les fotos dels 23 que han publicat).
Encara tinc present la cara que se’m va quedar quan vaig veure, al rentar la bike que havia perdut una pastilla de fre i que havia trencat la patilla del canvi. Era dijous i no tenia temps material per reparar la bike de cara al cap de setmana. Què podia fer? Sortir amb la flaca?
Anar amb el Cicles, como que no, el meu estat de forma no em permet ni plantejar-los que em deixin venir amb ells. Si, havia fet escarceos setmanals amb el rodillo (corroling), però ni de bon tros tenia el nivell d’aquests craks de la bike.
I els fidels Bikedeferro, nosaltres som de BTT, de corriols, de fang, de caure al terra i aixecar-nos tot somrient. No els hi podia demanar aquest sacrifici (però ho vaig fer).
L’Efren s’hi va apuntar dissabte, on gaudíem de tres hores de bona conversa a un ritme tranquil (excessivament tranquil) tot fent un Vacarisses.
No sé que es millor, la pedalada o la conversa. Relativitzant tots els problemes de la societat i de la classe política mentre les gotes de suor impactaven l’asfalt que, escalfat pel Sol, fumejava i li conferia una olor típica del Montserratí (Si Carles, això no és el Baix Llobregat, és el Montserratí).
Van ser tres hores ben bones. No podíem fer res millor, en tot cas complementar-les.
El problema es presentava per diumenge. Quan ja estava quasi tot organitzat, en Flores va dir que per un compromís ineludible havia de dedicar les tres hores a assumptes familiars.
Sortia direcció al PIR2 amb la flaca amb l’esperança de trobar algú. En Sebas no hi era, l’Aniento tampoc. Però vaig divisar la figura de l’Abelaira que, com sempre somrient, em digué que només disposava de tres hores.
Diguem que en David no estava en el seu millor moment, segons ell es tractava d’un virus estomacal però les males llengües diuen que era l’efecte de tres hores ben aprofitades (vaja n’estic convençut).
Sortíem direcció Gelida a bon ritme, tot deixant que els maquinorros ens avancessin. Culló si que entrena aquest jovent, ens avançaven a una velocitat insultant (la Felt s’ha quedat sense pegatines).
Només vàrem poder agafar una bona roda de tornada cap a Piera a l’alçada de Can Canals que ens portà als Hostalets a un ritme superior al nostre.
De nou i, de baixada, ens va avançar fins a l’apuntador. Si no toca no toca, llavors a patir i a intentar dignament a casa. I això és el que vàrem fer.
Van ser tres bones hores. Vàrem riure, vàrem patir, vàrem conversar i vàrem gaudir.
La Roser ens va oferir, en arribar a casa del David, dues birres fresquetes que varen ser el millor colofó de la sortida.
Apunteu un nom a l’agenda: Pau Abelaira. Aquest la farà grossa!!
Si, han estat tres hores però en vull més i les vull cada dia. Us imagineu 24 hores?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada