Hivernal de Cervera

Pop-u-lar, S-trella o X-trem?, som a dissabte, un dia abans de la cursa i m’estic fent aquesta pregunta. 

L’any passat, abans de l’ensurt, vaig fer la mitjana sense quasi despentinar-me. Però ara les coses han canviat. Seria tot un desgavell no poder arribar a temps al punt de tall i haver-me de conformar amb la pedalada infantil. 

Vinga Ferran, no siguis negatiu. De ben segur arribaràs... i perquè no fer el circuit X-trem? Seria capaç d’arribar al punt de tall? Total son 62 km amb 1500 de desnivell. Més o menys com el Cogulló. 

Tinc l’encàrrec de fer moooltes fotos de la pedalada, però si faig moltes fotos no arribaré al punt de tall, però paga la pena compartir aquest moments. 

Miro al mòbil intentant cercar un missatge d’ànims però avui esta totalment callat. Bé quasi callat. 

Me’n vaig a dormir d’hora que demà tenim feina. 

És Diumenge, he dormit força bé. Que estrany, quan tinc pedalades no dormo bé. Pot-ser saber que no tinc res a fer és el millor sedant. 

Surto a l’hora (que estrany!), en Cuevas m’espera per muntar les bikes al cotxe i sortir cap a Cervera. 

En Manolo, l’Aniento i el Salvador ja havien donat de dinar a les girafes de la rotonda i estaven frisosos de sortir direcció Briançó on ens esperava el Presi Ramon. 

Nota: deixo pel final la foto de Briançó amb el comentari per a la Nocturnes Challenge. 

Ja estàvem a Cervera, molt d’hora, molt tranquil, com si aquesta vegada això de pedalar no anés amb mi. La setmana passada ja havia vist que el pla de preparació no funcionava i no tenia cap expectativa per avui. 

Primer hem anat a buscar el dorsal 

Desprès els companys han hagut de fer una aturada tècnica (ells si que estaven nerviosos). 

Havíem de fer un cafè, el meu descafeïnat i amb sacarina. Quasi se’ns passa l’hora i ràpids a posar-nos a la cua del pelotó. 

Sonava Thuderstruck d’ACDC a la plaça la universitat de Cervera, tot un himne premonitori. La sortida era neutralitzada, sortíem en grup, la vaig fer al costat del Ramon, però era baixada i, sense voler em vaig deixar caure. Avançava unitats de ciclistes més cautes. 

Nomes tenia un objectiu, no quedar-me al primer punt de tall. En Manolo se’m va posar al costat, així que decidí seguir el seu ritme, un pel (per dir algo) més exigent que el meu. 

No marxava, vale, ja m’estava bé. Seguia avançant riders, la pendent no era excessiva i, com que el pulsòmetre no em funcionava, anava totalment despreocupat. 

Mica en mica en Manolo ha marxat, però jo portava un bon ritme i el punt de tall el passava amb força marge. Objectiu assolit!! 

N’estava fart de tanta pista, però divisava una retenció de riders, per fi un corriol!!. L’espera no va ser com la de la Berga-Santpedor, anàvem fent. Vaig veure al Ramon al darrera que no va voler avançar fins la meva posició. 

L’experiència de les caigudes de la Catllaràs de fa tres anys em va servir molt (gràcies Abelaira) evitava totes les arrels del corriol, tot veient com davant meu els menys experimentats impactaven brutalment contra el terra. 

No m’ho creia, tothom em deixava passar. Avançava a bon ritme. No se perquè (o si) però sentia de fons la música de Jorge Drexler (que no Toni) i pedalava amb il·lusió. 

Avançar pels corriols era dur, el terreny estava molt enganxós però es podia pedalar. Les alçaleres ja costaven més, no havia canviat la goma i feia moltes pedalades inútils. 

I per fi el primer avituallament. 

Ho tenia molt clar. No volia continuar sol. M’estimo més patir amb el meus companys. Així que vaig esperar als meus companys que no van trigar gaire. 

Primer en Toni, seguit del Ramon, del Salvador i del Josep. 

Vam fer una aturada excessiva, els del control ens van haver de fer fora (ens estàvem fotent totes les viandes). 

En Salvador anuncià una alçalera mortal. Sense pensar-hi continuàvem. Liderava el grup el Sherpa seguit del presi, jo a roda. I al començament de l’alçalera vaig passar-los perquè es van aturar (ostres, no era tant dolent el meu pla d’entrenament). Un crit del Salvador aturà la meva ascensió, en Ramón havia trencat la cadena. 

Vàrem intentar inútilment posar un buló d’una cadena de 10 en una cadena de 9, però no. Crec que tothom ens va passar. En Toni va seguir, en Josep es va voler quedar. 

Reparació provisional i seguíem la ruta. 

El terreny ara estava molt trepitjat i realment era difícil pedalar, però el millor estava per arribar: els corriols de la Segarra. 

Vàrem deixar que el Salvador i el Ramon s’avancessin per poder gaudir dels corriols a l’estil Bikedeferro: COM M’AGRADA LA SEGARRA!!!! 

Vaig cometre un error infantil, havia neu al marge i no me’n vaig poder estar de trepitjar-la. El fang que vaig acumular va malmetre la transmissió i els frens de la roda del darrere. 

Això no va ser un impediment per gaudir de cadascun dels centímetres dels elaborats corriols que l’organització ens havia preparat (una carcher m’hauria anat be però). 

Quan la sang m’arribaxa al cervell (al trams de pista), seguia sentint la música d’en Jorge Drexler que intentava xiuxilejar. 

Desprès de l’últim corriol, on desprès d’una baixada suïcida ens esperava una ambulància per si de cas (ni un peu a terra), ens trobàvem al Ramón amb problemes de nou amb la cadena. 

Passàvem per sota d’uns ponts sense il·luminació molt enfangats i al final estava en Salvador preocupat, relativament, pel presi. 

Ja hi érem, nomes quedava la pujadeta final. En salvador em recordà que em va tocar la loteria fa un any. Si, aquesta va ser la darrera pedalada abans de l’ensurt. I aquesta és la pedalada del meu retorn. 

Ara hem de gaudir, com jo he gaudit d’aquesta pedalada. El temps que hem trigat no importa, la companyia sí i jo l’he fet amb una gent collonuda. 

L’any vinent repeteixo i, per què no, pot-ser l’extrem. 

Ah, m’oblidava dos apunts: 

• Algú m’ha comentat quan anàvem cap els cotxes que pot-ser en Fulgui encara no hauria arribat. 
• I el segon. A l’entrada de Briançó ens en trobat amb un cotxe cremat encara fumejant... 

Sabeu que faran als riders que vagin a fer la nocturna en e-bike? 

Apa que tingueu una molt bona setmana. Jo l’espero amb moltíssimes ganes.