dissabte, 24 de febrer del 2018

Volare

No m’agrada fer una crònica que no tindrà gaire recorregut degut a que demà hi haurà un altre.

Ostres, el meu profe de comunicació m’ha dit que mai s’ha de començar un discurs de forma negativa, mai. Així que esborreu de la memòria les paraules que acabeu de llegir que començo de nou.

Que bé, aquest dissabte, desprès de 21 dies d’aturada programada, he tornat a sortir en bike!!

La setmana vinent és la Hivernal de Cervera i cal anar mínimament preparats. L’any passat estava en el meu punt àlgid de forma, com el Barça que arriba com a campió d’hivern per desprès enfonsar-se, vaig fer una pedalada excepcional (culpa del Salvador que em guià pels corriols de forma magistral) i desprès d’això la caiguda a l’abisme.

Dons aquest any he decidit començar com el Madrid: fluixet, passat de pes, sense entrenar gaire, per donar l’apretón en el moment oportú.

Avui era el dia de provar-me a 8 dies vista de la primera gran fita. Si, dic primera perquè tenim moltes en ment, hem de fer la lliga de les nocturnes, la nostra Portals, la pedalada secreta del Carles pel Montnegre, la Berga Santpedor.

NOTA: Carles, es secreta, però si no em passes el track no podré fer el roadbook

Us puc afirmar que aquest sistema d’entrenament funciona quan tens 25 anys, amb el doble d’edat, como que no. A can Roca en Manolo i el Sherpa ja s’han girat com dient, aquest avui la palma!.

Sospitós era que en Manolo en comptes de la Camelbalk portés una pala d’enterrador. Vaja que em tocava patir.

Hem fet una llarga inversa intentant trobar alçaleres desconegudes pels mortals però que en Sherpa coneix a les mil meravelles.

Per sort el meu pulsòmetre no funciona gaire fi i l’alarma del 155 no ha saltat en cap moment (és el meu nou límit màxim).

Fotico al camí de les batalles i directes a fet un cafetó a Montserrat Park. 


Directes? Que va, en Sherpa quan veia que estava agafant ritme per la carretera prengué un trencall que em deixà sense tracció i sense alè. En Manolo i ell es perdien pel frondós bosc, i per moments en vaig perdre. 

Aquí és quan els coneixements de boy scout et permeten reconèixer les senyals del bosc per trobar el camí, això i que s’havien aturat quan es van adonar que no els seguia.

Arribàvem per fi al restaurant on aquesta vegada preníem un cafè i un croissant.


Estava convençut que tornaríem directes desprès del cafè, però no. Volien fer el camí dels prefabricats.

De nou a la pujada em van deixar clavat, m’estava reservant per a la part final de recorregut (això és el que els hi vaig dir, però anava petat) i al iniciar la baixada, decidí de gaudir tot el que havia patit.

No va ser la baixada més ràpida, anava lleuger, intentant fer ballar la bicicleta a cada bam que hi havia per la pista. Portava uns quants, tots fent saltar la bike de forma voluntària.

De sobte vaig veure que entrava força ràpid a un d’ells i la bike va volar. Van ser uns instants d’ingravidesa, d’incertesa, de deixar-me anar sense saber com acabaria, però convençut del que estava fent.

Això d’anar en bike és com la vida. Sense saber perquè, et trobes aquest moments meravellosos que no has de deixar perdre i que has de retenir i, si els astres s’alineen, gaudir diariament.

L’aterratge, suau, delicat, amb les dues rodes acariciant el terra alhora, sense perdre l’equilibri. Vaja, crec que es va sentir el UAAALAAA per tot el Montserratí. Llàstima que no portés la GoPro.

NOTA: No porto la GoPro perquè no la tinc. A veure si per a la propera pedalada pel Montnegre us estireu... 

La resta de la baixada no podia superar les sensacions que havia sentit, sensacions que es fongueren a la vista dels rètols de cacera de senglar.

Si, els meus companys de ruta no havien pogut acabar amb mi pedalant, així que trucaren el comodí del caçador.

Vaig pujar sense fer gaire soroll per tal de no cridar l’atenció de les escopetes. Així que al fer el cim vaig veure la cara de decepció dels meus acompanyants.

Desprès una intentona del Sherpa de portar-me de nou per corriols assassins que vaig rebutjar (i que no serveixi de precedent) perquè havia d’anar a Cal Santi per un obús nou.



Arribat sa i estalvi a casa i a preparar la sortida de diumenge.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada