DOS

I aquí la teniu, la segona de la de la setmana. Ho havia promès i ja sabeu que soc home de paraula (al menys fins que canvio d’opinió).

Dons si, segueixo amb el pla d’entrenament específic per a la Hivernal de Cervera i avui tocava fer el complement de la sortida d’ahir.

En principi només érem en Sebas i Jo, però es veu que en Toni (el Sherpa) estava un pel molest per la crònica d’ahir (no ho entenc, nomes eren lloances) i es va apuntar a la sortida, tenia un objectiu clar.

Ara, a toro pasado, es fàcil de dir-ho: el meu perfecte pla d’entrenament era una porqueria.

I m’he adonat de seguida, de nou els meus companys de ruta em deixaven clavat quan el terreny tenia una pendent superior al 5%, i això que no havíem arribat a can Roca!!

No podia ser, no podia permetre anar a remolc per segon dia consecutiu. Tenia un pla, portar-los al meu terreny. Encara ressonava en el mon ciclista el vol que em vaig marcar dissabte i la idea era clara: sortida tècnica, corriols i més corriols.

Així que els hi vaig poder donar caça, al planeta de los simios (per aquells que no sou de la zona, és la zona de cros que hi ha per sobre de l’EADA), els hi vaig proposar de corriolejar pels camins de la ZB.

Dit i fet, deixàvem la pista per endinsar-nos pels estrets i recargolats camins que ens havíem de dur fins a l’Span. 

Vaig deixar que el Toni obris camí, volia pressionar-lo, però comença a pedalar a un ritme endimoniat i en no res el vaig perdre de vista. Va ser una humiliació severa, mirava a cada recó del corriol per comprovar que no se n’havia sortit. No m’ho podia creure. Ens esperava al final del camí amb un somriure, estava consumant la revenja. 

Capcot em vaig deixar portar, seguíem cap el camí de les batalles que deixàvem a l’esquerra per a la segona humiliació del dia. De nou un corriol en el que el Sherpa va desaparèixer a una velocitat inusual. Només sentia el riure del Sebas al veure que inútilment intentava seguir la seva estela.

Baixàvem cap a Collbató cercant tots els corriols possibles. Per evitar més humiliacions (a mi me daban dos) em vaig posar al davant, frenant descaradament al grup.

Abans d’agafar els italians ens acomiadàvem del Sebas que tenia compromisos familiars. 

Suposo que en Toni ja estava satisfet, perquè pel corriol que quedava el vaig seguir a roda. La idea era baixar a Olesa per fer uns Blaus, però jo ja no tenia forces. Ens acomiadàvem i acte seguit em vaig aturar per reflexionar i contemplar els paratges del Montserratí.

Per fi s’acaba el cap de setmana, Quines ganes tinc de tornar a l’emocionant rutina setmanal. Fer reunions intenses i interminables, plegar tard. No dormir esperant que arribi el dia següent per continuar allà on ho havíem deixat. I no estic exagerant.