Avui no tocava

Encara arrossego el refredat/principi de pulmonia que vaig agafar durant la sortida en flaca per Marganell.

En principi el viatge a una zona tropical havia d’afavorir el meu estat de salut, bona temperatura, alta humitat, vaja, mai una sortida per feina havia de ser més saludable.

Però es veu que la setmana dels barbuts no és una exclusivitat catalana i he tingut la mala sort d’anar a Guangzhou (Cantón) just la setmana més freda de l’any, amb temperatures que no pujaven dels 4ºC i una humitat del 95%.

Si a això li sumem que arribava a mig matí a l’aeroport del Prat amb un enllaç diguem-ne accidentat a París, l’equació no tenia cap dubte: trancasso+Jet Lag = descans absolut.

Per acabar-ho d’adobar el pronòstic del temps era clar: pluja, aigua i fred.

Però no vull perdre els lectors incondicionals del blog, havia d’escriure alguna cosa que mantingués l’interès per obrir el navegador i cercar la pàgina, així que missatge de whats al grup tot proposant una sortida en BTT.

Jo estic malalt, però s’ha de dir que no soc l’únic perquè de seguida l’Aniento, el Sebas i en Cuevas respongueren.

Sonava el despertador, parava l’orella tot esperant el so de l’anunciada pluja que m’hauria permès seguir fent el ronsa, però no.

Aire a les rodes que desprès de quinze dies estaven amb poc mes d’un quilo i mig i cap el PIR2.

Sorprenentment no feia el fred intens de dissabte. L’Abelaira, en Toni i el Sebas ja s’esperaven, més tard apareixia en Josep i iniciàvem la ruta.

Si hi ha una cosa poc recomanable és la de sortir a pedalar amb jet-lag. Les cames totalment agarrotades (i desprès de cinc hores no han millorat), per sort no he pujat de 140 pulsacions.

En Toni marcava el camí (avui feia de capità). Plovisquejava i es feia agradable surar els camins. Quan el terreny planejava podia seguir als meus companys de ruta, però quan s’enfilava una mica, m’era totalment impossible. Així que vaig demanar el comodí del cafetó. 

Com me’ls conec, giràvem cua cap a la Llar per prendre quelcom calent i refer-nos una mica.

Canviàvem el cafetó per alguna cosa amb més substància, ara ja podíem fixar-nos objectius més ambiciosos i va aparèixer la pluja (per fi).

Així que l’única opció que ens quedava era la de baixar ràpid i aixoplugar-nos a casa.

Estava clar que no tocava, però no ens hem quedat a casa. I es que ens hem de preparar per a l’Hivernal de Cervera, que va ser la darrera pedalada que vaig fer l’any passat i serà la primera d’aquest.