DOS

I aquí la teniu, la segona de la de la setmana. Ho havia promès i ja sabeu que soc home de paraula (al menys fins que canvio d’opinió).

Dons si, segueixo amb el pla d’entrenament específic per a la Hivernal de Cervera i avui tocava fer el complement de la sortida d’ahir.

En principi només érem en Sebas i Jo, però es veu que en Toni (el Sherpa) estava un pel molest per la crònica d’ahir (no ho entenc, nomes eren lloances) i es va apuntar a la sortida, tenia un objectiu clar.

Ara, a toro pasado, es fàcil de dir-ho: el meu perfecte pla d’entrenament era una porqueria.

I m’he adonat de seguida, de nou els meus companys de ruta em deixaven clavat quan el terreny tenia una pendent superior al 5%, i això que no havíem arribat a can Roca!!

No podia ser, no podia permetre anar a remolc per segon dia consecutiu. Tenia un pla, portar-los al meu terreny. Encara ressonava en el mon ciclista el vol que em vaig marcar dissabte i la idea era clara: sortida tècnica, corriols i més corriols.

Així que els hi vaig poder donar caça, al planeta de los simios (per aquells que no sou de la zona, és la zona de cros que hi ha per sobre de l’EADA), els hi vaig proposar de corriolejar pels camins de la ZB.

Dit i fet, deixàvem la pista per endinsar-nos pels estrets i recargolats camins que ens havíem de dur fins a l’Span. 

Vaig deixar que el Toni obris camí, volia pressionar-lo, però comença a pedalar a un ritme endimoniat i en no res el vaig perdre de vista. Va ser una humiliació severa, mirava a cada recó del corriol per comprovar que no se n’havia sortit. No m’ho podia creure. Ens esperava al final del camí amb un somriure, estava consumant la revenja. 

Capcot em vaig deixar portar, seguíem cap el camí de les batalles que deixàvem a l’esquerra per a la segona humiliació del dia. De nou un corriol en el que el Sherpa va desaparèixer a una velocitat inusual. Només sentia el riure del Sebas al veure que inútilment intentava seguir la seva estela.

Baixàvem cap a Collbató cercant tots els corriols possibles. Per evitar més humiliacions (a mi me daban dos) em vaig posar al davant, frenant descaradament al grup.

Abans d’agafar els italians ens acomiadàvem del Sebas que tenia compromisos familiars. 

Suposo que en Toni ja estava satisfet, perquè pel corriol que quedava el vaig seguir a roda. La idea era baixar a Olesa per fer uns Blaus, però jo ja no tenia forces. Ens acomiadàvem i acte seguit em vaig aturar per reflexionar i contemplar els paratges del Montserratí.

Per fi s’acaba el cap de setmana, Quines ganes tinc de tornar a l’emocionant rutina setmanal. Fer reunions intenses i interminables, plegar tard. No dormir esperant que arribi el dia següent per continuar allà on ho havíem deixat. I no estic exagerant.

Volare

No m’agrada fer una crònica que no tindrà gaire recorregut degut a que demà hi haurà un altre.

Ostres, el meu profe de comunicació m’ha dit que mai s’ha de començar un discurs de forma negativa, mai. Així que esborreu de la memòria les paraules que acabeu de llegir que començo de nou.

Que bé, aquest dissabte, desprès de 21 dies d’aturada programada, he tornat a sortir en bike!!

La setmana vinent és la Hivernal de Cervera i cal anar mínimament preparats. L’any passat estava en el meu punt àlgid de forma, com el Barça que arriba com a campió d’hivern per desprès enfonsar-se, vaig fer una pedalada excepcional (culpa del Salvador que em guià pels corriols de forma magistral) i desprès d’això la caiguda a l’abisme.

Dons aquest any he decidit començar com el Madrid: fluixet, passat de pes, sense entrenar gaire, per donar l’apretón en el moment oportú.

Avui era el dia de provar-me a 8 dies vista de la primera gran fita. Si, dic primera perquè tenim moltes en ment, hem de fer la lliga de les nocturnes, la nostra Portals, la pedalada secreta del Carles pel Montnegre, la Berga Santpedor.

NOTA: Carles, es secreta, però si no em passes el track no podré fer el roadbook

Us puc afirmar que aquest sistema d’entrenament funciona quan tens 25 anys, amb el doble d’edat, como que no. A can Roca en Manolo i el Sherpa ja s’han girat com dient, aquest avui la palma!.

Sospitós era que en Manolo en comptes de la Camelbalk portés una pala d’enterrador. Vaja que em tocava patir.

Hem fet una llarga inversa intentant trobar alçaleres desconegudes pels mortals però que en Sherpa coneix a les mil meravelles.

Per sort el meu pulsòmetre no funciona gaire fi i l’alarma del 155 no ha saltat en cap moment (és el meu nou límit màxim).

Fotico al camí de les batalles i directes a fet un cafetó a Montserrat Park. 

Directes? Que va, en Sherpa quan veia que estava agafant ritme per la carretera prengué un trencall que em deixà sense tracció i sense alè. En Manolo i ell es perdien pel frondós bosc, i per moments en vaig perdre. 

Aquí és quan els coneixements de boy scout et permeten reconèixer les senyals del bosc per trobar el camí, això i que s’havien aturat quan es van adonar que no els seguia.

Arribàvem per fi al restaurant on aquesta vegada preníem un cafè i un croissant.

Estava convençut que tornaríem directes desprès del cafè, però no. Volien fer el camí dels prefabricats.

De nou a la pujada em van deixar clavat, m’estava reservant per a la part final de recorregut (això és el que els hi vaig dir, però anava petat) i al iniciar la baixada, decidí de gaudir tot el que havia patit.

No va ser la baixada més ràpida, anava lleuger, intentant fer ballar la bicicleta a cada bam que hi havia per la pista. Portava uns quants, tots fent saltar la bike de forma voluntària.

De sobte vaig veure que entrava força ràpid a un d’ells i la bike va volar. Van ser uns instants d’ingravidesa, d’incertesa, de deixar-me anar sense saber com acabaria, però convençut del que estava fent.

Això d’anar en bike és com la vida. Sense saber perquè, et trobes aquest moments meravellosos que no has de deixar perdre i que has de retenir i, si els astres s’alineen, gaudir diariament.

L’aterratge, suau, delicat, amb les dues rodes acariciant el terra alhora, sense perdre l’equilibri. Vaja, crec que es va sentir el UAAALAAA per tot el Montserratí. Llàstima que no portés la GoPro.

NOTA: No porto la GoPro perquè no la tinc. A veure si per a la propera pedalada pel Montnegre us estireu... 

La resta de la baixada no podia superar les sensacions que havia sentit, sensacions que es fongueren a la vista dels rètols de cacera de senglar.

Si, els meus companys de ruta no havien pogut acabar amb mi pedalant, així que trucaren el comodí del caçador.

Vaig pujar sense fer gaire soroll per tal de no cridar l’atenció de les escopetes. Així que al fer el cim vaig veure la cara de decepció dels meus acompanyants.

Desprès una intentona del Sherpa de portar-me de nou per corriols assassins que vaig rebutjar (i que no serveixi de precedent) perquè havia d’anar a Cal Santi per un obús nou.

Arribat sa i estalvi a casa i a preparar la sortida de diumenge.

Avui no tocava

Encara arrossego el refredat/principi de pulmonia que vaig agafar durant la sortida en flaca per Marganell.

En principi el viatge a una zona tropical havia d’afavorir el meu estat de salut, bona temperatura, alta humitat, vaja, mai una sortida per feina havia de ser més saludable.

Però es veu que la setmana dels barbuts no és una exclusivitat catalana i he tingut la mala sort d’anar a Guangzhou (Cantón) just la setmana més freda de l’any, amb temperatures que no pujaven dels 4ºC i una humitat del 95%.

Si a això li sumem que arribava a mig matí a l’aeroport del Prat amb un enllaç diguem-ne accidentat a París, l’equació no tenia cap dubte: trancasso+Jet Lag = descans absolut.

Per acabar-ho d’adobar el pronòstic del temps era clar: pluja, aigua i fred.

Però no vull perdre els lectors incondicionals del blog, havia d’escriure alguna cosa que mantingués l’interès per obrir el navegador i cercar la pàgina, així que missatge de whats al grup tot proposant una sortida en BTT.

Jo estic malalt, però s’ha de dir que no soc l’únic perquè de seguida l’Aniento, el Sebas i en Cuevas respongueren.

Sonava el despertador, parava l’orella tot esperant el so de l’anunciada pluja que m’hauria permès seguir fent el ronsa, però no.

Aire a les rodes que desprès de quinze dies estaven amb poc mes d’un quilo i mig i cap el PIR2.

Sorprenentment no feia el fred intens de dissabte. L’Abelaira, en Toni i el Sebas ja s’esperaven, més tard apareixia en Josep i iniciàvem la ruta.

Si hi ha una cosa poc recomanable és la de sortir a pedalar amb jet-lag. Les cames totalment agarrotades (i desprès de cinc hores no han millorat), per sort no he pujat de 140 pulsacions.

En Toni marcava el camí (avui feia de capità). Plovisquejava i es feia agradable surar els camins. Quan el terreny planejava podia seguir als meus companys de ruta, però quan s’enfilava una mica, m’era totalment impossible. Així que vaig demanar el comodí del cafetó. 

Com me’ls conec, giràvem cua cap a la Llar per prendre quelcom calent i refer-nos una mica.

Canviàvem el cafetó per alguna cosa amb més substància, ara ja podíem fixar-nos objectius més ambiciosos i va aparèixer la pluja (per fi).

Així que l’única opció que ens quedava era la de baixar ràpid i aixoplugar-nos a casa.

Estava clar que no tocava, però no ens hem quedat a casa. I es que ens hem de preparar per a l’Hivernal de Cervera, que va ser la darrera pedalada que vaig fer l’any passat i serà la primera d’aquest.