Els camins del Bartu

Diguem-ne que encara no ha començat la temporada però les fites que tenim demanen que mica en mica anem agafant forma física.

I és que si volem acabar amb dignitat la sortida que enguany el Carles ens té preparat al Montnegre, ens haurem de preparar de valent.

La Bailaora només va ser un miratge, us podeu imaginar una concatenació de Dragon Khan al final d’un recorregut super exigent? Dons comenceu a pedalar per tal de no fer el ridícul.

Com a properes fites tenim la Hivernal de Cervera i La Portals (aquest any sense e-voice-roadbook). Després tenim La lliga de les Nocturnes i tot seguit el Montnegre… fa por oi?.

Coneixedors de la difícil temporada, dissabte l’Aniento i jo sortíem amb la flaca per trobar sensacions. 

Havíem de fer un Marganell i l’Aeri, res millor per provar les nostres forces.

I les sensacions de mica en mica les anava perdent, a la mateixa velocitat que l’indicador de temperatura de l’ULTRA.

Quan marcava -3 és el moment que vaig deixar de sentir els peus i a -4 no sentia res per sota dels genolls.

A Castellbell ja ens havíem recuperat, podíem agafar ritme. Es presentava una ascensió frenètica per la carretera de l’aeri. Però se’m va ocórrer preguntar per les mentideres (són les coves que s’inunden cada vegada que plou), com no sabíem ben bé on eren, vam afluixar el ritme per intentar localitzar-les.

Al final res de res, ni rastre de les coves.

Un cafetó per recuperar temperatura i cap a casa que diumenge tocava BTT.

Nota: aquesta és la part de la crònica que he fet sota els efectes d’una febrada que està posant en perill el proper viatge que m’ha de mantenir ben lluny de vosaltres durant una setmana. Ara estic prenent més drogues de les habituals per combatre els efectes del refredat, amb el que el nivell d’hilaritat ha crescut notablement. Això i el fet de que algú molt especial m’ha dit que llegeix la crònica de forma habitual m’ha posat tonto. Espero que ho noteu a la segona part de la crònica.

Diumenge érem quatre, la sortida mes multitudinària de l’any!! això és un bon començament, tot i que veient les cares dels meus companys de ruta, diria que els avis de l’INSCOR tenen més marxa que ells.

Per no faltar el costum feia tard (i això que m’havia llevat dues hores abans de l’hora). Maleïa la mala memòria, per vuitena setmana consecutiva m’havia oblidat de comprar els taps del manillar, si m’aturaven els mossos, llepava segur.

En Sebas i el David abans de saludar-los ja em deien que sortien amb llibertat restringida sota la mirada d’un Fulgui un pel decebut. 

Que podíem fer? La meva idea d’anar a la Beguda per acabar fent les antenes s’havia esvaït.

Així que proposà de fer una sortida diferent: intentar reproduir els camins del Bartu.

Sortíem joiosos (a 140 pulsacions a Can Roca) i de cop, els pulsòmetre començà a fer el burru, em marcava 58 pulsacions, ni l’Indurain...

Era una sortida a cegues, a tomba oberta, de màxim risc (a una velocitat de mitjana de 8,8 km/h) Vaja, quasi em calien ruedines per no caure.....

L’Abelaira s’acomiadà en arribar a la barrera de la carretera i aquí començàvem la cerca dels corriols del Bartu.

L’ANIMA ens guià inequívocament al destí, feia dies que no el fèiem servir però em recordà que havia fet una bona inversió.

La veritat és que deu-n’hi-do dels corriols i camins amagats que desconeixem de les nostres contrades (en Cuevas hauria de prendre nota de cara a futures nocturnes).

NOTA (per als organitzadors de les nocturnes): No es tracta de matar als participants amb pendents del 18%. Un bon corriolet desconegut fa els mateixos efectes.

Cap caiguda, cap retret, era d’hora i tornàvem. Sortida curta però divertida. 

Només ens va fallar el CFR, així que la propera setmana toca el doble.