dilluns, 1 de gener del 2018

Avui sortiu? Quins nassos!!!

Aquesta va ser la reacció de la meva parella fa set anys quan, tot havent tocat les campanades d’any nou, veié que preparava l’equipació de ciclista.

Ha plogut, ha nevat i ha passat de tot des d’aquella data però ni el Manolo ni jo hem fallat a aquesta sortida clàssica que mica en mica va guanyant més adeptes.

No esperem a fer l’ombra a les mítiques San Silvestre que es fan arreu del mon, tampoc tenim com a objectiu desbancar les pedalades ciclistes que, com la nostra, comencen a tenir renom com ara La Portals, La Hivernal, el Cabrerès, la Berga-Santpedor, El Catllaràs (si Fulgui si, en la versió llarga) o les més esbojarrades nocturnes d’Esparreguera i Briançó.

Aquests primers 40 km de l’any et permeten ciclar per pobles fantasmagòrics on no se sent ni una ànima, per uns camins i corriols deserts, lliures de riders i d’excursionistes. Es tracta de ciclar sol, en companya de les teves sensacions i de la natura, que no entén allò tan artificial com el canvi d’any. Aquesta sortida té l’esperit de les primeres edicions del Paris-Dakar.

Fruit d’això, aquest any hem tingut un 50% més d’inscrits. Personalment, m’esperava més, però no ens podem queixar. Tenim a l’equip en quadre i no hem pogut fer les activitats de promoció que havíem panificat. Sigui com sigui de ben segur que l’any vinent serà millor.

Així que a les 9:00 de l’1 de l’1, en Bartu, el Manolo i jo sortíem en BTT disposats a ciclar els camins de La Llarga (feu números, 50% de 2 igual a 1, i 2+1=3).

Ha estat una edició amb variants, la primera provocada per mi, ja que havia de tornar la clau mestre de la mansió familiar que m’havia endut per descuit. Ja em va estar bé, perquè així vaig poder prendre una mica d’oxigen perquè el ritme de passeig del que enguany farà 50 i del que en té 70, em posaven tocant el 150. 

Per readreçar-nos al camí prenguérem el corriol de l’alzina (Fulgui tens raó, en Bartu es mou molt bé pels corriols).

Amb poques alarmes del 150 ja érem a l’Span. El pronòstic del temps havia anunciat ràfegues de vent entre moderades i severes, però per sort no s’estaven donant, així que a un pedaleig constant seguíem amb la ruta prevista.

A la riera vaig comentar als meus companys de sortida que iniciessin l’ascensió al seu ritme, que jo ja faria cap. Es van allunyar, però només a una distància prudencial des d’on em tenien en tot moment controlat.

Ni un descans fins al coll del Bruc, on només preníem aigua, i és que en Bartu estava ansiós de mostrar-nos la ruta alternativa.

Des de Montserrat Parc, on per cert el gos que hi ha després de l’alçalera ja treu més de mig cos de la tanca, no pujàvem a Sant Pau de la Guardia, si no que preníem un carrer per acabava en un camí de sorra.

Des d’aquí la ruta anava bordejant la urbanització, amb trams força divertits i també amb alguna pujadeta cardio.


Havia pagat la pena sortir de bon matí el dia 1, això de conèixer nous camins em posa tonto.

No era tard, però la impossibilitat de poder aturar-nos per prendre un cafetó (l’1 de l’1 està tot tancat), va fer que decidíssim fer via cap a casa. De fet ja havíem complert amb l’objectiu.



EL 2018 comença molt bé, més participació, nous camins, i això que només és el primer dia. A veure que ens deparen els següents.

Bon any BIKEDEFERROS.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada