dimecres, 24 de gener del 2018

Els camins del Bartu

Diguem-ne que encara no ha començat la temporada però les fites que tenim demanen que mica en mica anem agafant forma física.

I és que si volem acabar amb dignitat la sortida que enguany el Carles ens té preparat al Montnegre, ens haurem de preparar de valent.

La Bailaora només va ser un miratge, us podeu imaginar una concatenació de Dragon Khan al final d’un recorregut super exigent? Dons comenceu a pedalar per tal de no fer el ridícul.

Com a properes fites tenim la Hivernal de Cervera i La Portals (aquest any sense e-voice-roadbook). Després tenim La lliga de les Nocturnes i tot seguit el Montnegre… fa por oi?.

Coneixedors de la difícil temporada, dissabte l’Aniento i jo sortíem amb la flaca per trobar sensacions. 

Havíem de fer un Marganell i l’Aeri, res millor per provar les nostres forces.

I les sensacions de mica en mica les anava perdent, a la mateixa velocitat que l’indicador de temperatura de l’ULTRA.

Quan marcava -3 és el moment que vaig deixar de sentir els peus i a -4 no sentia res per sota dels genolls.

A Castellbell ja ens havíem recuperat, podíem agafar ritme. Es presentava una ascensió frenètica per la carretera de l’aeri. Però se’m va ocórrer preguntar per les mentideres (són les coves que s’inunden cada vegada que plou), com no sabíem ben bé on eren, vam afluixar el ritme per intentar localitzar-les.

Al final res de res, ni rastre de les coves.



Un cafetó per recuperar temperatura i cap a casa que diumenge tocava BTT.

Nota: aquesta és la part de la crònica que he fet sota els efectes d’una febrada que està posant en perill el proper viatge que m’ha de mantenir ben lluny de vosaltres durant una setmana. Ara estic prenent més drogues de les habituals per combatre els efectes del refredat, amb el que el nivell d’hilaritat ha crescut notablement. Això i el fet de que algú molt especial m’ha dit que llegeix la crònica de forma habitual m’ha posat tonto. Espero que ho noteu a la segona part de la crònica.

Diumenge érem quatre, la sortida mes multitudinària de l’any!! això és un bon començament, tot i que veient les cares dels meus companys de ruta, diria que els avis de l’INSCOR tenen més marxa que ells.

Per no faltar el costum feia tard (i això que m’havia llevat dues hores abans de l’hora). Maleïa la mala memòria, per vuitena setmana consecutiva m’havia oblidat de comprar els taps del manillar, si m’aturaven els mossos, llepava segur.

En Sebas i el David abans de saludar-los ja em deien que sortien amb llibertat restringida sota la mirada d’un Fulgui un pel decebut. 

Que podíem fer? La meva idea d’anar a la Beguda per acabar fent les antenes s’havia esvaït.

Així que proposà de fer una sortida diferent: intentar reproduir els camins del Bartu.

Sortíem joiosos (a 140 pulsacions a Can Roca) i de cop, els pulsòmetre començà a fer el burru, em marcava 58 pulsacions, ni l’Indurain...

Era una sortida a cegues, a tomba oberta, de màxim risc (a una velocitat de mitjana de 8,8 km/h) Vaja, quasi em calien ruedines per no caure.....

L’Abelaira s’acomiadà en arribar a la barrera de la carretera i aquí començàvem la cerca dels corriols del Bartu.

L’ANIMA ens guià inequívocament al destí, feia dies que no el fèiem servir però em recordà que havia fet una bona inversió.

La veritat és que deu-n’hi-do dels corriols i camins amagats que desconeixem de les nostres contrades (en Cuevas hauria de prendre nota de cara a futures nocturnes).

NOTA (per als organitzadors de les nocturnes): No es tracta de matar als participants amb pendents del 18%. Un bon corriolet desconegut fa els mateixos efectes.

Cap caiguda, cap retret, era d’hora i tornàvem. Sortida curta però divertida. 


Només ens va fallar el CFR, així que la propera setmana toca el doble.

dimecres, 17 de gener del 2018

La liga de los hombres extraordinarios

Ei Companys, que n’és de difícil fer cròniques quan no hi ha teca!! 

Si, pràcticament no sortim en grup, com a molt en parelles i, ja sabeu que sortir en parelles no es gaire recomanat per als riders.... el roce... Millor tres o més, que així es més difícil d’arribar a un acord.

Esperarem dons a que comenci a fer millor temps, que el refredat del David desapareixi, que es desinflamin les amígdales de l’Efren, que les vertebres del Vives tornin a lloc que... Collons, si esteu pitjor que jo!!

Diumenge pintava pluja i dissabte l’havia perdut a les llargues cues de l’estació d’ITV d’Igualada. Vaja, semblava un cap de setmana perdut. 

Però resulta que el front de pluges passà de nit, així que podia gaudir de quasi tres hores de bike (tenia un compromís al migdia a la Segarra i no podia fer tard).

En Sebas, encara convalescent, m’esperava al PIR2. La temperatura era suportable, cinc minuts per si s’apuntava algú més i iniciàvem la ruta.

Sortir amb límit horari et coarta molt les possibilitats, en aquests casos el millor es pujar i quan arribi l’hora, deixar-te caure fins a casa. Seguint aquest principi, ens dirigíem cap el Bruc, a la part més nuvolada.

A mida que avançava la jornada, la temperatura minvava. Ostres, per què no havíem agafat el camí del riu?

NOTA: Paral·lelament, en Cuevas es feia també una pregunta: qui em demana a mi sortir en moto amb la rasca que fa?

Estàvem fent La Llarga i, quan coronàvem el Coll del Bruc, sentí com uns riders estaven a punt de donar-nos caça a una velocitat de vertigen, quedaven uns 100 m, així que vàrem accelerar per evitar tan severa humiliació. A l’última pedalada, vaig veure que es tractava d’un grup de ciclistes joves que anaven en e-bike!!! ( i aquests que faran quan en tinguin 40 o més?).

Feia fred, ni tant sols ens vam fer la foto de rigor. La feina estava feta, tocava tornar ràpid i una dutxa ben calenta per recuperar temperatura.



I us preguntareu, què té a veure el títol de la crònica amb el contingut? La pel·lícula era un trullo, la sortida no ho semblava tant.

Dons resulta que al compromís que tenia al migdia es van alinear els astres. Es veu que als organitzadors de la Nocturna de la Segarra els hi han proposat de fer La lliga de les nocturnes!!. Evidentment que esperen que els organitzadors de la d’Esparreguera s’hi afegeixin.

Que és això d’una lliga de nocturnes? dons es tracta de fer un circuit de nocturnes d’orientació amb una classificació conjunta.

En aquest punt, l’Aniento i jo ens vàrem moure ràpid: Els Bikedeferro, per tradició i experiència, hauríem de ser els convidats especials a totes elles (de franc, vaja), així seria una lliga per a uns riders extraordinaris.

Ja m’ho estic imaginant: recórrer de nit tots els corriols de Catalunya (i sense panes que tenim tots bikes noves).

Esperem que aquesta idea arribi a bon port, d'aquesta manera la nostra projecció internacional faría que aconseguessim sponsors per a la tan esperada equipació d’hivern.

PD: En Genis ens va trobar a faltar a l’edició del 2017. A la de 2018 no fallarem.

dilluns, 1 de gener del 2018

Avui sortiu? Quins nassos!!!

Aquesta va ser la reacció de la meva parella fa set anys quan, tot havent tocat les campanades d’any nou, veié que preparava l’equipació de ciclista.

Ha plogut, ha nevat i ha passat de tot des d’aquella data però ni el Manolo ni jo hem fallat a aquesta sortida clàssica que mica en mica va guanyant més adeptes.

No esperem a fer l’ombra a les mítiques San Silvestre que es fan arreu del mon, tampoc tenim com a objectiu desbancar les pedalades ciclistes que, com la nostra, comencen a tenir renom com ara La Portals, La Hivernal, el Cabrerès, la Berga-Santpedor, El Catllaràs (si Fulgui si, en la versió llarga) o les més esbojarrades nocturnes d’Esparreguera i Briançó.

Aquests primers 40 km de l’any et permeten ciclar per pobles fantasmagòrics on no se sent ni una ànima, per uns camins i corriols deserts, lliures de riders i d’excursionistes. Es tracta de ciclar sol, en companya de les teves sensacions i de la natura, que no entén allò tan artificial com el canvi d’any. Aquesta sortida té l’esperit de les primeres edicions del Paris-Dakar.

Fruit d’això, aquest any hem tingut un 50% més d’inscrits. Personalment, m’esperava més, però no ens podem queixar. Tenim a l’equip en quadre i no hem pogut fer les activitats de promoció que havíem panificat. Sigui com sigui de ben segur que l’any vinent serà millor.

Així que a les 9:00 de l’1 de l’1, en Bartu, el Manolo i jo sortíem en BTT disposats a ciclar els camins de La Llarga (feu números, 50% de 2 igual a 1, i 2+1=3).

Ha estat una edició amb variants, la primera provocada per mi, ja que havia de tornar la clau mestre de la mansió familiar que m’havia endut per descuit. Ja em va estar bé, perquè així vaig poder prendre una mica d’oxigen perquè el ritme de passeig del que enguany farà 50 i del que en té 70, em posaven tocant el 150. 

Per readreçar-nos al camí prenguérem el corriol de l’alzina (Fulgui tens raó, en Bartu es mou molt bé pels corriols).

Amb poques alarmes del 150 ja érem a l’Span. El pronòstic del temps havia anunciat ràfegues de vent entre moderades i severes, però per sort no s’estaven donant, així que a un pedaleig constant seguíem amb la ruta prevista.

A la riera vaig comentar als meus companys de sortida que iniciessin l’ascensió al seu ritme, que jo ja faria cap. Es van allunyar, però només a una distància prudencial des d’on em tenien en tot moment controlat.

Ni un descans fins al coll del Bruc, on només preníem aigua, i és que en Bartu estava ansiós de mostrar-nos la ruta alternativa.

Des de Montserrat Parc, on per cert el gos que hi ha després de l’alçalera ja treu més de mig cos de la tanca, no pujàvem a Sant Pau de la Guardia, si no que preníem un carrer per acabava en un camí de sorra.

Des d’aquí la ruta anava bordejant la urbanització, amb trams força divertits i també amb alguna pujadeta cardio.


Havia pagat la pena sortir de bon matí el dia 1, això de conèixer nous camins em posa tonto.

No era tard, però la impossibilitat de poder aturar-nos per prendre un cafetó (l’1 de l’1 està tot tancat), va fer que decidíssim fer via cap a casa. De fet ja havíem complert amb l’objectiu.



EL 2018 comença molt bé, més participació, nous camins, i això que només és el primer dia. A veure que ens deparen els següents.

Bon any BIKEDEFERROS.