dimarts, 25 de desembre del 2018

Dia Zero

És Nadal i aquest any és el primer des de fa molts anys que no dinaré sopa de galets, carn d’olla i capó al forn. 

Aquest any no tinc cap compromís familiar, no he quedat amb ningú per dinar, vaja diríem que el puc dedicar allò que més em satisfaci, però tampoc, perquè la resta del mon si que té compromisos. 

Resumint, avui és el dia zero. Avui puc començar de nou a cavalcar a sobre de la bike i intentar tornar a l’estat físic que tenia fa dos anys o si més no, a primers d’any. 

Però no faré com desprès de l’ensurt, vull començar piano-piano. El Pastoret va deixar molt clar les meves facultats actuals i intentar forçar seria massa agosarat. 

Per tant, el primer que haig de fer és enfortir les cames i tornar a fer el callo. 

Si, ningú en parla, però el pitjor de deixar aparcada la bike durant una temporada és la pèrdua del callo. Les rampes a les cames se’n van amb ungüents i uns bons massatges, però el callo, passats 20 km ja no sabia ni com seure. I ara estic escrivint la crònica i m’aniria molt bé un flotador per seure. 

Avui, havia decidit d’anar a veure el mar. Podia haver agafat la flaca, però corria el risc de trobar-me als dels cicles i deixar-me arrossegar per la seva desenfrenada cadència. La millor opció era anar xino-xano amb la BTT. 

A més, em venia de gust prendre un roibos (m’estic tornant més healthy) i un croissant de xocolata (bé, no gaire healthy) al Prat. I amb aquesta idea sortia de casa al voltant de quarts de 10 del matí. 

Aquesta ruta només té dos petits esculls: el pont del Diable i la tornada amb el vent en contra. El primer representa el primer repte que m’he marcat per al 2019, pujar-lo sense posar el peu a terra i, m’he quedat a quatre esglaons (lo tengo en el bote!!!). 


Començava la ruta amb no gaires bones sensacions, sense ritme, sense trobar la postura (aquesta no l’he trobat en cap moment) i gairebé sense ningú al voltant. 

Recordava el camí en millor estat. Fins a Castellbisbal hi ha moltes zones enfangades, amb roderes dels cotxes i has d’anar vigilant per no sortir per les banyes. Ni de bon tros és una zona tècnica, es pot pedalar, xerrar i contemplar l’ambientarro del Baix Llobregat (com el Montserratí no hi ha res). 

M’anava reservant, no volia patir a la tornada. Portava bona cadència i només m’aturava en una ocasió per atendre una trucada especial. Moment que aprofitava per fer una foto 
Lo Baix Llobregat

Arribava al Prat, ja estava olorant el suculent croissant i..., ostres és Nadal!! Avui està tot xapat!! 

Només portava aigua, res per menjar, quina decepció. Però no deixaria que això em malbaratés l’objectiu de veure el mar. 

Continuava la ruta, ara un xic més transitada. 

Perdoneu, però trobar-me individus que porten una e-bike per fer el camí del riu ho trobo com molt exagerat. Culló que no ni ha un desnivell superior al 3% en tota la ruta!! 

Aquesta sortida de to ve motivada per la següent imatge: 

Lo Cartell

El camí al mar està barrat només quatre dies l’any!! L’alternativa era fe un parell de quilòmetres més i apropar-me a la platja del Prat, però havia una part del cos que no em deixava seure amb comoditat i, per a una primera sortida, ja estava bé.

Lo camí de tornada

Jo

Tornava per la zona assignada a les bikes que hi ha al Prat, no està malament, no es pista, és un petit corriolet que et porta distret fins arribar al pont de Sant Boi (repeteixo, gens ni mica tècnic). 

Lo riu

Només em vaig aturar a Castellbisbal per fer aquesta foto i, sent sincers, arribava a casa amb les cames força carregades. 



Demà toca descans. Ja veurem que fem la resta de la setmana. 



diumenge, 16 de desembre del 2018

Lo Pastoret

Bé, més que un pastoret, la figura fruit de la pedalada Bikedeferro d’enguany, tenia la fisonomia d’un tauró blau. Blau perquè tot eren baixades. 


Les més espectaculars les que ens duien des de Vallgorguina fins al Santuari del Corredor o la que teníem per finalitzar, des de Cal Víctor a Canyamars fins a can Subirans.

Però no ens avancem als esdeveniments... Semblava que tindríem una nombrosíssima sortida pel Montnegre, quasi tots els Bikedeferro havíem confirmat l’assistència. Bé gairebé tots, l’Abelaira està en plena campanya nadalenca i una sortida en dissabte como que podria malbaratar tot l’esforç de la temporada. Tampoc s’hi havia apuntat en Vives, que per motius de laborals, té els caps de setmana molt ocupats.

Qui menys clar ho tenia era el qui edita aquesta crònica. Tres mesos sense pedalar seriosament tiren enrere, encara que es tractés de la pedalada Bikedeferro amb menys dificultat.

I m’haureu de perdonar, però les darreres setmanes he estat mol embolicat amb viatges a l’extrem orient (intentava, sense fortuna, trobar als reis màgics) i amb nits d’insomni patrocinades pels amics de Vueling. S’anava apropant la data senyalada i res de res, ni un whats per concretar, cap ressenya al bloc per motivar la penya.

Sort d’un whats desesperat del Carles preguntant sobre qui confirmava per reservar taula a Cal Víctor. Pedalar no se, però la teca, això si que ens agrada.

Per desgràcia en Fulgui tenia deures parentals aquest cap de setmana i també es donava de baixa. Una llàstima perquè tot el grup estava frisos per veure com deixava plantat al Manolo a les dures rampes que la pedalada ens deparava. 

I a mida que s’apropava el cap de setmana comença, per no perdre el costum, el degoteig d’abandonaments, primer l’Efren, desprès en Cuevas, en Flores també des de l’hospital ens ho comunicava i... Ostia!! No havia dit res al Cosco ni al Cristòbal!!!

Negociacions fins a darrera hora, amb l’aigua per sobre dels talons deguda a una inoportuna inundació, aconseguia el compromís del Cristóbal i del Cosco. Si us haig de ser sincers, a aquella hora vaig trucar al Carles dient-li que renunciava a la sortida, estava empapat, traient aigua de tot el pis, sense esma de llevar-me d’hora i menys de pedalar.

Però que carallo, de sortides així només fem una a l’any i, si ens hem de deixar l’anima, ens la deixarem.

Havent dormit a penes quatre hores, sortia amb el Cristòbal i el Cosco des del PIR 4 (també anomenat نقطة الخروج) i preníem rumb a Can Subirans


Érem els primers en arribar, però de seguida ho feia el Manolo i en Josep, seguit de dos que venien en bike: el Carles i el Roc, un nou Bikedeferro.

Jo vaig cometre un error de principiant, vaig mostrar que la GoPro es controla per veu.





Sense cafè i sense barretes (però amb totes les drogues que em van tocar a la Nocturna) engegàvem la sortida amb el primer incident, en Cosco travat per un sot assassí impactava violentament contra el sauló. No havíem ni sortit del aparcament.

Les sortides que proposa el Carles tenen un denominador comú. Sobre el paper són tot baixades però no pares de pujar durant tot el trajecte.

La primera part de la ruta la vaig dissimular força bé, en Roc només fa quatre dies que ha començat a sortir en Bike i dissimulava la meva falta de forma física.

En Manolo i el Cosco, crec que van fer el doble de quilòmetres, perquè contínuament es despenjaven per comprovar que ningú no girava cua.

Al darrere estàvem ben custodiats pel Cristòbal, pel Josep i per Dani, que ens donaven ànims per no defallir.

Aquest any teníem un corriol!! De tanta emoció l’Alessandra imprimí una accelerada que la seva cadena es trencà, possiblement per un manteniment deficient del Dani.



Qualsevol altre grup de bikers hauria girat cua (sobretot els que van en allò amb bateries), però nosaltres no, davant de les adversitats ens creixem. Una reparació amb quatre eines improvisades que ens oferia la natura i llestos per continuar l’aventura.

A Vallgorguina els més espavilats ens escalfàvem interiorment tot prenent un bon cafè. 


En Roc s’acomiadava de nosaltres i començava el patiment.

Més d’una hora per fer els vuit quilòmetres que em separaven del Santuari del Corredor. Això si, en arribar, dissimulant perquè els bikers i muntanyencs que estaven a la concorreguda ermita no se’n adonessin.

Començava el descens, a mida que anava avançant unitats, se sentien les veus d’ànims dels meus companys: GoPro apagaté!!

Va haver una baixada que del fang acumulat a més d’un li van fer posar el peu a terra


tots els altres van posar els dos 


Final de baixada i cap a Can Víctor, va haver un gos que em va entretenir i quasi em quedo sense poder dinar.


Ei, el menú dissabte, espectacular. Crec que de tots els anys aquest ha estat el que millor hem dinat.


Només quedaven 10 quilòmetres de baixada fins al cotxe. Les pulsacions per sobre de 165, i vaig fer el que no he fet a cap sortida: aturar-me. Ja no podia més. Minuts de reflexió, de recuperació i a fer els darrers metres que em separaven de l’últim descens.

No havíem baixat de la bike i ja estàvem parlant de les edicions del 2019, perquè tornarem a fer el Turó de l’home en crt i la sortida en BTT es promet espectacular. 



Volia feu un megavídeo de la sortida, però em serà impossible, amb aquest grup de dròpols hauré de desconnectar el controlador de veu de la càmera, m’han tallat tots els putus vídeos!!

dijous, 22 de novembre del 2018

Tres mesos

Tres mesos!! massa temps en silenci, de ben segur que em costarà recuperar la quota dels milers de seguidors d’aquest bloc. 

No vull entrar en detalls sobre les raons que han produït aquest llarg silenci. Podríem dir que han estat de tot tipus. 

Però no us penseu que tot aquest temps he estat aturat, he fet el que he pogut, llàstima que no hagi pogut compartir-lo amb vosaltres. 

Entre d’altres, he fet un petit tast, amb la millor companyia possible, d’un tram del Pastoret, també he aconseguit el pin que avala que he pujat a Montserrat a l’edició 2018 de la montserratina i,



 he provat la GoPro tot baixant des de Can Maçana.


I no puc deixar-me les pujades amb el Joel pel camí veïnal. 

El pitjor? Jo crèia que era la pèrdua de la forma física, però... ostres el pitjor és la pèrdua del callo del cul. Ja no sé com seure a la bike. No ho entenc, m’havia assegurat d’un bonic coixí de 10 kg... 

I us preguntareu, per què se li acut ara de fer una crònica? 

Dons la raó és obvia, s’acosta l’esdeveniment que mou a tot Bikedeferro i cal començar a fer bullir l’olla. 

Sí, el 15 farem la darrera proposta del Carles, jo no me’n fiaria gaire, aquesta vegada l’ha fet en un Garmin... a veure si no arribarem a puestu... (és broma, que el track l’ha dibuixat amb el Land). 

Es tracta de tornar a deixar-nos l’ànima tot patint per les rampes del Montnegre, es tracta de demostrar als del Maresme i als del Vallès Oriental com les gastem pels corriols els del Montserratí. 

Però sobretot, es tracta de fer el dinar anual plegats, que enguany tindrà regust a dinar nadalenc. 

Vale, ara només cal que digueu qui vol venir i la talla que voleu per a l’equipació d’hivern. 

divendres, 14 de setembre del 2018

El pastoret

Bicicleta?  qui se'n recorda....

Arenys, Montnegre, Batpedalada, Colibrí, la Bailaora.... Quins records.

Però, perquè no? Tornem-hi?

Us presento la proposta d'enguany del Carles, el Pastoret:



Mola, no? 

Dons apa, ara només li hem de posar data.

divendres, 27 de juliol del 2018

La Nocturna d'Esparreguera 2018

Ja ho deia el nom de l’equip, hem tornat, desprès d’un any sabàtic. 

Desprès de l’èxit de l’Hivernal, me les desitjava molt felices per afrontar el repte de la Challenge de Nocturnes. 

La Segarra em posà en el lloc que em toca. Vàrem arribar els últims, exhausts, malhumorats i sense forces ni ànims de fer cap sortida més. 

Renunciava al mallot al desistir de la cita de Campdevànol, però, per principis, no podia renunciar a la Nocturna d’Esparreguera. 

Érem sis els escollits: l’Abelaira, en Cristóbal, el Sebas, en Fulgui, en Pere i el que subscriu aquesta crònica. 

El dissabte no havia començat bé, gens bé i, per acabar-ho d’adobar, al migdia rebia una trucada del David amb problemes metabòlics que l’impedien participar a aquesta pedalada. 

Problemes metabòlics..., si això amb un tap de suro queda més que solucionat!! 

Bé, amb una baixa segura i sense temps de trobar-ne substitut, anava a recollir els dorsals a la plaça del Centre. 

Començava la festa, els del Club Ciclita estaven muntant la parada i és allà on en Toni Cuevas, al veure el meu estat físic, em recomanà canviar de modalitat, l’extrem estava fora del meu abast!! 

Repartia els dorsals tot comentant als companys de canviar la modalitat de la sortida a la que sense gaire desànim acceptaven resignats. La idea era de passar una nit agradable tot fent unes risses. 


A dos quarts de nou, briefing davant de l’església on iniciàvem al Pere en els oficis de Santa Clara i baixàvem directes al punt de sortida. 

Les ordres estaven clares, jo duia el roadbook, en Sebas i el Fulgui controlaven el quilometratge, que havien de posar a zero a cada control. Situació dominada. 

La plaça del centre estava en plena ebullició, si heu participat mai en un acte esportiu aquests moments previs són emocionants. 

Els menjacorriols de la Segarra començaven amb problemes tècnics, sort del Santi que va poder fer una reparació d’emergència al ferro del Genís

 a veure si cola i me la regala 

Ens trobàvem de nou al Toni que a la pregària de canviar de ruta ens va dir que nanai, que havíem de patir el recorregut de l’extrem (de fet aquesta ha estat l’opció que hem pres a les darreres edicions). Començava a estar acollonit.... Arribar a quarts de cinc com que no em feia gràcia..... 

Fotos de rigor i a esperar el nostre torn. 



L’Aniento ens va venir a saludar tot desitjant-nos el millor, també vàrem poder saludar al Salvador, el Ramón, el Bartu que de coneguts s’havien tornat en l’enemic. 

Des de control de cursa ens cridàvem, sortida a tota bufa per la part neutralitzada dels carrers d’Esparreguera (tenim imatges). 



El vídeo està a velocitat real

Aquí ja ens van avançar tres equips. 

Arribàvem al primer control que estava al desguàs del camí veïnal. 

Comptaquilòmetres a zero, segons roadbook i a pedalar. La primera cruïlla estava al final del camí veïnal d’on s’havia d’agafar.. un corriol? 

Primera sorpresa de la nit, pedalant per camins desconeguts, la nit prometia. I de sobte, la paret. Segur que era un homenatge a la Nocturna de la Segarra, quin fart de caminar!!. Claríssimament era un track dissenyat per ebikes. 

Puja i baixa de la bici per unes pendents impossibles. Els que em coneixeu ja sabeu que no soc molt hàbil cavalcant i descavalcant, se’ns van enganxar dos grups pel darrere. 

El maluc començava a molestar-me (uff que patiríem). En Fulgui, el Sebas i el Pere s’havien distanciat, però a la que el corriol es va tornar pla, vaig donar caça als companys. Al darrera en Cristóbal vigilava que no prengués mal. 

Ens distanciàvem dels nostres perseguidors. El camí es convertí en un descens precedit per un amenaçant warning! Vaja que seria un pel complicat. 

Havíem intercanviat posicions, al descens en Pere estava al darrere i davant meu el Sebas i el Cristóbal que va tenir dues caigudes seguides sense conseqüències però que podien haver truncat aquesta aventura. 

Quan de nou el corriol es torna plà, vaig fer la consulta als metròmans, es veu que havien posat a zero els cuenta en un lloc equivocat i anàvem a cegues. Fantàstic!! I ara com reconeixeríem la cruïlla? 

lost!!

Quina pregunta més tonta, desprès d’una baixada extrem la cruïlla et porta a una rampa cardio!! 

Poca tracció i molt desnivell, de nou a caminar. Però no era l’únic, uns quants riders també feien el mateix que nosaltres. Diguem que de cada 10 riders només un la pujava a sobre de la bike, en el nostre cas era el Pere que havia decidit prendre el rol del David. 


NOTA: Toni, quan vulguis venjança de la Nocturna de la Segarra, assegura’t que s’apuntin a l’extrem. 

I desprès de la pujada una baixada no apte per a qui portés frens V-Brake, Els Bikedeferro vàrem demostrar la tècnica del descens descontrol sense caiguda, érem l’enveja dels que estaven encara al cim intentar fer arribar una mica d’oxigen a la sang. 

Gir a l’esquerra i ostres!!! Estàvem als italians. Que bé de tornada a casa, això ja s’acabava. 

Gir a la dreta, entràvem al camí veïnal i sortíem de seguida per tornar als italians (quina volta més tonta, no?), Seguíem pels italians i en comptes de tornar a casa, ens enviaven cap a Can Sedó, on diuen que una organització secreta està experimentant amb embrions de dinosaures.... 




Uns riures, unes gominoles, segellat de full de control, nou roadbook. 

I de nou cap al desguàs del camí veïnal versió puja pels blaus. No, aquesta vegada no ens va avançar ningú, només van intentar que abandonéssim tot tirant-me al terra just quan sortia del control (érem l’enveja de la pedalada). 

Des d’aquí fins al final de la nocturna la podríem titular com La Nocturna és per a monoplats. En Fulgui, en Pere i el Sebas no només anaven al davant, sinó que podien arribar a puestu sense mirar el putu roadbook. L’esperit de l’Abelaira els hi acompanyava. Sort que en Cristóbal m’acompanyava (jo crec que es volia quedar el GPS si per casualitat em passava alguna cosa...). 

Des del control del desguàs ens duien, evidentment pel camí que feia més pendent, al control del planeta dels simis (un altre clàssic de la Nocturna). 



Moments de confusió al següent control per allò que coincidia amb els nenazas que havien fet la clàssica, i... sorpresa!! El següent tram transcorria pels corriols de zona bici. 

Que n’he perdut la forma física, si el feia amb el ulls tancats i d’esquena!! Se’m van travessar totes les alçaleres, ensopegava amb totes les arrels i perdia de vista als monoplatistes. 

Tot i així no anàvem pas malament, des de Can Sedo ningú no ens va avançar, tot el contrari, als que anàvem avançant se’ns enganxaven a roda per no perdre la ruta. 

Bon ritme, bona orientació (els de davant no portaven roadbook) i... punxada!!! 

Vaja, intentona d’inflar la roda sense reparar però claudicàvem i muntàvem la parada per canviar la càmera. 

De tots els llocs possibles escollíem el que tenia major densitat d’ortigues, si s’ha de patir es fa, inclús quan estem aturats. 

El canvi de roda, digne de l’equip del Fernando Alonso. Diguem-ne que ens ho vam prendre amb molta calma, ens van avançar quatre grups. 

Resolt el primer ensurt i a velocitat de creuer tot surant els corriols, segon ensurt, en Fulgui es quedà sense il·luminació. Desprès d’intentar aprofitar inútilment la il·luminació de les llums dels altres finalment l’havia de deixar una lot de recanvi que portava per si de cas... 

Havíem fet el pitjor temps en el tram més ràpid. 

Arribàvem al control, volíem sortir, però en Fulgui no parava d’establir converses amb els altres equips. 

Hi ha rumors que diuen que els agents forestals volen impedir la celebració de cap nocturna més degut a les queixes de la fauna local respecte a un subjecte que portava una bike vermella monoplat que no callava i els impedia el descans nocturn tant necessari per mantenir l’ecosistema del Montserratí. 

Segellat el control i canvi de roadbook i iniciàvem el tram, osti que perdo els papers!! 

Fins a quatre vegades vaig haver d’aturar-me per recollir els papers i les pinces que volaven a la que agafava una mica de velocitat (el roadbook m’era igual, però a casa tenim les pinces numerades). 

Hi havia un punt que no controlava, un corriol amagat que sortia a l’esquerra. 

És en aquest moment on l’entrenament intensiu dona el seu fruit, en Cristóbal l’identificà de seguida (sobre tot per que l’havia fet la nit anterior). 

Signat el Roadbook i només quedava callejear pels carres d’Esparreguera amb un somriure de boca a boca en els que s podia llegir, si l’hem fet!! 


Botifarra, cerveseta, coca i cafè i a esperar l’extrem de l’edició 2019. 


Sort que m'havien aixecat el 155

Ei, aquesta ruta l’hem de fer de dia!!

diumenge, 15 de juliol del 2018

Cerimònia d'iniciació

Si nois, ja ho sé la setmana passada no va haver crònica, però heu de pensar que som al mes de Juliol i tenim a tot l’equip de cronistes de jornada intensiva i no donem a l'abast. Si de cas us faig un resum:

Dissabte 7

Vàrem fer una sortida BTT amb l’Aniento i el Manolo. Que voleu que us digui, a aquests ja no els puc seguir, les 29” es mouen per corriols de meravella (si tens cames), tota l’estona a rebuf. A les pistes els perdia i a les alçaleres ni els veia.

Com sempre amb el Josep, descobríem nous camins. L’esmorzar s’ho valia.

S’ha de dir que la celeritat de La Llar no és una de les seves millors característiques, desprès ens van explicar que va haver d’esperar que les gallines ponguessin els ous per a les truites que ens havíem demanat.

Desprès d’això se’ns havia fet tard, tornàvem ràpid, però en sortir del corriol de les arrels en Josep Punxà la roda. Us podeu creure que no portàvem cap bomba d’aire?


Per sort estàvem a prop de casa del Gilbert, que ens va deixar inflar la roda a casa seva. 



Diumenge 8

En Pere, el nebot del Sancho que havia vingut una vegada i s’arrossegava, s’apuntà a la sortida, per això de fer caliu abans de la Nocturna.

A veure, que un noiet de 33 anyets (l’edat que va morir vostre Senyor) no pari d’entrenar-se, provoca una petita diferència amb els que tenen més de 50 (i una angina de pit), encara que no et perdis cap sortida setmanal.

Quina ràbia, tirava, tirava i no defallia!!! Jugava amb l’Abelaira i el Sebas (jo al darrera intentant tenir prou forces per poder respirar). 

Fèiem una sortida divertida, la recerca del croissant del KAKAO. Jo us la recomano, la riera d’Abrera no és gaire exigent i canvia moltíssim a cada estació de l’any (diuen que a la tardor s’hi reuneixen les meigues).

Arribava als Hostalets algo així com ofegat. En David i el Pere havien de tornar, en Sebas i jo podíem allargar, desprès de llargues deliberacions que van durar quasi 10 segons decidírem tornar amb els nostres companys de ruta. Això si, vàrem assistir als oficis de la parròquia de Santa Clara.



Dissabte 14

Havia quedat per anar a la platja, només disposava de dues horetes. Flaca i Vacarisses.

Heu vist la pel·lícula Cars? Era com el Rayo McQueen a la cursa final intentant concentrar-me: velocitat, velocitat... i em venien les imatges amb el meu amor, que reduïa la cadència del meu pedalar per cercar a la ment un racó de confort, pot-ser a Arenys o a Olite...

A les baixades se’m va ocórrer d’intentar batre els rècord de l’strava del Flores, però el meu estat de confort m’impedia agafar velocitat. Segueixo darrera a la classificació, això si, només a 5 segons.

La primera part de la pedalada estava travat, però desprès vaig batre tots els records personals i és que havia d’arribar a casa abans de les 9:00. 




Diumenge 15

Avui havíem de fer la cerimònia d’iniciació al nou Bikedeferro, en Pere, que ens acompanyarà dissabte vinent a la nocturna d’Esparreguera.

Ja ho sabeu, tots aquells que voleu formar part d’aquest grup de riders (sé de bones tintes que la llista dels candidats i candidates a Bikedeferro es força extensa) necessàriament heu de fer aquesta ruta. No perquè sigui la meva preferida, no perquè tingui tot allò que hom desitja trobar en una sortida: ascensos cardio, descensos vertiginosos, corriols impossibles, alçaleres desafiants... I una vegetació que et fa un massatge epitelial de 200€ a qualsevol centre de bellesa. 

Dons en Pere no ha vingut, al·legant que havia d’arribar d’hora. Tampoc ha vingut el David, que sortia tot cofoi direcció Cambrils.

Qui ha aparegut ha estat el Fulgui amb la seva spezialliced reconvertida de manera casolana en monoplat. Aquest noi és un manetes, inclús s’ha posat un rellotge als pinyons del mig, que ens marcaven el ritme de la sortida.

Lo que us deia, escalfes pels blaus, t’ofegues per la puda i gaudeixes pel corriol de la carena de la serra del Cairat. Primer obert, però a mida que avances, la vegetació es va tancant fent carícies a les parts del cos poc protegides, fins arribar a tapar la visió per avançar a cegues.



Hi ha una zona de pista des de l’Aeri fins a Monistrol per continuar per una zona mixta de corriols divertits i pista que passa pel Ventaiol fins arribar a l’estació de Vacarisses on comença la part més tècnica del recorregut.

Des d’allà el corriol impossible, on la fita és la de creuar els Plans de Castellet amb el mínim número de peus a terra (avui he acabat només amb un, força bé).

A la baixada el monoplat del Fulgui no donava prou velocitat, tenia presa i decidírem no pujar el Fideué, per compensar-lo la pujada a Esparreguera va ser per Can Corelles (una pujada ideal per tenir un atac de cor...).


Ens ho havíem guanyat i vàrem tenir un bon final de sortida. 



Pere, t’ho has perdut.