Desprès de quinze dies, ja tocava.

Ostres, he passat dues setmanes en blanc per recuperar-me i no hi ha hagut manera, el taló no para de fer-me mal. Això de fer bondat no se’m dona bé.

NOTA: No hi ha pitjor per a un culé que quedar-se en blanc.

Vist que la feina no afluixa i que la corba de la felicitat continuava creixent, decidí de sortir si o si. Si de cas ja ho patiria dilluns a la feina.

Així que vaig fer una crida al whats. En Flores, l’Efren i el Sebas donaven senyals de vida, però ningú més.

En una galàxia paral·lela mantenia converses amb el Marc, si aquell que té una bici com l’Aniento, però que té 20 anys menys, que surt amb el que té 20 anys més.

NOTA: La galàxia paral·lela és un clar referent a l’estrena de l’últim gedai, que se us ha d’explicar tot, que de fet era una conversa amb el whats

Les notícies del temps no convidaven gaire a fer una sortida, la bonança que havien tingut dijous i divendres es convertia en una davallada de les temperatures bastant forta.

Res, estava decidit a sortir i, si més no, ningú no m’impediria arribar a Collbató.

Aquest final d’any arribem amb moltes baixes, en Vives estarà apartat una llarga temporada per problemes amb la columna, en Sebas que tot envejós també s’hi ha apuntat i l’Abelaira, amb un constipat de mil dimonis (segurament provocat pels domicilis dels dijous).

No tenia clar si sortiria només amb el Flores, però... sorpresa!! Al PIR2 m’esperaven el Flores, en Manolo, l’Aniento i el Sebas (uff, si començaven a tirar em tocaria patir).

Fèiem temps per esperar al grup del Bartu, que estava esperant un tercer membre vingut des de Terrassa. Havíem de decidir la ruta, aquí en Manolo s’avançà i proposà un Castellolí per un camí nou.

... camí nou.... uhmmm, és que els punyeteros saben com provocar-me.... 

L’Efren no arribava, els que si que ho feien eren el Bartu, el Marc i el Dani (aquell de Terrassa),

Sortíem tard, ja passaven 20 minuts de les nou quan començàvem la ruta, el ritme lent i cansino del grup era massa per a mi, no els podia seguir. En Bartu m’acompanya pel camí veïnal fina a Collbató, on de mica en mica em recuperava.

Qui no es va recuperar era en Sebas, que abans del Bruc Residencial girava i tornava cap a casa. Sebas millora’t i cuida’t. Això de repòs absolut és repòs absolut (tu ja ens entens)

Massa pista i massa asfalt, així que al primer corriol vaig prendre la davantera (durant 20 metres que és el temps que va trigar l’alarma del pulsòmetre en dir-me que m’havia passat). Però el mal ja estava fet, el grup ara circulava per terrenys estrets i sinuosos.

Sortíem a l’Església del Bruc i jo força marejat. Les sensacions no eren bones. Qualsevol persona amb dos dits de front hauria girat cua. Però he dit dos dits de front, així que al meu ritme, continuava l’ascensió.

Haig de dir que tot el grup em té molt mimat, no em deixen pedalar sol, sempre hi ha algú que es deixa caure per acompanyar-me i, la teoria de que és per quedar-se el GPS si em passa quelcom es va diluint, gairebé tots ja en tenen un. 

Al arribar a la barrera en Flores s’acomiadà, assumptes familiars el privaven de seguir amb la nostra companyia.

Un excursionista ens va immortalitzar juntament amb el seu dit:

Era tard i la possibilitat d’arribar a Castellolí s’anava esvaint. Calien propostes alternatives. La corriolera que vaig proposar tingué la màxima acceptació (el meu únic vot). 

Volia desquitar-me del patiment de la pujada, però l’Aniento que amb la nova muntura esta irreconeixible, m’avança i inicià un descens ràpid, molt ràpid, nomes apte per a les 29” i per a la meva 27,5”.

Ara havíem d’anar a buscar el corriol del senglar, però hi havia batuda de caça.

Així que tornàvem cap a casa. Deien de fer una llarga, però els nouvinguts no havien ciclat per “la bauma”, aquí de nou en Josep obria via i jo i l’alarma de l’anima tancàvem el grup.

Ens vàrem entre-tenir, jo vaig fer més de 100 fotos i, és que l’indret és del tot curiós. Paga la pena patit el pedregós camí per conèixer-lo.

Al arribar a l’Hotel Bruc, aquesta vegada si que vaig prendre la davantera. El corriolet era meu.

Al final van sortir 42 km força divertits, que vàrem mullar amb tres CFR (dos d’elles zero).

PD: Per a que no digueu que no aviso, l’1.01.2018, com cada any, sortim. Així que res de sortir de gresca.