L'home dels Nassos

Ja som a 31 de desembre i diumenge, tocava sortida. Avui havia promès als meus companys de ruta que veuríem a l’home dels nassos.

I així ha estat, com un rellotge suís, en Sebas i l’Abelaira estaven frissosos per conèixer a tan singular personatge. També s’ha apuntat en Flores que però, havia de reparar la roda de la seva bike.

Si algú ens veies a aquella hora al PIR2, de ben segur que ens hauria confós amb un grup de l’INSERSO. Mara meva quina pinta que fèiem: en Sebas amb una mobilitat reduïda (com la tronca del Nadal), l’Abelaira que intentava dir alguna cosa mentre tossia com si s’acabés en mon, jo que quan baixava de la bike no podia donar ni un sol pas tot arrossegant la cama esquerra i en Flores, el més gran del grup que ens mirava amb una cara tot pensant, dons quan arribin a la meva edat com estaran!!!

Ningú més no es presentà. En Vives continua de baixa, l’Aniento i el Sherpa gaudint d’unes merescudes vacances, en Manolo suposo que fent una sortida un pel més exigent, l’Efren boicotejat per l’Ester, en Fulgui exercint de pare i el Carles rememorant el seu periple per Galicia.

Els de l’INSERSO començàvem la sortida sense una destinació clara. La meva proposta d’anar cap els Hostalets pel corriol d’Abrera els hi va semblar massa agosarada.

NOTA: Aquest any si que penso posar en practica el braçalet de capità a l’estil equip de futbol. El rider que ostenti el braçalet serà qui decidirà la ruta. En acabar, la resta de companys puntuarem el seu lideratge i el guanyador de la temporada s’endurà un bonic obsequi.

Així que, veient els ànims iniciàvem la ruta direcció Collbató. En Flores intentava tirar d’un grup que no el seguia, jo ho intentava però l’alarma del pulsòmetre em feia aturar quan millor pedalava.

Se m’escapaven a les rampes del centre de rehabilitació, un 150 m’aturà la progressió de captura. Desprès el grup renuncià, al planeta dels simis, de prendre el corriol. Aquests no són els meus Bikedeferro!!

I en arribar a l’Span ja parlaven de girar cua. En Flores i jo els hi vam convèncer d’atansar-nos fins al Timbaler, a canvi, això si, d’un suculent croissant de xocolate amb un cafè amb llet.

Res ni ningú ens havia informat de la crisi mundial de croissants de xocolata. Vàrem visitar quatre granges, dos forns i les pastisseries del Bruc. Res de res. L’aplicació del 155 ha causat un dèficit en l’abastiment d’aquest aliment perquè, presumptament, és adoctrinador d’ànimes independentistes. 

Ens vam haver d’acontentar amb un croissant sense farciment i d’una ensaïmada farcida de crema (de color taronja, ja m’enteneu).

Començaven a baixar les temperatures i decidírem tornar a casa, en Flores i jo almenys esperàvem la sortida del dia 1 per poder pedalar el que avui no havíem pogut fer.

En arribar a Collbató i veient que el Sebas encara respirava, proposà de fer uns italians. Ningú no s’hi va oposar.

A la part del corriol que encara ningú no ha volgut baixar a sobre de la bike, per fer-la caminant, de poc em mató, i és que les sabates de ciclista són poc aptes per caminar per les roques. Al menys el grup va estar una bona estona rient.

La següent proposta de corriol, el que hi ha desprès del camí pel penya-segat no va tenir gaire acceptació, així que al corriol final, on hi havia l’antic camp de motocròs no els hi vaig deixar decidir.

Han estat poc més de 21 km, però hem sortit. 

Així donem per finalitzada la temporada 2017, una temporada que personalment vull oblidar, tot esperant recuperar-me per poder ciclar com ho feia a finals del 2016.

L’únic positiu és que encara estem vius i que puc compartir aquest esport amb uns tios collonuts.

BON 2018!!

PD: L’home del nassos avui som tots