L'home dels Nassos

Ja som a 31 de desembre i diumenge, tocava sortida. Avui havia promès als meus companys de ruta que veuríem a l’home dels nassos.

I així ha estat, com un rellotge suís, en Sebas i l’Abelaira estaven frissosos per conèixer a tan singular personatge. També s’ha apuntat en Flores que però, havia de reparar la roda de la seva bike.

Si algú ens veies a aquella hora al PIR2, de ben segur que ens hauria confós amb un grup de l’INSERSO. Mara meva quina pinta que fèiem: en Sebas amb una mobilitat reduïda (com la tronca del Nadal), l’Abelaira que intentava dir alguna cosa mentre tossia com si s’acabés en mon, jo que quan baixava de la bike no podia donar ni un sol pas tot arrossegant la cama esquerra i en Flores, el més gran del grup que ens mirava amb una cara tot pensant, dons quan arribin a la meva edat com estaran!!!

Ningú més no es presentà. En Vives continua de baixa, l’Aniento i el Sherpa gaudint d’unes merescudes vacances, en Manolo suposo que fent una sortida un pel més exigent, l’Efren boicotejat per l’Ester, en Fulgui exercint de pare i el Carles rememorant el seu periple per Galicia.

Els de l’INSERSO començàvem la sortida sense una destinació clara. La meva proposta d’anar cap els Hostalets pel corriol d’Abrera els hi va semblar massa agosarada.

NOTA: Aquest any si que penso posar en practica el braçalet de capità a l’estil equip de futbol. El rider que ostenti el braçalet serà qui decidirà la ruta. En acabar, la resta de companys puntuarem el seu lideratge i el guanyador de la temporada s’endurà un bonic obsequi.

Així que, veient els ànims iniciàvem la ruta direcció Collbató. En Flores intentava tirar d’un grup que no el seguia, jo ho intentava però l’alarma del pulsòmetre em feia aturar quan millor pedalava.

Se m’escapaven a les rampes del centre de rehabilitació, un 150 m’aturà la progressió de captura. Desprès el grup renuncià, al planeta dels simis, de prendre el corriol. Aquests no són els meus Bikedeferro!!

I en arribar a l’Span ja parlaven de girar cua. En Flores i jo els hi vam convèncer d’atansar-nos fins al Timbaler, a canvi, això si, d’un suculent croissant de xocolate amb un cafè amb llet.

Res ni ningú ens havia informat de la crisi mundial de croissants de xocolata. Vàrem visitar quatre granges, dos forns i les pastisseries del Bruc. Res de res. L’aplicació del 155 ha causat un dèficit en l’abastiment d’aquest aliment perquè, presumptament, és adoctrinador d’ànimes independentistes. 

Ens vam haver d’acontentar amb un croissant sense farciment i d’una ensaïmada farcida de crema (de color taronja, ja m’enteneu).

Començaven a baixar les temperatures i decidírem tornar a casa, en Flores i jo almenys esperàvem la sortida del dia 1 per poder pedalar el que avui no havíem pogut fer.

En arribar a Collbató i veient que el Sebas encara respirava, proposà de fer uns italians. Ningú no s’hi va oposar.

A la part del corriol que encara ningú no ha volgut baixar a sobre de la bike, per fer-la caminant, de poc em mató, i és que les sabates de ciclista són poc aptes per caminar per les roques. Al menys el grup va estar una bona estona rient.

La següent proposta de corriol, el que hi ha desprès del camí pel penya-segat no va tenir gaire acceptació, així que al corriol final, on hi havia l’antic camp de motocròs no els hi vaig deixar decidir.

Han estat poc més de 21 km, però hem sortit. 

Així donem per finalitzada la temporada 2017, una temporada que personalment vull oblidar, tot esperant recuperar-me per poder ciclar com ho feia a finals del 2016.

L’únic positiu és que encara estem vius i que puc compartir aquest esport amb uns tios collonuts.

BON 2018!!

PD: L’home del nassos avui som tots

BON NADAL!!

Bon Nadal Bikedeferro

La temporada ja finalitza i, com sempre en aquestes dates, sortim en quadre.

S’ha de dir que esta sent un final d’any força dur, les lesions aquest 2017 no ens han respectat gaire. 

També les baixes temperatures fan que més d’un prefereixi quedar-se a casa en comptes de tonificar els músculs tot pedalant.

En va sorprendre que a les 9:00 estigués tot sol fent voltes a la rotonda de les girafes (el PIR2), em temia que hauria de tornar a casa sense sortir, però no, l’Efren aparegué (jo el feia pujant a Montserrat).

Ja teníem equip, només calia decidir la destinació. La boira gebradora envoltava la muntanya, no tenia ganes de passar fred i de pujar pulsacions, així que vaig proposar de fer una sortida plana, pistera, anar el lloc ideal per poder representar els pastorets.

Si, era aquest el cap de setmana on tradicionalment els Bikedeferro fem la representació de l’obra de Josep Maria Folch i Torres. 

L’indret escollit no podia ser el millor, el repartiment, dons com només érem dos, havíem de fer de tot, de fura, de pastor, de Rovelló, de Lluquet, vaja un embolic que l’audiència va reconèixer amb una emotiva ovació:

A veure si encerteu qui feia de diable!

Desprès de la representació vàrem apropar-nos fins al Prat on ens esperava un merescudíssim cafetó.

Se’ns havia fet tard per culpa d’una runner que no ens deixava avançar-la. El camí del Prat s’està posant com la carretera de les aigües...

La tornada, durilla, amb el vent de cara i amb la imatge de la runner que no ens trèiem del cap.

Ara estava disposar a fer la crònica resum de l’any, però per motius obvis, tant sols puc explicar la sortida de la bailaora, ni nocturnes, ni portals, no berga-santpedor.

Bé, tenim equipació i si algú s’ho curra una mica, pot-ser també en tindrem d’hivern.

Segur que el 2018 serà molt millor.

Als que tingueu, bones vacances i als que no, tranquils, aquest dies es treballa de meravella, sense ningú que no ens amoïni.

Desprès de quinze dies, ja tocava.

Ostres, he passat dues setmanes en blanc per recuperar-me i no hi ha hagut manera, el taló no para de fer-me mal. Això de fer bondat no se’m dona bé.

NOTA: No hi ha pitjor per a un culé que quedar-se en blanc.

Vist que la feina no afluixa i que la corba de la felicitat continuava creixent, decidí de sortir si o si. Si de cas ja ho patiria dilluns a la feina.

Així que vaig fer una crida al whats. En Flores, l’Efren i el Sebas donaven senyals de vida, però ningú més.

En una galàxia paral·lela mantenia converses amb el Marc, si aquell que té una bici com l’Aniento, però que té 20 anys menys, que surt amb el que té 20 anys més.

NOTA: La galàxia paral·lela és un clar referent a l’estrena de l’últim gedai, que se us ha d’explicar tot, que de fet era una conversa amb el whats

Les notícies del temps no convidaven gaire a fer una sortida, la bonança que havien tingut dijous i divendres es convertia en una davallada de les temperatures bastant forta.

Res, estava decidit a sortir i, si més no, ningú no m’impediria arribar a Collbató.

Aquest final d’any arribem amb moltes baixes, en Vives estarà apartat una llarga temporada per problemes amb la columna, en Sebas que tot envejós també s’hi ha apuntat i l’Abelaira, amb un constipat de mil dimonis (segurament provocat pels domicilis dels dijous).

No tenia clar si sortiria només amb el Flores, però... sorpresa!! Al PIR2 m’esperaven el Flores, en Manolo, l’Aniento i el Sebas (uff, si començaven a tirar em tocaria patir).

Fèiem temps per esperar al grup del Bartu, que estava esperant un tercer membre vingut des de Terrassa. Havíem de decidir la ruta, aquí en Manolo s’avançà i proposà un Castellolí per un camí nou.

... camí nou.... uhmmm, és que els punyeteros saben com provocar-me.... 

L’Efren no arribava, els que si que ho feien eren el Bartu, el Marc i el Dani (aquell de Terrassa),

Sortíem tard, ja passaven 20 minuts de les nou quan començàvem la ruta, el ritme lent i cansino del grup era massa per a mi, no els podia seguir. En Bartu m’acompanya pel camí veïnal fina a Collbató, on de mica en mica em recuperava.

Qui no es va recuperar era en Sebas, que abans del Bruc Residencial girava i tornava cap a casa. Sebas millora’t i cuida’t. Això de repòs absolut és repòs absolut (tu ja ens entens)

Massa pista i massa asfalt, així que al primer corriol vaig prendre la davantera (durant 20 metres que és el temps que va trigar l’alarma del pulsòmetre en dir-me que m’havia passat). Però el mal ja estava fet, el grup ara circulava per terrenys estrets i sinuosos.

Sortíem a l’Església del Bruc i jo força marejat. Les sensacions no eren bones. Qualsevol persona amb dos dits de front hauria girat cua. Però he dit dos dits de front, així que al meu ritme, continuava l’ascensió.

Haig de dir que tot el grup em té molt mimat, no em deixen pedalar sol, sempre hi ha algú que es deixa caure per acompanyar-me i, la teoria de que és per quedar-se el GPS si em passa quelcom es va diluint, gairebé tots ja en tenen un. 

Al arribar a la barrera en Flores s’acomiadà, assumptes familiars el privaven de seguir amb la nostra companyia.

Un excursionista ens va immortalitzar juntament amb el seu dit:

Era tard i la possibilitat d’arribar a Castellolí s’anava esvaint. Calien propostes alternatives. La corriolera que vaig proposar tingué la màxima acceptació (el meu únic vot). 

Volia desquitar-me del patiment de la pujada, però l’Aniento que amb la nova muntura esta irreconeixible, m’avança i inicià un descens ràpid, molt ràpid, nomes apte per a les 29” i per a la meva 27,5”.

Ara havíem d’anar a buscar el corriol del senglar, però hi havia batuda de caça.

Així que tornàvem cap a casa. Deien de fer una llarga, però els nouvinguts no havien ciclat per “la bauma”, aquí de nou en Josep obria via i jo i l’alarma de l’anima tancàvem el grup.

Ens vàrem entre-tenir, jo vaig fer més de 100 fotos i, és que l’indret és del tot curiós. Paga la pena patit el pedregós camí per conèixer-lo.

Al arribar a l’Hotel Bruc, aquesta vegada si que vaig prendre la davantera. El corriolet era meu.

Al final van sortir 42 km força divertits, que vàrem mullar amb tres CFR (dos d’elles zero).

PD: Per a que no digueu que no aviso, l’1.01.2018, com cada any, sortim. Així que res de sortir de gresca.