Ja tenim el pin

Ja fa una setmana de La Bailaora i, com no, hem anat a la cloenda de la temporada de flaca que des de fa 69 anys organitza la Federació Catalana de Ciclisme. 

Els efectes de La Bailaora s’han deixat sentir, hem tingut moltes baixes: el Manolo, l’Efren, el Sebas, en Josep Oliver, en Fulgui. A més de les que ja vàrem tenir per La Bailaora: l’Oscar i el Sherpa.

Per compensar-ho l’Aniento s’ha fet acompanyar del Toni Tejedor que, per a l’ocasió, portava una flaca vintage de triatló. 

Havíem d’escollir el trajecte per pujar al Monestir, tot aniria en funció de les sensacions que no van ser bones des de la primera pedalada: a 130 pulsacions sense haver fet res.

Així que vaig proposar de pujar per Can Maçana, només en David posà cara de decepció, tenia poc temps i volia fer una sortida de màxim esforç.

L’alarma de l’Ultra ja sonava abans d’arribar a Collbató. Aquesta musiqueta es convertiria en una constant durant tota la ruta.

Tirava del grup, si a lo que feia jo es podia dir tirar del grup. Mentrestant, al darrera la colla es divertia tirant al terra els bidons d’aigua, creuant-se per la carretera....

Cada vegada el cel s’anava tancant més, a la carretera hi havia molta circulació de vehicles, la idea d’avortar planejava a l’ambient, però l’esperit Bikedeferro no va permetre cap deserció.

En girar a Can Maçana l’ambient ja era diferent, la boira s’esvaïa, l’alarma deixava de sonar. Tocava deixar-se caure però amb tota la precaució del mon, l’asfalt estava mullat i relliscar avui no era l’opció.

No sé si era per l’hora o pel fred però, comparat amb l’any passat, hi havia pocs cotxes fent cua a la barrera de l’aparcament. 

Quedaven pocs quilòmetres d’ascensió i la quantitat de ciclistes feia impracticable pedalar amb comoditat. Aquell escenari, el fiscal general de l’estat, l’hauria titllat de massa tumultuosa de ciclistes o de turba que es manifestava violentament tot fent girar els pedals. Nosaltres simplement, ens van deixar portar per una bona roda que ens marcava el camí, llàstima que anés acompanyada...

I per fi el PIN i les fotos:

Sense esperar la benedicció de les bikes ja preníem el camí cap a Monistrol, on es va posar de manifest que a sobre de la bike hi ha més d’un brètol. La Montserratina no és una sortida per córrer, tothom té el desitjat PIN i ningú no te’l traurà encara que baixis a poc a poc per no destorbar als altres ciclistes i vehicles amb els que comparteixes la via. Aquestes boniques paraules van adreçades al CAPULLO que em va tocar en plena corba per avançar-me Nano, sense trànsit, no m’agafes. 

A Monistrol ens acomiadàvem del David i preníem rumb cap a Vacarisses.

Una parada tècnica al restaurant el Xai on en Flores va demostrar la seva tècnica fent fotos i iniciàvem l’ascens.

De nou la musiqueta del GPS m’instava a minorar la marxa. Vàrem alliberar al Carles i al Flores per a que, ja que lluïen el Maillot Bikedeferro, fessin una ascensió digna. 

A cal Kiku fèiem un petit esmorzar i uns quants riures. Ens explicàvem anècdotes de sortides, en Teje en té moltes. Sabeu a quin Esparreguerí també l’anomenen Doraemon? 

Baixàvem a Olesa a un bon ritme, quasi som testimonis d’un accident entre dos cotxes que per sort no va passar d’un bon ensurt, i a l’alçada de Can Sedó: 2 de 2 amb folre i manilles!!! Segona trencada consecutiva de la cadena, just en el moment que volia fer una escapada per arribar en solitari.

Res, arribava una altre vegada a casa amb les mans ben negres, això si, desprès d’haver fet la CFR de rigor.

Res, la setmana vinent no farem la BS-17, així que ens haurem d’esperar, si em deixen, a l’edició 2018.