Quelcom s'està coent...

Què és la Montserratina? Per què es fa? No, si ja fa quatre anys que hi pujo per rebre la benedicció i el pin, però que significa?

Dons ve a ser com la cloenda oficial de la temporada de flaca. I per què?

Perquè el temps, la temperatura, el vent aconsellen de canviar el tipus de montura si es vol sortir a gaudir de la bike, les possibilitats són indoor (corroling o spinning) o outdoor (BTT).

Llavors, per quins nassos se'm va ocórrer proposar sortir dissabte a fer un tomb per carretera?

QUIN FRED!! No portava samarreta tèrmica, només dues capes no preparades per suportar els -2ºC de la revirada carretera de Vacarisses.

Tant el Toni com jo varem batre els rècords de l'Strava (el de la baixada més lenta). No recordo haver passat tant fred a sobre de la bike. El rècord que si que vaig marcar és el de les pulsacions, 160, 10 més que el límit màxim que m'han fixat (m'espera una petita bronca quan presenti els gràfics al centre de recuperació cardíaca...)

Tot i que la sortida va ser curta, en Josep i el Toni s'estimaren més prendre un cafetó que no allargar la ruta, i és que aquest dies la C de la CFR és un cafè, cal recuperar la temperatura.

S'acabava la mini sortida i just em reenganxava a una altre.

Va ser arribar a casa i a lo Marc Marquez, salt de la granota, canvi de montura i a pedalar.

Ara tocava un grup molt més exigent: La Berta, l'Aleix , el Ferran i en Joel. La primera part del recorregut acompanyats per l'Efren, que per allò del 155 continua amb llibertat condicionada.

Més tard em vaig quedar sol, tot intentat que la tropa no se'm descontrolés pel camí veïnal (d'aquí dos dies ens trauran les pegatines).

Com a premi, un petit aperitiu a Collbató que el grup va rebre de bon grat.

Diumenge, l'excés (de fred) del dia anterior em va deixar clavat al llit. No em podia moure.

De n'això se'n diu la llei de Murphy. Aquest diumenge tocava sortida amb els patrocinadors del grup i amb gent interessada en aportar el seu petit gra de sorra per a la nova equipació d'hivern. No els hi vaig poder acompanyar.

Per sort en Flores es va oferir per substituir-me. Estic esperant que em passi les dades exactes de les negociacions, de moment només tenim una foto del grup abans de l'aturada per esmorzar i del massatge:  

Així que tingui bones noves us les faré arribar, però sembla que el 75% de l'import de l'equipació ja està aparaulat. 

Ningú no es queda sol

Desprès de la ZB2017, de la Bailaora, de la Montserratina a més d’un li han aplicat un 155 i li han suspès l’autonomia de sortir en bike el cap de setmana.

Estàvem en quadre, només quatre perquè ningú no va respondre a la crida del Carles. Quatre amb llibertat vigilada i sense passaport per anar més enllà del coll del Bruc. I és que l’AN és molt estricta i no atén a les al·legacions que puguem presentar (AN=Afectades No contentes a que sortim tots el diumenges). Esperem que el recurs al TC (Taula pluridisciplinària per millorar el respecte al Ciclista) doni els seus fruits i que diumenge vinent tinguem una major participació.

Com la majoria havíem de fitxar d’hora, proposà fer una sortida intensa però local: La ZB. Em sorprengué que els meus companys Fulgui i Flores no coneguessin el recorregut inicial.

Volien escaquejar-se de bon començament, sort que un caçador els reprengué titllant-los de nenetes si no prenien l’alçalera. Jo la vaig acabar caminant (el GPS m’aplicà un 150).

La ruta divertida, molt divertida fins arribar a l’Span, el GPS em volia aplicar més 150 però no li vaig fer cas, els corriols m’agraden i em fan gaudir de la bike i no en penso renunciar.

En arribar a aquest punt les cervicals del Sebas van dir prou. Volia tornar sol. Però l’esperit Bikedederro sortí: si uno cae, todos caen (o alguna cosa així).

Quedava la part més xula de la ZB, però decidírem de tornar plegats, això si per corriols. 

Quatre fotos abans de la zona14 i iniciàvem la part final.

NOTA: al corriol de la nocturna l’anomenàvem zona14 quan jo era jove.

Abans d’arribar al cim que precedeix el corriol al Flores li van fer la xupona. Aquí en Sebas prengué la iniciativa. Jo al darrere controlant la situació.

El primer escull superat amb molta soltura i amb algun cop de maluc. A la zona de transició estàvem preparant-nos pel tram divertit i UPS!!!: Una branca malparida s’enganxà amb el manillar de la bike i sortí propulsat per sobre de les banyes.

No anava ràpid, una cabriola abans de caure, a càmera lenta, sentia com en Fulgui i el Flores ho anaven narrant i m’advertien que la bike tenia trajectòria d’impacte amb la meva cara. Els meus poders aràcnids reaccionaren i estengueren les meves extremitats (both 5) per interceptar la col·lisió.

GPS i mòbil no sofriren cap impacte fatal. Només un fort cop a la cama i una lleu avaria al manillar de la bike. Cinc minuts per veure que tot estava al seu lloc i a continuar amb la diversió.

Preníem algun corriol més (dos per ser exactes) abans de les merescudes CFR. Tot i que en Fulgui va fer una SFR (s de suc, neneta!!!).

PD: La meva C era de cafè descafeïnat.

PD2: 25 km no donen per més narració.

Ja tenim el pin

Ja fa una setmana de La Bailaora i, com no, hem anat a la cloenda de la temporada de flaca que des de fa 69 anys organitza la Federació Catalana de Ciclisme. 

Els efectes de La Bailaora s’han deixat sentir, hem tingut moltes baixes: el Manolo, l’Efren, el Sebas, en Josep Oliver, en Fulgui. A més de les que ja vàrem tenir per La Bailaora: l’Oscar i el Sherpa.

Per compensar-ho l’Aniento s’ha fet acompanyar del Toni Tejedor que, per a l’ocasió, portava una flaca vintage de triatló. 

Havíem d’escollir el trajecte per pujar al Monestir, tot aniria en funció de les sensacions que no van ser bones des de la primera pedalada: a 130 pulsacions sense haver fet res.

Així que vaig proposar de pujar per Can Maçana, només en David posà cara de decepció, tenia poc temps i volia fer una sortida de màxim esforç.

L’alarma de l’Ultra ja sonava abans d’arribar a Collbató. Aquesta musiqueta es convertiria en una constant durant tota la ruta.

Tirava del grup, si a lo que feia jo es podia dir tirar del grup. Mentrestant, al darrera la colla es divertia tirant al terra els bidons d’aigua, creuant-se per la carretera....

Cada vegada el cel s’anava tancant més, a la carretera hi havia molta circulació de vehicles, la idea d’avortar planejava a l’ambient, però l’esperit Bikedeferro no va permetre cap deserció.

En girar a Can Maçana l’ambient ja era diferent, la boira s’esvaïa, l’alarma deixava de sonar. Tocava deixar-se caure però amb tota la precaució del mon, l’asfalt estava mullat i relliscar avui no era l’opció.

No sé si era per l’hora o pel fred però, comparat amb l’any passat, hi havia pocs cotxes fent cua a la barrera de l’aparcament. 

Quedaven pocs quilòmetres d’ascensió i la quantitat de ciclistes feia impracticable pedalar amb comoditat. Aquell escenari, el fiscal general de l’estat, l’hauria titllat de massa tumultuosa de ciclistes o de turba que es manifestava violentament tot fent girar els pedals. Nosaltres simplement, ens van deixar portar per una bona roda que ens marcava el camí, llàstima que anés acompanyada...

I per fi el PIN i les fotos:

Sense esperar la benedicció de les bikes ja preníem el camí cap a Monistrol, on es va posar de manifest que a sobre de la bike hi ha més d’un brètol. La Montserratina no és una sortida per córrer, tothom té el desitjat PIN i ningú no te’l traurà encara que baixis a poc a poc per no destorbar als altres ciclistes i vehicles amb els que comparteixes la via. Aquestes boniques paraules van adreçades al CAPULLO que em va tocar en plena corba per avançar-me Nano, sense trànsit, no m’agafes. 

A Monistrol ens acomiadàvem del David i preníem rumb cap a Vacarisses.

Una parada tècnica al restaurant el Xai on en Flores va demostrar la seva tècnica fent fotos i iniciàvem l’ascens.

De nou la musiqueta del GPS m’instava a minorar la marxa. Vàrem alliberar al Carles i al Flores per a que, ja que lluïen el Maillot Bikedeferro, fessin una ascensió digna. 

A cal Kiku fèiem un petit esmorzar i uns quants riures. Ens explicàvem anècdotes de sortides, en Teje en té moltes. Sabeu a quin Esparreguerí també l’anomenen Doraemon? 

Baixàvem a Olesa a un bon ritme, quasi som testimonis d’un accident entre dos cotxes que per sort no va passar d’un bon ensurt, i a l’alçada de Can Sedó: 2 de 2 amb folre i manilles!!! Segona trencada consecutiva de la cadena, just en el moment que volia fer una escapada per arribar en solitari.

Res, arribava una altre vegada a casa amb les mans ben negres, això si, desprès d’haver fet la CFR de rigor.

Res, la setmana vinent no farem la BS-17, així que ens haurem d’esperar, si em deixen, a l’edició 2018.