Diumenge, 16:00 em miro les bikes amb nostàlgia, demà torno a la feina desprès d'unes merescudíssimes vacances. No, aquest estiu no he pogut exprimir al màxim les transmissions de la flaca i de la BTT, encara estic convalescent i no puc donar tota la canya que voldria.
Tres mesos d'aturada et fa perdre la massa muscular i les rutes abans gaudies ara les pateixes.
Divendres
Amb el Flores vàrem convertir el que era un Vacarisses en un Can Maçana – Vacarisses.
Els homes dels temps havien anunciat un dia plàcid, amb núvols però sense pluja, així que els manguitos i l'impermeable es varen quedar a casa.
A un ritme tranquil arribàvem al Bruc on, de sobte, començà a ploure. Vàrem aixoplugar-nos a la fleca del Bruc (el cafè és poc recomanable) quasi mitja hora per poder continuar amb la ruta.
Des de Can Maçana fins a Marganell no vàrem forçar la màquina, la carretera molla no donava gaires bones sensacions.
Desprès de Castellbell, durant l'ascensió a Vacarisses, no em trobava bé i em vaig aturar. Sort de la companyia del Flores que renuncià a batre els rècords de l'strava i decidí de lligar-me de ben aprop.
Al cim foto
I baixada conservadora per no prendre mal. Arribàvem a una hora decent, en Flores s'acomiadava perquè serà una setmana a Le France (tranquil, que et matxucarem tots els rècords de l'strava).
Dissabte
No havia de fer res, però al final va sortir una pedalada amb l'Aniento i el Manolo.
Osti, l'Aniento s'ha estat posant en forma a les vacances a Granáa.
Jo volia fer quelcom tranquil, però ells van enfilar rumb a Igualada.
No hi ha pitjor sensació pedalant que veure com els teus companys es giren amb una mirada que diu «però com que no pot seguir-nos», això fins a La Pobla on vàrem aturar-nos per prendre un entrepà revitalitzador.
La sorpresa esdevingué quan vaig demanar una zero-zero, la cambrera va repetir fins vuit vegades que el que havia demanat era per NENES!! Vaja, tota la gent de l'hostal feia l'onada cada vegada que la noia ho repetia. En Manolo i el Josep es partien la caixa intentant inútilment dissimular.
L'entrepà em donà forces fins Vallbona, on de nou, seguia arrossegant-me.
Per fi arribàvem a Can Aguilera, on l'Aniento rememorava les desventures dels seus 850 S i E.
Des d'allà, baixada ràpida a Esparreguera (amb error inclòs) i CFR.
Diumenge
Aquest Diumenge érem una sortida de cinc, guau!! L'Aniento, el Sebas, en Fulgui, l'Oliver i jo.
Ningú no deia res, En aquests casos el millor es dir una sortida comodí, exigent, però no gaire; tècnica, però no gaire; dura, però no gaire: Rellinars Vacarisses.
A Can Roca estava a 150 pulsacions!!
Si la setmana passada havíem après a apagar la radio, aquesta hem conegut els efectes col·laterals: d'una caiguda de no res s'ha fet una narració èpica inacabable que, ni les pendents més fortes feien emmudir: ens explicava com havia hagut de ser traslladat a l'hospital per tres helicòpters i dos ambulàncies, que la tirita se li havia adherit excessivament i li causà un greu hematoma... (l'Oliver, poc acostumat a aquests relats, al·lucinava).
En Sebas, desprès de l'experiència dels corriols de la ZB, em deixà que, als corriols, anés al capdavant. Per sort no aparegué cap trampa d'esbarzers.
A mida que anàvem avançant em trobava més a gust, amb poca força però suficient per superar els obstacles.
Només tres apunts de la zona corriolera:
- L'Oliver ens mostrà la seva tècnica: ves a sac, si la bici passa, tu també!!, S'ha de dir que va ser prou efectiva i no va ver cap escull que l'aturés; però, i si la bici no passa?
- L'Aniento, amb l'Spark no es va ni despentinar, la va fer amb plat gran, com si estiguéssim fent un tram de pista.
- En Sebas, fort, molt fort, seguint de ben aprop la roda més ràpida que obria el camí.
A l'arribar a la cruïlla del Fideué, l'Oliver que tenia presa i el Fulgui que havia de seguir fent-se proves mèdiques marxaven per carretera.
A la pujada al fideué només en va aturar el segon 150 del dia (de vegades va bé això d'anar limitat).
La baixada més complicada que la pujada, quin tou de gent, impossible baixar ràpid.
Vàrem fer cap a Esparreguera just a l'hora de l'Àngelus, on de nou, el maese Sebas va presidir el oficis de Santa Clara.
I fins aquí la darrera crònica triple, per sort s'han acabat les vacances i podrem tornar a produir bens i serveis per fer un país més pròsper… casun l'olla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada