Despacito

Ja s’acaba això d’estar de vacances, la darrera setmana i de nou a viatjar per tot el món. Oi que sembla bucòlic? Pos no.

Per aprofitar aquests darrers dies intento sortir el màxim possible, tocaven quatre sortides, però una inesperada visita a l’IKEA no em permetré la sortida en flaca de dissabte. Per cert, tot tornant d’aquesta botiga vaig estar a punt d’esclafar un grup de bikers que pretenien superar totes les estadístiques de l’strava (oi Flores?).

Rellinars 

La primera sortida, el dimarts, era un passeig amb la flaca per fer que l’Efren anés agafant ritme. Ens van acompanyar el Manolo, en Flores (que no para d’entrenar) i en Toni. Havia de ser un Sant Sadurní, però com havíem de passar per Subirats, vàrem canviar la ruta.

Rellinars era una bona opció, no us creureu, però aquesta en Flores no l’havia fet, així que preníem direcció a la carretera de l’aeri (la C55 està en obres i és molt perillosa per als riders lents).

En Flores m’acompanyava i a l’arribar a Collbató se’n recordà que havia activat l’strava, així que engegà el modus batre rècords i inicià un descens vertiginós. 

L’ascensió cap a Rellinars la va iniciar amb el Manolo que el va aconsellar de guardar-se l’essència perquè el port no acabava a Rellinars. Al darrera l’Efren, el Toni i jo la fèiem petar a un ritme suau (despacito), estava molt alt de pulsacions i no era qüestió de prendre mal.

El tram final de l’ascensió el vàrem fer acompanyats del Manolo que ens va venir a buscar, ja me n’havia oblidat que ell fa el doble de quilòmetres. Això esperonà a l’Efren que va revifar als últims metres de l’ascensió.

El descens era meu, no vaig deixar que ningú no m’avancés, tampoc vaig batre cap rècord de l’strava, però ja havia estat molta estona a la cua del grup.

A Olesa en Toni s’acomiadà i preníem rumb cap a Can Sedó, on de nou el Flores i el Manolo s’escapaven i, es que aquests dies, si vols fer els oficis de Santa Clara, has d’anar ben ràpid a agafar taula.

Nocturna

Sortíem de nou el dijous desprès d’un parèntesi a la Costa Brava i ho fèiem en la modalitat nocturna BTT. 

L’Efren i el Sebas portaven les seves lupichin de 4 milions de lux que havien de compensar l’escarransida llum de posició que el Fulgui havia habilitat a l’specialized. Semblava que tindríem prou, però no va ser suficient. 

No havíem arribat a Can Roca i el Sebas i jo ens miraven resignats, s’havia acabat la pau i la tranquil·litat, aquells dos no callaven. Si participessin en una tertúlia televisiva, deixarien sense arguments a la Rahola. 

Les sortides nocturnes són curtes però corrioleres, així que arribats a Collbató vàrem provar tots els corriols que apareixien pel camí. 

En Sebas i jo ens anaven alternat al davant del grup per il·lustrar als companys com s’havien d’afrontar les dificultats del camí, però cada vegada s’anava fent més fosc.

Si les llums havien estat testimonials ara es feien imprescindibles i, tocava baixar. 

Al corriol del Castell (el que van modificar a la nocturna’16) succeí el que havia de passar. El cos del Fulgui impactà violentament contra el terra i això que estàvem a la part coneguda. La resta del corriol la vàrem fer en silenci (ara ja sabeu com s’apaga la radio). 

Se’ns estava fent tard i així que ja no vàrem provar cap corriol més, bé si el de les arrels, on de nou el Fulgui tornà a caure (va fer a dretes una corba d’esquerres).

CFR per recuperar forces i cap a casa. 

La Beguda

Dissabte el vaig dedicar completament al senyor IKEA i, diumenge, no tenia forces per sortir, però l’excés de pes acumulat d’aquests dies m’obligava a sortir amb els meus companys.

Jo tenia pensat un Vacarisses, que en BTT sempre és una bona ruta. El Fulgui i el Sebas m’indicaren que millor fer La Beguda, que era una ruta més suau. Bona idea, però no comptàvem amb el factor Sherpa.

I és que el Toni s’accelera tot sol i quan hi veu algú conegut, s’accelerà molt més. El ritme que portàvem pel corriol de la riera d’Abrera m’estava fonent i, en sortir, vàrem coincidir amb la mega-sortida dels de La Taca que, per sort, feien aturada a La Beguda per esmorzar.

Nosaltres continuàvem direcció el Hostalets per Masquefa. Al tram de carretera ens la vam jugar, anàvem en paral·lel i segons els policies locals no estàvem autoritzats, per sort no hi eren.

El Sherpa ens il·luminà amb un camí alternatiu, més suau. A mi ja no em quedava essència, ciclava literalment arrossegat. Necessitava prendre el croissant de xocolata del Casal dels Hostalets. Tres croissants i una torrada de truita. El de la truita sabia que encara quedava tela.

Tot i que en principi ja tornàvem, la promesa del corriol matamachos, ens va esperonar. Si abans m’arrossegava, des de ca n’Aguilera fins al bosc de Can Martí pedalava per inèrcia, no sentia res, ni els consells del Sebas que patia per si m’hi quedava en l’ascensió.

Ara si, havíem fet el cim i per una pista ràpida arribàvem al corriol. La tècnica del Toni a les corbes a dreta en pendent, diguem que es podria millorar. En canvi, la resta del corriol la va fer força ràpida. 

Intentava seguir-lo, però uns riders que pujaven, em van fer ficar-me al reguerot. Osti hi ha que no tenen consideració. Per fi arribàvem a la riera on, al cap d’una bona estona, van apaèixer el Sebas i el Fulgui.

Només quedava una darrera pujada, la de can Mata, aquesta també a ritme suau, però de nou ens trobàvem amb els de La Taca. El Toni activà de nou el modus competició i jo, despacito. L’alarma de l’anima sonava contínuament. Em va passar el del carrito dels helaos, les que et fan les trenes a la platja i els dels mojitos. No plorava perquè no em quedava líquid. Només volia arribar a casa.

Per fi es divisava la pista principal (Les Rovires) que ens duia directes a unes CFR ben merescudes. 

Tot i que no m’agrada, aquesta setmana he fet un homenatge al hit musical de l’estiu: despacito. A veure si per la bailaora entono el don't stop me now que musicalment li dóna 400 voltes.