Solidarność

Primer de tot començo penjant el track de la sortida dels cargols (per problemes logístics no els havia pogut penjar)

I ara si, la crònica: 

Aprofitant la tornada cap a casa, en Carles proposà al grup de fer Diumenge una sortideta en BTT. No sé si l’onada de calor tenia mig endormiscat al grup però ningú no va dir res al respecte.

El Dani i l’Alessandra s’havien apuntat a les tres nacions i estaven immersos en temes logístics. Com que ningú no respirava, li vaig proposar d’acompanyar-lo al començament de la ruta, Tornar a matinar en cap de setmana, des del fatídic 19 de març que no ho feia...

El grup, a mida que s’apropava el cap de setmana, s’anava despertant. Mans amb el pulgar cap amunt indicaven que s’apuntaven: en David, el Sebas, en Flores i l’Efren. 

S’ha de dir que el missatge de l’Efren no era el del pulgar sinó una parrafada de 25 línies d’aquelles que t’has de llegir quatre vegades per que el corrector ortogràfic desvirtua completament.

A última hora en Flores es demarcava per problemes logístics i ja en el PIR rebíem un whats de l’Efren que, com estava de guàrdia, havia de defensar algú molt dolent.

Jo els hi havia dit que fins a Collbató i mitja volta, que com a molt fins a l’entrada del Bruc.

I tots junts iniciàvem la ruta. Per allò de que no me’n tornés de seguida, sortíem a un ritme suau, el pulsòmetre no pujava. Jo dubtava de la seva fiabilitat, segur que s’havia enganxat amb el del David o amb el del Carles. 

Ja havíem superat Collbató i estava per sota de 120. I en un calenton vaig proposar de fer La Llarga. La baixada tranquil·la, no vaig voler fer el corriolet que prenien el David i el Sebas i decidí seguir fent pista amb el Carles (a la propera sortida no em deixaré cap).

A la pujada, canvi de plat i a ritme conservador. No volia superar les 140 i els meus companys de ruta també s’afegien a l meu ritme. Feia calor, estava cansat. Que n’és de desagraït l’esport, tres mesos d’inactivitat i és començar de nou, com si mai hagut fer res. Fins i tot vaig estar a punt de posar-me ruedines. 

El grup anava al meu ritme i si em perdien de vista, de seguida s’aturaven per controlar que tot estigués al seu lloc. Sóc coneixedor que els estava fent anar molt lents i els hi agraeixo moltíssim aquesta deferència. De n’això se’n diu SOLIDARITAT.

La idea era la de tornar per carretera, per a un primer contacte ja està bé, però ja em coneixeu... Se m’encén la neurona, suposo que pel fregament amb el sillín, i començo a dir tonteries: Ostres carretera, si és avorrit amb BTT...

Total que el grup per evitar que no em donés un sofoco per rabieta, abdicà i tornàvem per Sant Pau de la Guàrdia.

Curiós que cada vegana havia d’anar més a poc a poc per no superar la barrera dels 140. Però si, fèiem Sant Pau, Can Maçana i tornada ràpida cap a casa.

Que bé que van entrar les CFR sense alcohol que vàrem prendre. Això va ser el colofó d’una molt bona sortida.

Com diu l’Anna: gràcies wikiperros!!

PD: revisant els tracks he vist que la sortida de Vacarisses la van fer a una mitjana de 9,9 km/h i la que vaig fer jo era a 12 km/h. Uhmmmmmmmmm