diumenge, 31 de desembre del 2017

L'home dels Nassos

Ja som a 31 de desembre i diumenge, tocava sortida. Avui havia promès als meus companys de ruta que veuríem a l’home dels nassos.

I així ha estat, com un rellotge suís, en Sebas i l’Abelaira estaven frissosos per conèixer a tan singular personatge. També s’ha apuntat en Flores que però, havia de reparar la roda de la seva bike.

Si algú ens veies a aquella hora al PIR2, de ben segur que ens hauria confós amb un grup de l’INSERSO. Mara meva quina pinta que fèiem: en Sebas amb una mobilitat reduïda (com la tronca del Nadal), l’Abelaira que intentava dir alguna cosa mentre tossia com si s’acabés en mon, jo que quan baixava de la bike no podia donar ni un sol pas tot arrossegant la cama esquerra i en Flores, el més gran del grup que ens mirava amb una cara tot pensant, dons quan arribin a la meva edat com estaran!!!

Ningú més no es presentà. En Vives continua de baixa, l’Aniento i el Sherpa gaudint d’unes merescudes vacances, en Manolo suposo que fent una sortida un pel més exigent, l’Efren boicotejat per l’Ester, en Fulgui exercint de pare i el Carles rememorant el seu periple per Galicia.

Els de l’INSERSO començàvem la sortida sense una destinació clara. La meva proposta d’anar cap els Hostalets pel corriol d’Abrera els hi va semblar massa agosarada.

NOTA: Aquest any si que penso posar en practica el braçalet de capità a l’estil equip de futbol. El rider que ostenti el braçalet serà qui decidirà la ruta. En acabar, la resta de companys puntuarem el seu lideratge i el guanyador de la temporada s’endurà un bonic obsequi.

Així que, veient els ànims iniciàvem la ruta direcció Collbató. En Flores intentava tirar d’un grup que no el seguia, jo ho intentava però l’alarma del pulsòmetre em feia aturar quan millor pedalava.

Se m’escapaven a les rampes del centre de rehabilitació, un 150 m’aturà la progressió de captura. Desprès el grup renuncià, al planeta dels simis, de prendre el corriol. Aquests no són els meus Bikedeferro!!

I en arribar a l’Span ja parlaven de girar cua. En Flores i jo els hi vam convèncer d’atansar-nos fins al Timbaler, a canvi, això si, d’un suculent croissant de xocolate amb un cafè amb llet.




Res ni ningú ens havia informat de la crisi mundial de croissants de xocolata. Vàrem visitar quatre granges, dos forns i les pastisseries del Bruc. Res de res. L’aplicació del 155 ha causat un dèficit en l’abastiment d’aquest aliment perquè, presumptament, és adoctrinador d’ànimes independentistes. 

Ens vam haver d’acontentar amb un croissant sense farciment i d’una ensaïmada farcida de crema (de color taronja, ja m’enteneu).


Començaven a baixar les temperatures i decidírem tornar a casa, en Flores i jo almenys esperàvem la sortida del dia 1 per poder pedalar el que avui no havíem pogut fer.

En arribar a Collbató i veient que el Sebas encara respirava, proposà de fer uns italians. Ningú no s’hi va oposar.

A la part del corriol que encara ningú no ha volgut baixar a sobre de la bike, per fer-la caminant, de poc em mató, i és que les sabates de ciclista són poc aptes per caminar per les roques. Al menys el grup va estar una bona estona rient.

La següent proposta de corriol, el que hi ha desprès del camí pel penya-segat no va tenir gaire acceptació, així que al corriol final, on hi havia l’antic camp de motocròs no els hi vaig deixar decidir.

Han estat poc més de 21 km, però hem sortit. 



Així donem per finalitzada la temporada 2017, una temporada que personalment vull oblidar, tot esperant recuperar-me per poder ciclar com ho feia a finals del 2016.

L’únic positiu és que encara estem vius i que puc compartir aquest esport amb uns tios collonuts.

BON 2018!!

PD: L’home del nassos avui som tots

dilluns, 25 de desembre del 2017

BON NADAL!!

Bon Nadal Bikedeferro

La temporada ja finalitza i, com sempre en aquestes dates, sortim en quadre.

S’ha de dir que esta sent un final d’any força dur, les lesions aquest 2017 no ens han respectat gaire. 

També les baixes temperatures fan que més d’un prefereixi quedar-se a casa en comptes de tonificar els músculs tot pedalant.

En va sorprendre que a les 9:00 estigués tot sol fent voltes a la rotonda de les girafes (el PIR2), em temia que hauria de tornar a casa sense sortir, però no, l’Efren aparegué (jo el feia pujant a Montserrat).

Ja teníem equip, només calia decidir la destinació. La boira gebradora envoltava la muntanya, no tenia ganes de passar fred i de pujar pulsacions, així que vaig proposar de fer una sortida plana, pistera, anar el lloc ideal per poder representar els pastorets.

Si, era aquest el cap de setmana on tradicionalment els Bikedeferro fem la representació de l’obra de Josep Maria Folch i Torres. 

L’indret escollit no podia ser el millor, el repartiment, dons com només érem dos, havíem de fer de tot, de fura, de pastor, de Rovelló, de Lluquet, vaja un embolic que l’audiència va reconèixer amb una emotiva ovació:

A veure si encerteu qui feia de diable!

Desprès de la representació vàrem apropar-nos fins al Prat on ens esperava un merescudíssim cafetó.

Se’ns havia fet tard per culpa d’una runner que no ens deixava avançar-la. El camí del Prat s’està posant com la carretera de les aigües...

La tornada, durilla, amb el vent de cara i amb la imatge de la runner que no ens trèiem del cap.



Ara estava disposar a fer la crònica resum de l’any, però per motius obvis, tant sols puc explicar la sortida de la bailaora, ni nocturnes, ni portals, no berga-santpedor.

Bé, tenim equipació i si algú s’ho curra una mica, pot-ser també en tindrem d’hivern.

Segur que el 2018 serà molt millor.

Als que tingueu, bones vacances i als que no, tranquils, aquest dies es treballa de meravella, sense ningú que no ens amoïni.

dilluns, 18 de desembre del 2017

Desprès de quinze dies, ja tocava.

Ostres, he passat dues setmanes en blanc per recuperar-me i no hi ha hagut manera, el taló no para de fer-me mal. Això de fer bondat no se’m dona bé.

NOTA: No hi ha pitjor per a un culé que quedar-se en blanc.

Vist que la feina no afluixa i que la corba de la felicitat continuava creixent, decidí de sortir si o si. Si de cas ja ho patiria dilluns a la feina.

Així que vaig fer una crida al whats. En Flores, l’Efren i el Sebas donaven senyals de vida, però ningú més.

En una galàxia paral·lela mantenia converses amb el Marc, si aquell que té una bici com l’Aniento, però que té 20 anys menys, que surt amb el que té 20 anys més.

NOTA: La galàxia paral·lela és un clar referent a l’estrena de l’últim gedai, que se us ha d’explicar tot, que de fet era una conversa amb el whats

Les notícies del temps no convidaven gaire a fer una sortida, la bonança que havien tingut dijous i divendres es convertia en una davallada de les temperatures bastant forta.

Res, estava decidit a sortir i, si més no, ningú no m’impediria arribar a Collbató.

Aquest final d’any arribem amb moltes baixes, en Vives estarà apartat una llarga temporada per problemes amb la columna, en Sebas que tot envejós també s’hi ha apuntat i l’Abelaira, amb un constipat de mil dimonis (segurament provocat pels domicilis dels dijous).

No tenia clar si sortiria només amb el Flores, però... sorpresa!! Al PIR2 m’esperaven el Flores, en Manolo, l’Aniento i el Sebas (uff, si començaven a tirar em tocaria patir).

Fèiem temps per esperar al grup del Bartu, que estava esperant un tercer membre vingut des de Terrassa. Havíem de decidir la ruta, aquí en Manolo s’avançà i proposà un Castellolí per un camí nou.

... camí nou.... uhmmm, és que els punyeteros saben com provocar-me.... 

L’Efren no arribava, els que si que ho feien eren el Bartu, el Marc i el Dani (aquell de Terrassa),

Sortíem tard, ja passaven 20 minuts de les nou quan començàvem la ruta, el ritme lent i cansino del grup era massa per a mi, no els podia seguir. En Bartu m’acompanya pel camí veïnal fina a Collbató, on de mica en mica em recuperava.

Qui no es va recuperar era en Sebas, que abans del Bruc Residencial girava i tornava cap a casa. Sebas millora’t i cuida’t. Això de repòs absolut és repòs absolut (tu ja ens entens)

Massa pista i massa asfalt, així que al primer corriol vaig prendre la davantera (durant 20 metres que és el temps que va trigar l’alarma del pulsòmetre en dir-me que m’havia passat). Però el mal ja estava fet, el grup ara circulava per terrenys estrets i sinuosos.

Sortíem a l’Església del Bruc i jo força marejat. Les sensacions no eren bones. Qualsevol persona amb dos dits de front hauria girat cua. Però he dit dos dits de front, així que al meu ritme, continuava l’ascensió.

Haig de dir que tot el grup em té molt mimat, no em deixen pedalar sol, sempre hi ha algú que es deixa caure per acompanyar-me i, la teoria de que és per quedar-se el GPS si em passa quelcom es va diluint, gairebé tots ja en tenen un. 

Al arribar a la barrera en Flores s’acomiadà, assumptes familiars el privaven de seguir amb la nostra companyia.

Un excursionista ens va immortalitzar juntament amb el seu dit:



Era tard i la possibilitat d’arribar a Castellolí s’anava esvaint. Calien propostes alternatives. La corriolera que vaig proposar tingué la màxima acceptació (el meu únic vot). 

Volia desquitar-me del patiment de la pujada, però l’Aniento que amb la nova muntura esta irreconeixible, m’avança i inicià un descens ràpid, molt ràpid, nomes apte per a les 29” i per a la meva 27,5”.

Ara havíem d’anar a buscar el corriol del senglar, però hi havia batuda de caça.

Així que tornàvem cap a casa. Deien de fer una llarga, però els nouvinguts no havien ciclat per “la bauma”, aquí de nou en Josep obria via i jo i l’alarma de l’anima tancàvem el grup.

Ens vàrem entre-tenir, jo vaig fer més de 100 fotos i, és que l’indret és del tot curiós. Paga la pena patit el pedregós camí per conèixer-lo.



Al arribar a l’Hotel Bruc, aquesta vegada si que vaig prendre la davantera. El corriolet era meu.



Al final van sortir 42 km força divertits, que vàrem mullar amb tres CFR (dos d’elles zero).

PD: Per a que no digueu que no aviso, l’1.01.2018, com cada any, sortim. Així que res de sortir de gresca.

dimecres, 22 de novembre del 2017

Quelcom s'està coent...

Què és la Montserratina? Per què es fa? No, si ja fa quatre anys que hi pujo per rebre la benedicció i el pin, però que significa?

Dons ve a ser com la cloenda oficial de la temporada de flaca. I per què?

Perquè el temps, la temperatura, el vent aconsellen de canviar el tipus de montura si es vol sortir a gaudir de la bike, les possibilitats són indoor (corroling o spinning) o outdoor (BTT).

Llavors, per quins nassos se'm va ocórrer proposar sortir dissabte a fer un tomb per carretera?

QUIN FRED!! No portava samarreta tèrmica, només dues capes no preparades per suportar els -2ºC de la revirada carretera de Vacarisses.

Tant el Toni com jo varem batre els rècords de l'Strava (el de la baixada més lenta). No recordo haver passat tant fred a sobre de la bike. El rècord que si que vaig marcar és el de les pulsacions, 160, 10 més que el límit màxim que m'han fixat (m'espera una petita bronca quan presenti els gràfics al centre de recuperació cardíaca...)

Tot i que la sortida va ser curta, en Josep i el Toni s'estimaren més prendre un cafetó que no allargar la ruta, i és que aquest dies la C de la CFR és un cafè, cal recuperar la temperatura.



S'acabava la mini sortida i just em reenganxava a una altre.

Va ser arribar a casa i a lo Marc Marquez, salt de la granota, canvi de montura i a pedalar.

Ara tocava un grup molt més exigent: La Berta, l'Aleix , el Ferran i en Joel. La primera part del recorregut acompanyats per l'Efren, que per allò del 155 continua amb llibertat condicionada.

Més tard em vaig quedar sol, tot intentat que la tropa no se'm descontrolés pel camí veïnal (d'aquí dos dies ens trauran les pegatines).

Com a premi, un petit aperitiu a Collbató que el grup va rebre de bon grat.



Diumenge, l'excés (de fred) del dia anterior em va deixar clavat al llit. No em podia moure.
De n'això se'n diu la llei de Murphy. Aquest diumenge tocava sortida amb els patrocinadors del grup i amb gent interessada en aportar el seu petit gra de sorra per a la nova equipació d'hivern. No els hi vaig poder acompanyar.

Per sort en Flores es va oferir per substituir-me. Estic esperant que em passi les dades exactes de les negociacions, de moment només tenim una foto del grup abans de l'aturada per esmorzar i del massatge:  

Així que tingui bones noves us les faré arribar, però sembla que el 75% de l'import de l'equipació ja està aparaulat. 

diumenge, 12 de novembre del 2017

Ningú no es queda sol

Desprès de la ZB2017, de la Bailaora, de la Montserratina a més d’un li han aplicat un 155 i li han suspès l’autonomia de sortir en bike el cap de setmana.

Estàvem en quadre, només quatre perquè ningú no va respondre a la crida del Carles. Quatre amb llibertat vigilada i sense passaport per anar més enllà del coll del Bruc. I és que l’AN és molt estricta i no atén a les al·legacions que puguem presentar (AN=Afectades No contentes a que sortim tots el diumenges). Esperem que el recurs al TC (Taula pluridisciplinària per millorar el respecte al Ciclista) doni els seus fruits i que diumenge vinent tinguem una major participació.

Com la majoria havíem de fitxar d’hora, proposà fer una sortida intensa però local: La ZB. Em sorprengué que els meus companys Fulgui i Flores no coneguessin el recorregut inicial.

Volien escaquejar-se de bon començament, sort que un caçador els reprengué titllant-los de nenetes si no prenien l’alçalera. Jo la vaig acabar caminant (el GPS m’aplicà un 150).

La ruta divertida, molt divertida fins arribar a l’Span, el GPS em volia aplicar més 150 però no li vaig fer cas, els corriols m’agraden i em fan gaudir de la bike i no en penso renunciar.

En arribar a aquest punt les cervicals del Sebas van dir prou. Volia tornar sol. Però l’esperit Bikedederro sortí: si uno cae, todos caen (o alguna cosa així).

Quedava la part més xula de la ZB, però decidírem de tornar plegats, això si per corriols. 

Quatre fotos abans de la zona14 i iniciàvem la part final.





NOTA: al corriol de la nocturna l’anomenàvem zona14 quan jo era jove.

Abans d’arribar al cim que precedeix el corriol al Flores li van fer la xupona. Aquí en Sebas prengué la iniciativa. Jo al darrere controlant la situació.

El primer escull superat amb molta soltura i amb algun cop de maluc. A la zona de transició estàvem preparant-nos pel tram divertit i UPS!!!: Una branca malparida s’enganxà amb el manillar de la bike i sortí propulsat per sobre de les banyes.

No anava ràpid, una cabriola abans de caure, a càmera lenta, sentia com en Fulgui i el Flores ho anaven narrant i m’advertien que la bike tenia trajectòria d’impacte amb la meva cara. Els meus poders aràcnids reaccionaren i estengueren les meves extremitats (both 5) per interceptar la col·lisió.

GPS i mòbil no sofriren cap impacte fatal. Només un fort cop a la cama i una lleu avaria al manillar de la bike. Cinc minuts per veure que tot estava al seu lloc i a continuar amb la diversió.

Preníem algun corriol més (dos per ser exactes) abans de les merescudes CFR. Tot i que en Fulgui va fer una SFR (s de suc, neneta!!!).



PD: La meva C era de cafè descafeïnat.

PD2: 25 km no donen per més narració.

diumenge, 5 de novembre del 2017

Ja tenim el pin

Ja fa una setmana de La Bailaora i, com no, hem anat a la cloenda de la temporada de flaca que des de fa 69 anys organitza la Federació Catalana de Ciclisme. 

Els efectes de La Bailaora s’han deixat sentir, hem tingut moltes baixes: el Manolo, l’Efren, el Sebas, en Josep Oliver, en Fulgui. A més de les que ja vàrem tenir per La Bailaora: l’Oscar i el Sherpa.

Per compensar-ho l’Aniento s’ha fet acompanyar del Toni Tejedor que, per a l’ocasió, portava una flaca vintage de triatló. 

Havíem d’escollir el trajecte per pujar al Monestir, tot aniria en funció de les sensacions que no van ser bones des de la primera pedalada: a 130 pulsacions sense haver fet res.

Així que vaig proposar de pujar per Can Maçana, només en David posà cara de decepció, tenia poc temps i volia fer una sortida de màxim esforç.

L’alarma de l’Ultra ja sonava abans d’arribar a Collbató. Aquesta musiqueta es convertiria en una constant durant tota la ruta.

Tirava del grup, si a lo que feia jo es podia dir tirar del grup. Mentrestant, al darrera la colla es divertia tirant al terra els bidons d’aigua, creuant-se per la carretera....

Cada vegada el cel s’anava tancant més, a la carretera hi havia molta circulació de vehicles, la idea d’avortar planejava a l’ambient, però l’esperit Bikedeferro no va permetre cap deserció.

En girar a Can Maçana l’ambient ja era diferent, la boira s’esvaïa, l’alarma deixava de sonar. Tocava deixar-se caure però amb tota la precaució del mon, l’asfalt estava mullat i relliscar avui no era l’opció.

No sé si era per l’hora o pel fred però, comparat amb l’any passat, hi havia pocs cotxes fent cua a la barrera de l’aparcament. 

Quedaven pocs quilòmetres d’ascensió i la quantitat de ciclistes feia impracticable pedalar amb comoditat. Aquell escenari, el fiscal general de l’estat, l’hauria titllat de massa tumultuosa de ciclistes o de turba que es manifestava violentament tot fent girar els pedals. Nosaltres simplement, ens van deixar portar per una bona roda que ens marcava el camí, llàstima que anés acompanyada...

I per fi el PIN i les fotos:





Sense esperar la benedicció de les bikes ja preníem el camí cap a Monistrol, on es va posar de manifest que a sobre de la bike hi ha més d’un brètol. La Montserratina no és una sortida per córrer, tothom té el desitjat PIN i ningú no te’l traurà encara que baixis a poc a poc per no destorbar als altres ciclistes i vehicles amb els que comparteixes la via. Aquestes boniques paraules van adreçades al CAPULLO que em va tocar en plena corba per avançar-me Nano, sense trànsit, no m’agafes. 

A Monistrol ens acomiadàvem del David i preníem rumb cap a Vacarisses.

Una parada tècnica al restaurant el Xai on en Flores va demostrar la seva tècnica fent fotos i iniciàvem l’ascens.

De nou la musiqueta del GPS m’instava a minorar la marxa. Vàrem alliberar al Carles i al Flores per a que, ja que lluïen el Maillot Bikedeferro, fessin una ascensió digna. 

A cal Kiku fèiem un petit esmorzar i uns quants riures. Ens explicàvem anècdotes de sortides, en Teje en té moltes. Sabeu a quin Esparreguerí també l’anomenen Doraemon? 

Baixàvem a Olesa a un bon ritme, quasi som testimonis d’un accident entre dos cotxes que per sort no va passar d’un bon ensurt, i a l’alçada de Can Sedó: 2 de 2 amb folre i manilles!!! Segona trencada consecutiva de la cadena, just en el moment que volia fer una escapada per arribar en solitari.

Res, arribava una altre vegada a casa amb les mans ben negres, això si, desprès d’haver fet la CFR de rigor.



Res, la setmana vinent no farem la BS-17, així que ens haurem d’esperar, si em deixen, a l’edició 2018.

diumenge, 29 d’octubre del 2017

La Bailaora

La ruta ja estava decidida des del Colibrí. Aquella havia estat una travessa dura i llarga, quasi agònica, en la que els Bikedeferro ens vèiem capaços d’assolir qualsevol repte que se’ns plantés al davant. El Dragon Khan? D’esquenes i amb el plat gran!!!

En un atac d’eufòria desmesurada fins i tot havíem avançat la data de la fita al primer semestre de l’any. Ningú no ens podia aturar (jo recordo que en aquell temps l’indicador de la bàscula rondava els 74 kg). Teníem moltes sorpreses preparades, inclús que ens acompanyés el membre honorífic per poder donar una mica de marxa als PRO (els altres ja el veuríem tot prenent unes birres al restaurant).

Però la vida ens depara sorpreses que ens esguerren els plans i dinamiten els ànims (ja sabeu de què estic parlant).

NOTA: Sempre m’ha agradat deixar un punt misteriós a la crònica per a que els lectors facin càbales a allò que m’estic referint.

Si, la tant esperada equipació no arribava i tots havíem fet la promesa a la Creu de Canet que la propera vegada seria amb l’uniforme de gala. Crec que puc recuperar una foto d’arxiu:



Passat l’estiu per fi decidíem la data, el 28 d’octubre, que tot i va ser moguda en varies ocasions per assegurar la màxima participació, finalment fou l’escollida.

Dissabte ens aixecàvem ben d’hora per presentar-nos al PIR3, carregar les bikes i començar via cap Arenys de Munt (on tot va començar).

Totes les sorpreses l’organització havia preparat es van haver de suspendre per temes d’agenda i logístics, però això no va fer defallir l’esperit del grup que, sense dubtar ni un moment partia adormit a gaudir de més de quatre hores de pur BTT.

Aquesta vegada no havia repartiment de GPS, en Carles els va substituir per unes barretes energètiques de Torrons Vicens. Res de gels, el millor per recuperar forces els productes de la terra!!

Començavem l’aventura amb només 20 minuts de retard respecte l’horari establert per l’organització. Feia fresqueta i, al tram de baixada, els companys em van deixar liderar el grup (els cabronassos anaven al darrera ben arrecerats).

Tot canvià a les primeres rampes on, de mica en mica, tots en van avençar. Haig de dir que ni un sol moment vaig ciclar sol, en Sebas, el Manolo, el David, l’Aniento, l’Oliver, l’Efren, el Carles, en Flores i el Fulgui no van permetre que pogués girar cua, volien que patís tant com ells.

La meva càmera no rutllava com calia, però l’Oliver amb la GoPro em va substituir a la perfecció, avançant-se al grup per obtenir les millors panoràmiques.


Abans d’arribar a la cruïlla de la Creu de Canet el Carles indicava, als més agosarats, alternatives corrioleres a la pista, tot un detall.

No havíem arribat a Sant Cebrià i les meravelloses barretes ja volien sortir del cos (culló amb els de Vicens....). A més d’un se’ns va fer insofrible la resta de la ruta i, com a colofó, el Dragon Khan!!

quasi ho aconsegueix!!

Havíem sentit parlar moltes llegendes, però veure’l en primera persona et fa sortir les llàgrimes i no per l’emoció. No estàvem preparats, ningú no portava material d’escalada.

Un any enrere crec que l’hauríem pujat, però dissabte no tocava. 

La resta de la pedalada, com sempre per aquest indrets, un puja baixa continuo a unes pistes on tens molt bona tracció però que acaba destrossant les cames dels que, aquesta vegada no anàvem tant preparats. Les rampes, estrebades i pulsacions anaven augmentant, convertint la pedalada en una duathló.

El turó del Cona l’havíem superat, també el Collsacreu. En aquest punt el grup s’aturà, veient l’estat lamentable que teníem, es plantejà de prendre una drecera i escurçar la ruta prevista. L’errada va ser que em deixaren decidir a mi.

 Mireu com amago panxa!










I ningú no se’n penedí. Bé en arribar a la Creu de Rupit, quan vaig proposar de fer la cua del Colibrí van suggerir que em callés la boca. 

I es que tot just començaven dos corriols que ens duien directe al restaurant. El corriol amagat és, senzillament, sensacional. Val la pena patir per arribar-hi (l’any vinent intentaré que no se m’avanci el Fulgui per no haver de frenar tant).



Carles, gràcies per la jornada, l’any vinent repetiré. I encara que no heu pogut venir, Alessandra, Dani, Cosco, Cristòbal, Toni, Oscar i Vives, vosaltres també hi éreu!!



I m'oblidava, si hem arribat a bon port ha estat gràcies a les indicacions i veus del Biel, del Bruno de l'Aleix i del Ferran que ens han estat guiant durant tot el trajecte.

diumenge, 8 d’octubre del 2017

Desprès de la tempesta, arriba la calma?

Desprès dels fets de Diumenge passat no tenia ganes d'escriure la crònica setmanal, tot i que tenia motius més que suficients.
De fet encara no en tinc ganes, però faré un esforç i intentaré escriure quatre línies.

Però no us deixeu enganyar, posar un vot en una urna no és il·legal, el referèndum pot-ser si que ho era (jo no opinaré) però que part del POBLE opini, en democràcia, mai no ho hauria de ser. Veure que els cossos de la PN i de la GC atacaven al poble amb una violència desmesurada em recordava als grisos (sabeu qui eren?). Aquesta força ja la podrien aplicar a les detencions dels corruptes que ens han portat a l'actual situació (Rato, Rita, Pujol i els que no coneixem).
(No dic més noms per a que no em clausurin el bloc)

Vale, la política no és el meu fort, escriure, com us haureu adonat, tampoc. I la setmana passada tenia una bona notícia que compartir amb els milers de lectors del bloc. Tenim un nou membre Bikedeferro!! Aquest com el Fermí, de moment tampoc ha ciclat amb nosaltres. Havia de venir a fer la Bailaora, però problemes d'agenda l'han impedit acompanyar-nos. Es tracta d'un rei (qui m'ho havia de dir a mi que sóc republicà): en Melcior, guanyador de la volta a Espanya el 1991, D'acord Fulgui, no ha fet la llarga del Catllarràs però algun mèrit en tindrà, no?



I seguint amb la Bailaora us confirmo oficialment la data: DISSABTE 28 d'OCTUBRE, si us plau, torneu a apuntar-vos per fer la reserva al restaurant.

I aquesta setmana, de nou els maillots Bikedeferro han tornat a circular per les comarques catalanes, en Manolo, l'Alessandra i el Cristòbal el portaven a la sortida habitual dels cicles. També el Dani, que sortia a estirar les cames...

El mini grup (Sebas i jo), amb moltes baixes, ha decidit fer un Castellolí sense cafè, i la veritat que ha esta força bé, baixada ràpida (sense superar els 150) i pujada tranquil·la, tot sentint com retronaven els tambors del Bruc a les roques Blanques direcció a can Canyelles. 



Només la vista d'un Bikedeferro accelerà la marxa i les pulsacions, era el Dani que ja tornava cap a casa.



Bé, la setmana vinent, tenim més dies per pedalar, a veure si ens trobem!!