He estat temptat de no escriure la crònica i, és que malauaradament no tot són bones notícies.
Josep, estem amb tu i formes part de la nostra petita família.
Feia dies que ho estàvem organitzant. Tocava beneir les BTT i en cara més ara que l’Efren l'acabava d’estrenar.
Tenia preparada una bona ruta, pensada com a preparació de l’esdeveniment del proper diumenge BS16!!: Can Sedó, La Puda, Coll de les Bruixes, Monistrol, La font de la dona Morta i Monestir. Rutassa!!
Però hi havia un petit problema, la benedicció era a les 10:00 zulú.
A la fita s’hi presentaven en Carles, l’Efren, l’Aniento, el David i el Cunyao. En Sebas no hi era amb problemes amb la seva esquena que no li permetien moure’s del llit (ara li diuen així…).
Iniciàvem la ruta baixant cap a la Colònia Sedó pels blaus. El color del sauló, en contrast amb els terrenys argilosos d’aquesta part del Montserratí, li dona el nom a aquest indret d’Esparreguera.
Feia fresca i el terreny estava força humit, però no gaire. Hi havia bona tracció, hi havien ganes (avui era ruta amb esmorzar i això no és gens ni mica habitual).
A mida que ens apropàvem a la Puda ens adonàvem que no érem els únics que havíem escollit l’opció de pujar al Monestir en BTT, deu-n’hi do quin trànsit!!
El grup es diluïa amb la multitud de bikers que pujava per les rampes de la Puda. La fresqueta desapareixia a mida que les pulsacions augmentaven al límit.
A l’alt de la Puda ja es veia que si volíem ser a l’hora per la benedicció, no podíem fer el coll de les Bruixes. L’alternativa m’agradava però que molt: prendre el corriolet que porta fins a l’estació de l’Aeri.
Diguem que els bikers que portàvem al davant no son de gaires corriols, com a consol podem dir que hem practicat les cues que haurem de fer diumenge al corriol que hi ha abans d’arribar a Casserres.
Vàrem perdre un temps valuossísim i per mes acabar-ho d’adobar se’ns van afegir uns motoristes per aquests corriols.
A l’aeri el grup es disgregà, quedàvem només quatre que enfilàvem les rampes de la carretera que ens duia al Monestir. Era l’única possibilitat que ens quedava per arribar a l’hora prevista.
Pujar en BTT per carretera és l’antítesi del corriol. La idea no em motivava gens ni mica, la idea de veure com tothom m’avança en tot tipus de bicicleta m’horroritzava, però que s’ha de fer? Així que iniciàvem la pujada.
En Carles, amb el beneplàcit del grup, sortia a un ritme més alt. Al darrera intentàvem no fer el ridícul.
Però vés quina cosa, vaig marcar-me un ritme que m’anava bé. No només no em va avançar cap BTT sinó que deu n’hi do les flaques que deixava enrere. Segons l’Strava ha estat l’ascensió que he fet més ràpida al Monestir (més que amb la flaca!!).
A l’hora de recollir el pin em vaig equivocar de carpa, ja m’estranyava que hi hagués pastes, moscatell, cafè i d’altres viandes i, tot i que ho vaig intentar, no em van oferir res degut a que estaven restringides als membres del club ciclista que organitza aquesta diada (quan vinguin al colibrí els hi farem el mateix).
Ens reagrupàvem a la porta del restaurant i saludaven amics i coneguts que també havien pujat a recollir la insignia.
Ara tocava la millor part de la diada, anar a esmorzar. L’Aniento decidí que la millor opció era baixar a La Llar.
La fresqueta, la suor de l’esforç de la pujada que havia empapat els maillots, va fer que patíssim de valent fins arribar a Santa Cecilia (jo m’havia deixat el tallavents).
Mentre pedalàvem a un ritme confortable, un home gran, de més de 60 molts anys, ens avançà. Se’l veia content, havia donat caça a un grup de joves i no nomes els hi mantenia el ritme, sinó que liderava el grup. L’Aniento, el Carles i jo decidírem de no avançar-lo (jo quan tingui la seva edat m’agradaria poder pedalar com ell). Ara bé, aquesta consigna no la va entendre l’Efren que l’avança abans d’arribar a Can Maçana.
Havíem fet un sobre excés de carretera. Estàvem quadrant les rodes!! així que des d’aquí corriols i pista fins a La Llar. No vaig haver de dir res, l’Aniento es posà al davant i tirà com una bèstia (no se si era per fer una acomiadament digne de la bike o perquè tenia gana).
Les viandes a La Llar, fantàstiques. A més en Carles no ens va deixar pagar (la propera convido jo).
Baixada ràpida a Esparreguera i fi de trajecte.
Tots contents perquè ens hem guanyat un pin, l’Efren més perquè ha fet una bona estrena de la Ghost i, el que s’ha trobat la camelbalk del Carles suposo que també estarà content.
La setmana vinent cap a Berga, dimecres acabarem d’organitzar-nos. Avui em perdonareu però no hi ha aupa.
