dilluns, 31 d’octubre del 2016

La 5a de ZB i prou!

Bé per quarta vegada consecutiva avui he sortit a ciclar els camins que els amics de Zona Bici havien treballat per a la seva 5a.
No estava previst ni tant sols que hi hagués sortida en un dia de pont, però els astres s'han alineat, ha sortit el Sol i en Fulgui volia pedalar.
Ell no ho tenia clar, ha fet una crida desesperada a allò de les 7 del matí, a la que no m'he pogut estar d'auxiliar.
Sense haver-ho planificat, sense acordar-lo i sense adonar-nos ja començavem amb les primeres alçaleres.
Contínuament ens repetíem, ei, sortida light, al arribar al Bruc mitja volta (ell havia de vigilar als del CSI que cercaven empremtes per identificar als cacos de dissabte i jo havia de baixar a BCN al tanatori).
Però entre pedalada i derrapada ha sortit un tema que ens ha tingut més que distrets:

  • Com que el capità Kirk (James Tiberius Kirk) no para de destrossar l'USS Entreprise a cada pel·licula?
  • És que a l'acadèmia espacial de la federació no fan classes de pilotatge?
  • És que al futur ja no es porta el carnet per punts?

Hem fet analogia amb la resta de capitans que han tripulat l'Entrerprise, cronològicament el primer capità fou en Jonathan Archer, que no va fer pràcticament cap ratllada al fusselatge de la nau (gràcies en part a la perícia de la 1a oficial T'Pol).
En Kirk, de jove, va a nau per peli. Es veu que al final aprèn, per que de gran (la sèrie original) no recordo que es carregués gaires.
En Picart també portava un bon historial de naus trinxades, aquests de les noves generacions són de l'escola del Sébastien Ogier, els hi agrada trepitjar a fons.

Ja ho veieu, una sortida més que distreta i quina conversa. Total que hem fet el recorregut íntegre i érem a puesto abans de les 11:00.

AUPA T'POL (i si no em creieu, mireu imatges seves a internet).

diumenge, 30 d’octubre del 2016

La 5a, millor sense aglomeracions

El dissabte, en Dani ens convidava a fer una sortida de forquilla i gabinet. Realment era una oferta temptadora a la que havien afegit fer uns quants corriols de pujada.

Però el meu cos, desprès d’una ruta setmanal de més de 1.900 km en cotxe, provant les delícies gastronòmiques de Pinto, Burgos, Bilbao, Pamplona i Sòria com que s’estava queixant però que molt.

De fet m’havia llevat del llit amb la idea d’acompanyar-los, tenia ganes però no forces. 

Així que em reservava per surar els camins de la 5a amb el Fulgui. Malauradament, els cacos li van fer la guitza i va tenir un diumenge a les dependències dels Mossos.

Quedàvem en Sebas, el David i jo (portem ADN de corriol a la sang). L’Efren no es presentà amb la virtual BTT i decidí fer carretera amb la real Wilier.

En Vives, que això dels corriols com que no li posa gaire, sortí amb l’Aleix per iniciar-lo en aquesta disciplina (Boys de ferro!!). L’Aniento d’excursió familiar i el Manolo no se on.


Començàvem malament, tres en quadre i amb problemes mecànics. Les bikes del David i del Sebas havien sofert sabotatges i no rutllaven com calia. 

NOTA: Haureu d’habilitar un sensor contra el sabotatge de les dones…

Malgrat les circumstancies iniciàvem la sortida. És temporada de caça i, de tant en tant, sentíem com les postes passaven per sobre nostre, donant-nos més que algun ensurt. 

M’ha agradat fer la sortida, en David desconeixia el tram original que no es va poder ciclar i el Sebas no sabia el tram final (tenia un cert avantatge amb els meus competidors).

Aquesta sortida és molt divertida, l’absència de negats et permet fer els corriols i les alçaleres a una velocitat més que digna.

L’Abelaira obria camí, al darrera en Sebas i jo, ens alternàvem les pífies o fiascos. Res que no provoqués més que una rialla.

Tot i la humitat de primera hora, els camins estaven secs i no hi havia una tracció òptima, però suficient per gaudir d’un matí de BTT.

Sense despentinar-nos (jo suat com un pollastre perquè portava roba d’hivern), feien cap a l’Span. Ara tocava fer la llarga o tornar. 

Tots teníem obligacions familiars (un havia de controlar que el pintor no pintés més enllà de l’acordat, en Sebas havia d’estar d’hora i jo havia quedat per anar al tanatori).

Decidírem seguir amb el track original (hauré de preparar la BS16 en una altre ocasió). Ara li tocava al Sebas veure quina era la ruta que no havia fet.

De nou, als corriols, en David prengué la iniciativa. Quin ritme i això que avui ningú no ens cronometrava.

Des de l’Span fins que enllaces al camí de la curta és el tram més tècnic de la sortida. Tècnic perquè les pujades cardio es troben amagades darrera d’un arbre o d’una corba tancada. Mentre el David les feia, en Sebas i jo alternàvem els peus a terra. 

Ens trobàrem amb un grup de riders de Sant Boi que anaven molt despistats, la feien a l’inrevés. Una conversa amb la rider que tirava del grup però que anava l’última, i van girar cua. 

En aquest moment en David es començà a posar nerviós: el pintor tot sol amb la Roser!!. Accelerà el ritme saltant-se dos corriols ben macos. Els de darrera ja teníem prou de seguir-li la roda (son futudes aquestes 29”).

Per sort, al corriol final ningú no va sortir per l’aire. Arribàvem molt d’hora. 


Uns oficis i cap a casa a complir amb les obligacions familiars.


Ja veurem si dimarts podem fer alguna sortida (jo demà faré un Can Maçana).

AUPA corriols

diumenge, 23 d’octubre del 2016

La 5a de Zona Bici




Estic temptat de fer un copy&paste de la crònica de l’any passat. Nois és que s’ho curren!!

A més, enguany mentre la feia, gaudia del domini del David amb la seva KTM29” pels corriols que ens havien preparat.

Molta penya, alguns Bikedeferro també, em comentaven que ja la farien un altre dia, per no ciclar-la amb tota la penya (més de 300 participants) que s’havia apuntat.

Què voleu que us digui, en part teniu raó, més que una pedalada sembla una duatló, perquè els primers corriols els has de fer caminant per culpa de les retencions. Però crec que participar en una iniciativa local és fer poble. Ei, que els corriols que s’han treballat quedaran per nosaltres, pels vilatans d’Esparreguera i només per això, ja paga la pena participar-hi (vale, els indesitjables de Collbató i Olesa també en gaudiran, però és un mal menor que haurem de sofrir).

És com la participació a La Nocturna d’Esparreguera o a la Nocturna de Briançó. Ni m’ho plantejo. Hi vaig!! En Fabian no m’ha deixat pagar la inscripció, però ho hauria fet de molt bon grat, perquè la currada que s’han fet és impressionant.

NOTA: La pedalada BIKEDEFERRO ja sabeu que és d’obligada participació i no entra dins de l’anàlisi que estic fent. I a pel d’aquesta crònica us puc confirmar que avui s’està fent el test de la del 2017 i que possiblement s’afegiran uns quants kilòmetres addicionals als inicialment previstos. Tranquils que seran per pista.

Ens hem presentat ben d’hora al pavelló per fer la inscripció, recollir els dorsals i la bossa de regal clàssica a totes les pedalades. Aquest any la clàssica samarreta ha estat substituïda per unes ulleres de ciclista (punyeta, jo que haig de reposar la desfeta que em van fer els de vueling i un maillot m’hauria anat la mar de bé…).

Teníem temps i vàrem decidir deixar les bosses a ca l’Abelaira i prendre quelcom per tenir forces per garantir l’èxit a la sortida.



Craso error. El croissant farcit de xocolata que ens hem pres, ha volgut recordar-nos en tot el trajecte que millor fora que a dins, quin patiment!!.

Ens posicionàvem bé per a la sortida, al grup del darrere. Ja tindríem temps de recuperar posicions. La veritat que ens ho em pres amb molta filosofia. Volíem gaudir, xerrar i fer els corriols a sac, les pistes eren per reagrupar-nos i comentar la jugada (sobre tot la de les riders que avançàvem o ens passaven).

La ruta a l’inici tenia una petita variació degut a les objeccions d’algun dels propietaris pels quals ciclava la ruta inicial. Era pista fins al windows. 

Tot i això ja vàrem veure la primera baixa de la cursa, un rider intentant avançar fora de pistes va ficar la roda en un forat i la seva clavícula no va poder resistir l’impacte amb el terra (és lo que té la conducció fora pistes).

Al corriol nou que hi ha abans d’arribar al windows es produí el primer embotellament. Ens ho vam prendre amb filosofia, sense nervis, sense deixar que els campeons que hi ha a totes aquestes sortides se n’aprofitessin (ficar la roda, el colze i dir ui perdó quan queien al terra em fa mota gràcia). 

També s’ha de dir que, hosti ja sé que es tracta de fer esport, però una dutxa no està de més. Per no haver d’ensumar l’aroma d’algun/a rider, he hagut de fer un canvi de ritme abans de no caure desmaiat al mig de les pistes que ens guiaven a l’EADA (també anomenada com el planeta del simios). 

El primer corriol molt bé, el segon, degut al transit l’he fet mig caminant (fa quinze dies el pujava com no rés). El terreny tenia molt bona tracció degut a la pluja de dissabte, les arrels però relliscaven i s’havia d’anar amb molta cura.

Pot-ser portava massa pressió als pneumàtics, però volia seguir el ritme de l’Abelaira que quan veia un corriol accelerava el ritme i desapareixia del meu camp de vista.

Arribàvem a l’Span amb força facilitat i ara es tractava de tornar. Vam pujar un punt el ritme. Avançàvem grups de riders i per fi tenia bones sensacions amb l’Scott. Ei que començo a dominar-la als corriols com el ferro!! 

Llàstima de les pujades que avui se m’han creuat més de l’habitual i he hagut de posar el peu a terra més del que m’hauria agradat (també se m’ha creuat algun rider que no sap sortir-se del mig a les pujades).

Tot i això s’ha de dir que el track es mereix intentar fer-lo les properes setmanes i, és que està molt bé, no gaire tècnic, que significa apte per a tots els nivells. Divertit, té pista però no en excés, amb trams ràpids, trams lents, pujades cardio i trams per recuperar: i tot això sense haver de sortir quasi d’Esparreguera. 

Jo patia pel tram final, que les dues darreres edicions se’m va creuar, però enguany han fet una modificació que l’ha simplificat una mica (bé un rider ha tingut un aparatós accident davant del David però per sort el terreny estava tou i tot ha quedat com un incident m´s sense conseqüències). 

Ens plantàvem a Esparreguera desprès de tres hores de ruta, dues trucades de control de les nostres respectives i sense haver trencat la cadena!!


Botifarra, birra, felicitacions per als organitzadors i cap a casa a un horari gens habitual.

AUPA CORRIOLS i l'any vinent repeteixo!!!

dimarts, 11 d’octubre del 2016

Aquesta setmana no hi ha crònica

Ho sento, desprès de l’esforç editorial de la setmana passada, aquesta me l’he pres de vacances.

I és que tots ens mereixem un descans de tant en tant.

A més, avui ningú no m’ha donat material per poder escriure quatre línies que fossin d’interès per als nostres lectors.

De fet el dia es despertava gris, amenaçava pluja. No convidava a una sortida en BTT, De ben segur que ningú no vindria al PIR2, a casa. 

Calentet al costat de la teva parella, acariciant-la, gaudint de la seva presència, era la millor opció d’un matí fred. Si no fos perquè havia de prendre la medicació no m’hauria llevat del llit, on algú em convidava a fer el ronso fins a ben entrat el matí.

Eren les sis, l’Oreo, a sobre del sofà (lloc que té més que prohibit), em mirava tot deixant escapar un somriure. 

Cereals (lighs això si), cafetó per no prendre les pastilles en dejú tot veient les noticies al 3/24. El més important eren les sortides de tó del Pato Donald Trump i la lesió de Sergi Roberto, entre línies deixaven anar els 900 morts a Haití pel pas de l’Huracà Mathew, tot i que vaig quedar frapat per la noticia de la mort d’un dofí de 2,5 m davant de les costes de les canàries, pobre bitxo.

Tenia la roba preparada, no volia arriscar-me a tornar a entrar a l’habitació i despertar a la Núria, una cosa és que et convidin a quedar-te., però una vegada que has sortit, no hi ha marxa enrere.

Tot i que tenia molt de marge respecte a l’hora de quedada, sortia just. En Vives feia cara de dir, nois que ja fa estona que us espero. Quasi d’immediat arribava en Manolo i darrere d’ell en Josep Aniento. Tot i que amb molta bona ànima se’l veia cansat, com si els 50 fossin com una llossa difícil d’arrossegar.

En Sebas, el més vell de la sortida, en canvi, arribava content (no li he preguntat però de ben segur que havia tingut una nit divertida…).

Per últim arribava l’Abelaira, esbufegant, escapant-se de les crides del Pau, deixant que la Roser se n’ocupés dels assumptes familiars….

Un ocellet m’ha dit que en Toni Cuevas s’ha adormit, osti justament avui que ens hem aturat per esmorzar… Tampoc ha aparegut en Flores.

Era tard, encara era fosc, però hem decidit emprendre la ruta degut a que tots, vaja jo era l’únic que no, havien de ser d’hora a casa.

Quan deixàvem Collbató, vist el ritme cansino del grup (culpa del Colibrí), vaig proposar de fer una alternativa al Cogulló. En Manolo no estava convençut, però desprès del primer corriol el canvi de la Berria comença a fallar (osti Sebas, el sabotatge era pel Colibrí, no per avui). Semblava que la sortida finalitzaria només començar. Però per allò de que avui ens acompanyava en Vives, com a mínim faríem un Can Maçana.

En arribar tothom ja s’havia cruspit la barreta energètica, merda, pues si que estamos tan mal!!!

El temps no acompanyava, començaven a caure quatre gotes. Qui més qui menys se’n recordava d’allò urgent que havia de fer i, es clar, calia tornar a casa.

En Sebas, penedit pel sofriment del Manolo, va desfer el sabotatge i en preníem el camí de tornada cap a casa. 

EL grup va cometre un greu error, deixar que fos jo qui obria la ruta, i sense que gairebé se’n adonessin fèiem cap a Castellolí.

No plovia, feia una mica de fresqueta, era el moment idoni per prendre un cafetó calent que algun rider acompanyà amb un croissant (si arribo a saber que l’Aniento ens convidava, em foto tota la pastisseria).

Tocava tornar, jo ja havia visualitzat la ruta que, no pensava compartir per a que no la retallessin.

Vaig marcar-me un recte davant de l’Os Blanc davant de l’atònita mirada del Manolo.

A la pujada, de nou, tots em van passar. Van saltar-se l’alçalera i continuaven pujant (però què carallo tenien els croissants?).

A la pista que condueix al corriol del Porc Senglar, anava preparant l’anima (volia batre tots els rècord de l’strava). Controlava les pulsacions, el ritme, la humitat relativa... gens no podia fallar. I quan havia de ser, el buje de la bike de l’Aniento esclatà.

Osti Sebas, els sabotatges eren pel Colibri!! Per culpa teva vaig haver de fer la ruta llarga. A la propera sortida de grup, calcula bé.

Aquesta trencadissa, irreparable sense la navalla suïssa, va escurçar definitivament la sortida.

Sort que la resta del camí era pràcticament baixada i, als plans (que no descansillus), demostrava la tècnica d’arrossegament que he assolit a les sortides amb en Joel.

Trucada al RACC Jr que es presentà per una via alternativa (s’ha d’aprofitar que et deixen conduir el Subaru per anar al coll del Bruc pel Cogulló).

Per cert, les ordres dels administradors del RACC han estat de prohibir les sortides amb el wikiperros.

47 km, 1000 m+

Veieu, per això no paga la pena fer crònica. Ara bé, la setmana vinent si que la faré. AUPA!!

diumenge, 2 d’octubre del 2016

Bambis i Pumbas

Aquest dissabte, de nou, hem fet la gran fita Bikedeferro. Desprès de la Batpedalada, de Lo puto Turó l’havíem de fer ben grossa i, us puc assegurar que la sortida no ha decebut ningú.

Quan el promotor de la sortida em proposà el recorregut, creia que tan sols en Manolo i jo la faríem: s’havia tornat boig? 65 km i 2400 m de desnivell? vaja una sortida fora de les nostres possibilitats (de les meves).
El que el Carles proposà

Per evitar el pitjor, vaig anar deixant la informació de forma descaradament sesgada: que anirem al Montnegre… tranquils que la farem a l'inrevés…. També vaig haver de mentir: que presentarem l’equipació…, que hi haurà sorpreses....
El que vaig deixar veure al grup 

Casi la cago muntant el e-roadbook, no hi havia manera: primer culpant al win 10, desprès al Land 8, a la feina em van habilitar un ordino per fer proves, l’equip de Compe va posar un equip d'experts tècnics al darrera per intentar resoldre l’enrenou. Fins que, em vaig adonar que el format dels arxius d’audio no era el que tocava.

I parlant de l’audio, crec que tots coincidireu que al començament us feia gràcia sentir a ma filla, però que al final n’estàveu farts de sentir el seu “per la dreta” i veure una pujada cardio (vaja les mateixes sensacions que cada dia tinc jo amb ella). 

Qui hem anat? Dons aquesta és l’alineació Bikedeferro. Des d’Arenys i com a principals promotors:
  • Carles (cap de l’equip PUMBA)
  • Oscar (líder dels BAMBI)
Des del Montserratí (mal anomenat Baix Llobregat nord)
De l’equip Bambi:
  • Alessandra
  • Dani
  • Josep Flores
  • Sebas
  • Cristòbal
  • Fulgui (aquest no havia fet la gran sortida?)
  • Efren el tri-atleta
  • Agus (aquest si que del Baix Llobregat)
De l’equip Pumba:
  • Manolo
  • Josep cinqueton Aniento
  • Toni Cuevas, que avui no feia de sherpa
  • Toni Calamardo Moreneta
  • David Abelaira, que la setmana passada havia assajat la deserció, però que l’ha fet sencera.
  • Ferran
I des de Vallgorgina (jugava a casa)
  • The Ghost rider. Ei us puc assegurar que els que coneixem al Jordi, sabem que és un tio molt maco. La llegenda diu que ha fet sencera la pedalada i que desprès ha tornat el GPS al Carles.
En definitiva, crec que ha estat una de les pedalades més nombroses que hem fet.

I ara em preguntareu, on està la crònica? Dons aquesta vegada la crònica l’heu fet vosaltres. Cliqueu l’enllaç AQUI

PD: Ja tenim preparada l’edició 2017, amb més corriols, menys desnivell, menor distància, amb sorteigs i sorpreses de veritat. Us la penseu perdre?




Dons AUPA COLIBRÍ