Amotinament

Avui en Fulgui ens ha acompanyat.

Si, si, parlo del rider que porta un garmin fixat amb elastòmers que no ens ha guiat encara en cap ruta i que a la nocturna s’amagà sense indicar-nos ni una sola dada que ens fes arribar a destínació (sort de l’equip twonav…).

Aquest fet insòlit ha fet que hagi pogut ensarronar Calamardo Moreneta (en Cosco) i al Cristóbal per a que vinguessin amb nosaltres a la sortida dominical.

En Flores, que se’n va anar al llit tard, s’ha adormit i no ens ha acompanyat. Tampoc l’Abelaira que estava fent de les seves amb la seva parella en un Spa.

Havia promès una sortida dura però no gaire, amb força pista, corriols i un tram massa tècnic per a les nostres possibilitats que hauríem de fer caminant.

Els lectors habituals del blog sabeu que estic parlant de Rellinars en BTT, però amb la modalitat barreta energètica (res d’aturar-nos a esmorzar).

També venien en Manolo i el Sebas que, amb puntualitat germana, esperaven sota la casa del Fulgui la seva aparició, ja que no volien que se’n desdís.

Sortíem a bon ritme, massa bon ritme per al recorregut que havíem de fer. Roques Blaves i Fideuer queien en només una hora i quinze minuts. 

Radio Fulgui despertava tota la fauna que mig endormiscada estava al voltant dels camins, encara tenia alé i força per parlar.

Havien transcorregut cinc minuts des de la coronació del Pla quan enfilàvem els camins de la urbanització Torreblanca. Mitja hora per arribar als Cupots, on la radio s’esvaí. I és que les ones radiofòniques no són compatibles amb desnivells de més del 16%.

El grup ja havia definit la seva posició: en Manolo obrint via, en Sebas i el Toni, a 200 m intentant no perdre l’estela, jo i el Fulgui en terra de ningú i el Cristóbal, al darrera cuidant el ramat. 

NOTA: quan estàvem finalitzant la sortida, a Can Vinyals, en Cristóbal m’ha dit, ara directes, no? al veure’s alliberat de la seva responsabilitat ha sortit disparat com una bala.

Un quart i mig de deu, hora de prendre la barreta als Caus, Quasi tota la pujada estava feta. si no fos perquè en Sebas sabia el recorregut, hauríem pres camí cap a La Mola.

En el descens hi ha un pla on es divisen les dues serres, l’Obac i Montserrat. Fotos, vídeo de suport al Joan i cap a Rellinars.

 Cristóbal

 Sebas

 Manolo

 Ese

 Que bé que he quedat!

Ostis Calamardo t'he agafat d'esquena

Fins al moment cap error de navegació, Anàvem sobre el timing previst, però començaven els imprevistos.

En Toni se n’ha adonat que havia perdut la bossa porta eines a Rellinars, hem hagut d’esperar-lo perquè tenia molt d’apreci a les eines. Pel tems que ha trigat, calculo que com a mínim les havia perdut als Caus.

Ara començava la part tècnica, A l’anima m’havia definit el track a seguir de color verd, va ser un error, perquè el confonia amb les línies de desnivell (això al garmin no passa perquè no tens la possibilitat de canviar de color el track) i, a la primera cruïlla em vaig equivocar (res, ni tres metres i vaig rectificar).

Divisàvem un  altre paratge per fer fotos i tot seguit començava el corriol.

 Ara t'he agafat de front!

Confabulaven!!

Els alertava dels perills i de la tècnica que ens esperava i en aquestes en Sebas ens va fer una demo de com es baixa de la bike assegut: maco, dolorós, però maco. 

El primer tram del corriol, liderat pel Manolo el vam fer sense posar peu a terra,

A la segona part em vaig posar al capdavant. El salt de metre i mig el vaig fer a peu (com tots), però d’aquí fins al tercer tram a sobre de la bici. 

Desprès d’una llarga espera anaven arribant la resta de riders (jo creia que això només passava als corriols de les nocturnes). Aquí, el de la doble, humiliat, comença a despotricar del corriol, del track i del guia.

Començava el tercer tram, massa tècnic. Com que en Manolo no havia vist com baixa el Sebas de la bike, li ha fet una altra demo. segueixo pensant que l'estil és maco, dolorós, però maco.

Només quedava baixar a Monistrol, un altre petit error de navegació i el de la doble, per amagar la seva frustració, incità a tot el grup en contra del guia que els portava a bon port.

No només això, sinó que al camí del riu que et porta des de Castellbell fins a Monistrol de forma segura, va aconseguir l’amotinament (tots van decidir carretera) i per sort lo del cotxe es va quedar en un ensurt.

A camí del riu en Manolo, per refrescar-se es va llençar a un basalt, la vista li va fer una mala jugada perquè el basalt estava sec. Amb aquest, tres cristazos a la sortida.

A la Puda vam veure la noia de la corba que caçava Pokemons. 

L’equip estava masegat, deixàvem les roques blaves per un altre ocasió, tocava Can Sedó. 

De nou deixava que tots s’avancessin per prendre la drecera. Va ser una bona elecció sortia a l’alçada d’en Manolo, però jo estava clavat. També m’avança el Cristóbal, enduent-se una bona part de les pegatines de l’Scott.

Ara tocava la CFR al bar de l’esglesia. S’ha de dir que el de la doble arribà quan ja estàvem a la tercera ronda.

El de la doble no tenia forces ni per fer un AUPA!!