Definició acurada de requisits

Aquesta setmana sembla que també tindrem dues cròniques al preu d’una i és que en Fulgui mentre ciclàvem la ruta escollida per ell, ens amenaçà amb una contracrònica en la que detallaria la seva versió dels fets. La que ara detallo és la versió fidel dels fets i no la visió esbiaixada que de ben segur farà el rider de l’specialized vermella.

Tot començà la vesprada de dissabte, desprès de despertar-me de la merescuda migdiada post sortida amb a flaca que se’m va ocórrer copsar els ànims dels companys de ruta.

Si, heu llegit bé, dissabte vaig fer sortida flaquera amb l’Efren i l’Aniento. Era una sortida tranquil·la, sense sprints ni ports de muntanya, tal i com vàrem acordar els membres de mini pelotó. 

El sortir a un ritme relaxat sempre entranya una sèrie d’ensurts que no passen mai quan estàs borde o concentrat en la pedalada (Carles, tu ja m’entens): El primer ensurt al connectar des de Can Sedo a la carretera d’Olesa, on un A3 a gran velocitat ens va fer saltar de les nostres bikes (no feien pinta de venir d’una biblioteca). El segon, quan de poc ens fiquem en una cursa ciclista que rodava per les mateixes carreteres que havíem escollit i, el tercer, quan un rider de negre que havia sortit des d’Hostalets de Pierola en convidà a acompanyar-lo fins a Esparreguera. 

I us preguntareu, trobar-se al Pali és un ensurt? dons sí. En argot efrenià: “a los hechos me remito”:

Dades fins al retrobament (track de color blau):

Distància: 55 km

Velocitat mitjana: 20 km/h

Dades del trajecte conjunt (track de color vermell):

Distància: 12 km

Velocitat mitjana: 32 km/h

En honor al Pali i, a proposta d’uns dels bikers d’aquest diumenge, engeguem una nova secció al bloc: “Amor a ruedas”, que serà un consultori on podreu fer les vostres consultes sentimentals a un reconegut expert, que es vol mantenir en l’anonimat, on us donará consells per tenir èxit a les vostres relacions.

Però tornem a la crònica de la sortida d’aquest diumenge. En Fulgui de seguida va donar senyals de vida, jo ja havia aparaulat amb el David fer un Cogulló de bon matí, la ruta també li feia gràcia al Manolo que decidí d’acompanyar-nos.

En Sebas i els senyals whatsapperos de l’Efren feien creure que tindríem una sortida multitudinària.

Finalment l’advocat no es presentà, a més, assessorà al Fulgui per a que canviés l’horari de sortida i la destinació final de la pedalada.

I aquí és on comença la meva especialitat, cal fer una acurada, precisa i inequívoca definició dels requisits. De no ser així, les ambigüitats et permeten fer variacions i canviar radicalment el sentit d’allò acordat.

Anar a Castellolí és una bona ruta, ara bé, si la complementes amb uns quants corriols i uns bons trams de pista, passa a tenir l’adjectiu de molt bona ruta (excepcional seria fer la Solpao i estar encara pedalant).

L’approach a Castellolí el fèiem per les pistes del camí de Maians, desprès d’haver-nos acomiadat del Sebas i del David. Cafetó i pujada per l’Os blanc. Però em comptes de prendre el corriol que surt a ma esquerra giràvem a la dreta per prendre la pista que puja a les antenes. 

En Fulgui començava a remugar, tot i que el dia ens oferia unes impagables vistes de Montserrat.

Corriol del Senglar, corriol de baixada paral·lel a la pista i, segona variant. Tornàvem per l’Span Deck (era això o fer la Bauma). 

Ni en Manolo ni jo vàrem convèncer al Fulgui de pujar al Toro ni de prendre cap corriol més, així que fèiem cap a casa a una hora més que decent.

53 km i 1.450 m de desnivell, no ha estat pas malament. 

La setmana vinent hem de batejar la nova bike del Manolo i s’accepten propostes (Castell de Claramunt, la Mola, Sitges…). 

Felicitats Ferran que dimecres en fas 50 i AUPA ATHLETIC

Adolescents....

Comencen les celebracions i és que 50 no es compleixen cada dia. D’acord, n’hi ha al grup que ja en tenen més, però diguem-ne que els del baby-boom del 66 som majoria.

Aquest mes és en Sebas qui els farà, jo el segueixo de ben aprop i just darrera meu ve en Josep Sicilia (que ara fa dies que no agafa la bike). Més endarrerits estan l’Aniento i el Salvador, vaja que som una bona colla.

Dissabte, en comptes de corroning (vegeu la definició a l’anterior crònica) vaig aprofitar les dues hores que disposava per rodar amb la flaca. L’Aniento s’hi va apuntar. Amb tan poc temps hi havien poques alternatives: Gelida, Vacarisses, Castellolí… les altres estaven descartades, i a la Soplao no ens donava temps d’arribar-hi. 

Volia comprovar si a la versió 3.3.4 de SO del GPS havia canviat la funció trackattack, però en Aniento tingué una brillant idea: i si fem un sessiracaV? 

NOTA: Els que teniu GPS, ja l’aneu actualitzant?

Ja em coneixeu, no m’hi vaig poder resistir. La veritat és que me l’esperava molt més dura, pot ser la bona conversa que vam tenir durant la sortida va fer que sense adonar-me estigués enfilant les rampes de l’aeri. 

Vam estar temptats de continuar l’ascensió cap a les coves, però a mi se m’acabava el mini permís, així que vaig deixar que en Josep continués la ruta sol cap El Bruc.

Va ser una sàvia decisió, ja m’estaven esperant per anar de shopping i, un retard, hauria provocat l’arrest domiciliari la resta del cap de setmana.

Només quedava un fita, posar a punt la BTT de l’Efren per a que ens pogués acompanyar a la sortida de forquilla i ganivet. La BTT només necessitava de 0,4 g d'oli per rodar a la perfecció.

Diumenge al PIR3· hi havia una inusual activitat (estava tot plé de peluts), els que anàvem en Bike érem menys dels que pensava i de ben segur que a aquella hora els herois de la soplao encara pedalaven. 

Havia carregat, o això creia, el track correcte per pujar al corriol del senglar des de Can Aguilera, tant sols tocava cremar calories per recuperar-les a Montserrat Park.

Sense saltar-nos cap senyal de transit, culpa de la posició estratègica de la policia local, creuàvem Esparreguera i Abrera per continuar per la riera que ens apropava a la Beguda. 

Ens endinsàvem en un terreny fantasmagòric, el camí estava tallat perquè, teòricament, s’hi estaven fen obres de millora. Creuàvem la tanca i vàrem adonar-nos de la realitat: la zona estava confinada per el govern, que feia unes proves amb un mutagen alienígic.

No podíem tocar el fang radioactiu amb cap extremitat per no perdre-la, per sort les cobertes de les nostres BTT porten una protecció especial (imprescindible per a les “mines” que t’hi trobes al ciclar per la nostra vila). Malauradament, no vaig poder evitar que una zombie m’esgarrapés el braç a l’últim instant (fins avui no he tingut mobilitat al braç per fer la crònica, el pronòstic reservat).

Desprès del fang radioactiu infestat per zombies, entràvem a la zona criogènica, en David imprimí un fort ritme al que en Sebas, Efren i jo varem respondre d’immediat. Si ens haguéssim entretingut un sol minut, encara hi seríem…

Una forta rampa ens treia del corriol maleït i ens portava al confort de la pista. No tenim imatges de la zona perquè tots els dispositius electrònics es van aturar, tot el vídeo que vaig enregistrar estava misteriosament esborrat (25 hores de gravació de neu als 2Gb de memòria interna…).

El GPS recuperà la posició i vàrem prosseguir la nostra ruta.

Des de la Beguda a Masquefa, riera i cap als Hostalets de Pierola. Temptats de trucar a la porta del Pali per a que ens acompanyés, ens ho vam repensar: no, millor no que hem d’arribar d’una peça al restaurant.

Jo seguia el track per assegurar-me que aquesta vegada no erraria en la navegació. Esperava que aparegués el trencall que ens havia de portar per un corriol fins a la pista i..., m’havia tornat a equivocar (ara que ho penso era a conseqüència dels efectes del verí de la zombie).

Trucàvem al Josep Sicilia, que també en farà 50 i directes al restaurant.

Jo vaig agafar una taula on estratègicament podíem custodiar les bikes, mentre els meus companys donaven conversa a un individu que feia unes boniques observacions del mon dels ciclistes.

El de la foto no era el cambrer!!

La idea original era que els 50eros convidessim, però l’Efren i el David van rebutjar la invitació, així que cadascú va pagar la seva part. Bé, dons hem de repetir.

Ja tenim manager!!

Felicitats Sebas que dijous fas 50 i AUPA ATHLETIC

Corroning

No sé com ho definiria. Si en castellà li diem “hacer rodillo” en català hauria de ser “fer corro”. Si li volem donar un aire més actual parlaríem de corroning, tot i que els puristes parlarien de fer rollering, que seria una paraula amb estructura més anglesa.

Jo em quedo amb corroning, paraula que d’aquí poc passarà a formar part del nostre il·lustrat diccionari.

Que és el corroning, dons la utilització de la bike a sobre d’un corró. Es similar, força similar a l’spinning: màquina estàtica amb pedals que s’ha de fer anar en ambients força motivadors, de vegades excessivament motivadors, al ritme de la música escollida per un monitor.

El corroning es realitza tot sentint una llista de reproducció de música de forma aleatòria, així que el ritme que has d’aplicar varia en funció de les teves preferències musicals i de la programació del randomize del teu reproductor.

A que ve tant de rollo? Dons que, des de fa aproximadament un mes, estic practicant corroning a diari (l’hora millor no l’explico perquè tothom em titlla de malalt) i, mica en mica, començo a sentir els efectes. Ni de bon tros són espetaculars, son simplement petites millores que sense adonar-te’n vas incorporant.

Aquest diumenge anàvem al Tibidabo, desprès d’un cap de setmana decebedor, faríem una sortida un pel més exigent. Roba d’estiu amb maniguets i paravent (això els que en tinguin). 

Al PIR3 ja hi eren en Cosco i el Sebas. Al poc temps arribaven els germans Marcos per iniciar la nostra ruta. 

En Flores havia dit que pot-ser vindria, tot depenia d’una alineació dels astres i de la lluna plena, però es veu que no s’ha donat.

Baixada per la carretera de les carpes fins a Martorell i des d’allà per l’antiga NII, infestada de semàfors sincronitzats per a que els ciclistes s’hagin d’aturar a tots, cap a Pallejà. 

Rodàvem en grup, fent-la petar. El difícil era donar resposta a les converses quan ciclaves entre els germans Marcos, ja que son capaços de portar simultàniament dues converses totalment diferents.

A Molins, el grup feia una aturada tècnica per desprendre’s momentàniament dels paravents, la temperatura era força agradable, el Sol havia escalfat l’ambient i rodar era una activitat més que agradable. Començava l’ascensió i es marcaven les diferències.

L’Agustí, el Sebas i en Cosco prenien la iniciativa en la pujada, al darrera l’Efren i jo anàvem al nostre ritme.

De seguida l’Agustí es deixà caure per acompanyar al seu germà durant l’ascensió. Jo al davant tenia al Sebas i el Cosco que corba rera corba posaven més metres de distància fins al punt que els vaig perdre de vista.

Sense referències, com diu el Carles, era qüestió de trobar el meu ritme. Aquesta vegada cap ciclista amb rodes gruixudes em va avançar (un dels petits detalls) i jo anava avançant força penya (inclús algun amb flaca).

Em vaig creuar amb el Cosco que baixava a fer companyia als germans Marcos. Més endavant en Sebas havia fet una aturada tècnica per fer nosequé amb un canari.

Des d’allà continuàvem plegats fins al punt de reunió. Varem donar caça a una fatbike, però ens va semblar millor quedar-nos al darrera tot contemplant les grotesques rodes i la perícia del rider que la portava.

Foto finish. L'Agusti celebra la victòria a l'sprint

 Realment se'l veu satisfet per aquesta gran fita

Espectadors de luxe

Quatre fotos, reagrupament i a fer el cim (jo personalment prefereixo anar al Tibidabo en BTT per gaudir de les vistes de la carretera de les aigües). Quatre fotos més i cap a Sant Cugat per ingerir qualsevol vianda per no morir d’inanició.

Hi havia una foto millor però no ha sortit

Baixada ràpida (hi havia gana) no calien ni paravents ni maniguets i ens aturàvem a un bar anomenat Akelarre, ben custodiat per dues amfitriones, tant ben custodiat que el grup decidí que a partir d’ara serà punt de pas obligat a les rutes cap a Barcelona. 

Sortíem esmorzats cap a casa, i aquí el segon petit detall, em trobava bé, francament molt bé, tant que esperonat per l’Agustí vaig incrementar el ritme des de Martorell per la carretera de les carpes i desprès pujant cap des d’Olesa cap Esparreguera. 

Ara toca consolidar, seguir treballant el corroning per poder fer amb èxit les properes fites del mes de juny.

Per cert, diumenge vinent tenim sortida Bikedeferro 5.0 amb esmorzar. 

AUPA ATHLETIC

Poli bueno, poli malo

Malauradament, avui engego una crònica de successos. Havia de parlar de una Portals sense posar el peu a terra però no, hem posat alguna cosa més que un peu a terra.

En Vives tenia permís per poder allargar una sortida i ens proposà fer una Portals amb esmorzar a Monistrol.

Tothom s’hi va apuntar, però com els riders van allargar la celebració del títol de lliga del Barça fins a altes hores de la matinada van haver de declinar la seva participació (expectaculars les fotos del Paco i del Cosco a l’after amb la cambrera -les he volgut penjar però la censura de blogger no m’ho permet).

Com això del futbol no m’agrada i com tampoc m’agrada el mon del motor (es corria el GPF1 de Montmeló) jo vaig anar a dormir d’hora i a l’hora acordada estava esperant als companys de ruta. En Vives es presentà amb el Francesc, que ja ha coincidit més d’una vegada amb nosaltres. Acordàrem fer l’edició 2016 amb petites variacions.

La primera va ser la pujada al Bruc fent corriols i escurçant el camí, això si, evitant els trams d’asfalt.

Enfilàvem el tram final del camí de les batalles eufòrics i plens de força, tant que, aquesta vegada si, vaig coronar les ondulades sense cap fiasco.

Barreta i a cercar el trencall de Marganell, però decidírem de prendre el de l’edició 2015, menys perillós i més rodador, craso error!!

Tot i que feia fresca, la temperatura era soportable. el descens per la carretera el fèiem amb celeritat però sense arriscar. El GPS m’indica de girar (estava activada la versió 2016), però seguírem uns metres més per trobar el segon trencall que en Vives enfilà. Dubtes, desconcert i ens aturàvem. Erròniament pensàvem que ens havíem equivocat i que el trencall estava uns 100 m més endavant. 

Volíem continuar per la carretera i aquí es produí el desastre. Per a que ho entengueu, he pogut reproduir els fets amb tècniques de digitalització avançades:

 Nosaltres enfilant cap a Marganell

 Sortíem del camí per anar a cercar l'altre desviament.

Impacte brutal dels riders al mig de la carretera

Quin desastre, tots dos estaven al terre i ben bé al mig de la carretera. En Vives i jo ràpidament els auxiliàvem. 

Desprès d’una primera avaluació dels danys i al comprovar que les bikes no tenien cap avaria important ens vam adreçar als riders. També els vam retirar de la carretera i, al comprovar que ells sí que havien pres mal, trucava al 112.

Quasi un quart d’hora per indicar a la operaria la nostra posició, no hi havia manera de veure les coordenades al GPS. Finalment ens vam entendre, penjava i, a l’alçar la vista, veia el rètol del PK3 de la BP1103 (santa Llúcia...).

Al cap de mitja hora es presenta una parella de mossos (els anomenarem mossos bons) que feien una primera avaluació de la situació i donaven indicacions per arribar a l’equip del SEM.

Diguem-ne que el to conciliador i les ganes de donar-nos un cop de mà per temes logístics era d’agrair donades les circumstàncies.

A la poca estona arribà l’ambulància. El diagnòstic del Francesc era clar: luxació de colze. Li oferiren de posar-ho a lloc en el moment, ell declinà la invitació per fer-ho amb més tranquil·litat a l’hospital.

El diagnòstic del rider que ens impactà, no era tan clar, així que cridaren una altre ambulància per atendre’l.

Situació en el plànol dels vehicles i les assistències 

 Ara en foto

osti, si surto més prim!!

En aquest temps es presentaren dos mossos de trànsit, diguem-ne no tan de bon rollo. Un feia la pinta de genet del salvatge oest. Com no, portava la batuta de la situació.

A l'esquerra de la foto, la montura

Impressionant el professionalisme de John Wayne que, mentre prenia la declaració dels fets i amb la sorpresa dels seus companys, va tenir temps per prendre nota de la matricula de quatre motoristes que, innocentment passaven a una velocitat un pel més alta del que recomanava la via. Suposo que hores d’ara ja hauran rebut unes fantàstiques receptes.

Per regles del guió, l’accident s’havia produït a la via pública, va fer el test d’alcoholèmia als implicats (0,0). Es lo que tenen les barretes energètiques, s’ha de fer un test més laboriós per detectar traces d’EPO i altres substàncies dopants.

La dona del Francesc recollia la seva bicicleta i abans de marxar, John ens alertava: hauríeu de tenir llicència federativa, si fos per mi, tots aquells que sortiu sense estaríeu a la presó!! 

Conyes a banda, una part de raó si que en té. Les nostres assegurances i mútues ens cobreixen les lesions que ens fem practicant esport, però no la responsabilitat a tercers i vist lo vist, és ben fàcil que algú pugui prendre mal. En aquest cas, per sort, els dos implicats tenien la seva llicència.

En Vives i jo tornàvem cap a casa desfent el camí rodat, sense esmorzar i amb el mal cos que et queda desprès de viure l’accident d’un col·lega. 

Quasi hem de tornar a trucar al 112 quan en Vives cremà literalment les pastilles de fré tot baixant els italians (sort que va poder fer un recte al tram final per frenar la seva nova 29”).

A casa més d’hora del previst i a veure les batusses de Hamilton i Rosberg.

Dues paraules per acabar: AUPA ATHLETIC

NOTA: No he posat la foto dels damnificats que, tot i tenir el seu permís, no he considerat adient en aquesta crònica.

Cala bobos

Dues semanetes i els nostres pro aniran a terres càntabres per fer “la soplao”. Han estat uns durs mesos de preparació física i mental per poder fer front a un repte només a l’abast d’uns pocs privilegiats (els que no tenen càrregues familiars).

Els mortals, ens acontentarem amb fites més properes i un pel menys exigents.

Aquest cap de setmana ha estat capritxós. Els homes del temps no l’han acabat d’encertar al 100%. Havia de ploure més dissabte i no gens diumenge. Dons no, ha estat tot el contrari. Dissabte nomes plovia a Barcelona, però aquest diumenge, que havíem d’anar a veure les vistes del camí de les aigües, ens l’hem hagut d’empassar, això si, amb aigua, força aigua.

Aquesta pluja, ben anomenada calabobos, no molesta gens ni mica, tot el contrari, fa gràcia. La humitat que el terreny va prenent mica en mica, li atorga una tracció que be desitjaries els dies assolejats.

Donada la imposibilitat de visitar el Barcelonès, decidírem ciclar pel Monserratí. Qualsevol sortida mitjana quedava descartada, la idea de que un xàfec ens deixés completament xops diguem-ne que no ens acabava de fer el pes.

En David, que ha fet els camins amb tot tipus de vehicles (bike, moto, cavall, quad, patinet i quasqai) s’oferí com a sherpa d’avui. 

Nous i vells corriols i el temps que de moment es mantenia tranquil, però amenaçant. Però en arribar a l’SpanDeck, la pluja esguerrà la sortida.

No era forta, però s’anava filtrant per la roba i la sensació no era gaire agradable. Em feia gràcia pujar a les antenes però el cel més al nord estava fosc, així que cap avall, això si, cercant corriols i camins per no tornar amb mal sabor de boca.

A Collbató ens vàrem fer un petit homenatge: uns croissants i un cafetó feien recuperar una mica de la temperatura que havíem perdut.

Pot ser aquest petit àpat provocà un comentari del David que ens vam haver d’empassar: “ostres avui crec que es podrien pujar bé els italians!” El plugim havia amainat i, desprès de baixar-lo, mitja volta i cap amunt. Dons si David, avui es podia pujar (jo vaig fer dues escales, una relliscada i una parada tècnica de 180 pulsacions), però l’hem pujat!

Feta la fita només quedava rentar les bikes, que estaven plenes de fang. Dons no, què hi ha més maco que baixar pel camí de la font del violí? 

Molt maco el camí, els que no ens havia explicat era que desprès tocava pujar pel blaus. Però fer els blaus desprès d’una passejada no és el mateix que fer-los desprès de La Portals. 

Pujada a bon ritme (estrany que l’strava no em marqui record personal).

Provarem d’apropar-nos la setmana vinent al Barcelonés ja que tenim tres dies de festa i segur que no plourà els tres. Això si, haurem d’anar amb cura perquè darrerament els de can fanga estan molt sensibilitzats pels “brètols de la bike”.

I per la setmana següent estrenarem la versió del Bikedeferro 5.0 amb aturada per fer esmorzar de forquilla i ganivet (si el Carles té la versió 2.0, nosaltres tambe podem tenir la nostra).

Si no sabeu de que va, traieu el punt entre el 5 i el 0 i ho entendreu.

AUPA ATHLETIC

La contra crónica.

Es una verdad a medias una mentira? Habrá diversidad de opiniones, habrá quien piense que no, y otros que estén a favor. Obviamente, aquellos que piensen que no es así, es porque no les han contado una verdad a medias que luego les ha afectado notablemente en sus vidas.

Y así empieza mi crónica, sábado por la tarde, recibo un guasap de nuestro mesias preguntándome que si iba a salir, al que yo le respondí que si. Aún así él me dijo, y cito textualmente .... Farem un especial corriols ok?? Ya sabéis que me encanta pasar con la bici por zonas complicadas llenas de raices y curvas cerradas, así que me acabó de convencer.

Bien, no voy a explicar como fué la salida porque ya habréis leído la crónica de Ferran, que si hizo frío, que si trialeras, que si bla, bla, bla ... obviamente son verdades a medias que me siento con la obligación de concretar.

Para empezar vamos a definir lo que es una trialera en el mundo biker. Trialera, zona muy técnica y cerrada con cierta dificultad. Cuando un biker piensa en una trialera, piensa en una bajada técnica en la que disfrutar como un enano o hacer llorar al más valiente. Como muestra de esta definición, os dejo un link donde podréis ver cientos de fotos de bikers que han colgado en la red haciendo trialeras.

https://www.google.es/search?q=trialera&rlz=1C1CAFB_enES629ES629&biw=1920&bih=979&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwjWofWFnLrMAhXCSRoKHc_uDHcQ_AUIBigB#tbm=isch&q=trialera+btt

Vemos, que la tónica predominante en el 99% de las fotos es que las trialeras se bajan. Continuemos, durante toda la mañana no hice más que subir montones de trialeras, que de haberlas hecho de bajada, las hubiera disfrutado como un enano. Pero cuando el mundo se cayó bajo mis pies fue cuando vuestro mesias (y quiero recalcar vuestro, porque ya le he perdido la confianza) me dijo que estas trialeras le gustaban al Manolo.

 !!!!!!!!!!!!!PUES HABER EMPEZADO POR AHÍ ..¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

 Si el guasap del sábado por la tarde hubiera dicho ... Farem un especial corriols, que li agraden molt al Manolo ... mi percepción de la salida hubiera sido diferente. A Manolo no le gustan las trialeras que se bajan, sino las que suben. Es por ello que para evitar nuevas frustaciones en los bikers del futuro he acuñado una nueva palabra llamada alçalera, para diferenciar las trialeras de las alçaleras (Podéis encontrar la definición completa en la zona de vocabulario del blog).

Por último, he llegado a otra conclusión, menos probable pero quiero hacer mención por si os despierta esta duda alguno de vosotros. Quizás, el problema de vuestro mesias, no fué que dijo una verdad a medias, quizás tenga un problema de orientación y tenga problemas hasta llegar a confundir arriba y abajo, quizás un extraño de dislexia o algo así. Quizás cuando nosotros podemos identificar trialeras y alçaleres, Ferran vea algo tal que así. 

Es solo una hipótesis, pero pensadla un poco. En fin, al final muchos kilómetros y solo una bajada decente que valió la pena. Menos mal que la compañía siempre es grata y unas cosas compensan con otras pero te tengo en mi lista negra Ferran, Menos mal que el sábado me hice una foto con un tio muy interesante, podéis verla en mi foto de perfil del facebook y guasap.

Saludos y hasta la próxima salida, porque a pesar de todo volveré a salir unas cuantas veces más a controlaros jejejeje.

Alçalera

Ja som al maig, o al menys això és el que diu el calendari perquè la temperatura exterior sembla més pròpia del mes de març.

Avui s’ha confirmat allò que ahir escrivia a la crònica reclam per fer les pedalades nocturnes, podríem dir que va ser una crònica premonitòria.

Desprès del mal tràngol de la setmana passada, amb la lliçó ben apresa, sortia amb roba d’hivern a trobar als companys de ruta.

En Sebas ja feia estona que s’esperava, sense baixar de la bici per no pelar-se de fred. De seguida arribava en David encara amb símptomes de l’enconstipat que l’ha mantingut en el dic sec dues setmanes.

Jo no tenia noticies que hagués de venir algú més, però a casa la meva parella si (m’havia equivocat de telèfon). Diguem que tindré un castic similar al de l’Efren fa dues setmanes per arribar tard a l’aniversari de la sogra.

Així que decidírem de sortir perquè els meus companys de ruta volien celebrar aquesta festa tan bonica que el corte inglès creà per felicitar a totes les mares.

NOTA: En David diu que això no és veritat, que és una festa tradicional, molt arrelada a Catalunya i que ve de fa molt de temps, des d’abans de la renaixença i dels jocs florals. Ah i que si algú se n’ha oblidat, a ca l’Abelaira fan unes ofertes impressionants. 

Feia dies que el Fulgui no sortia amb nosaltres i l’havíem de posar al dia. Tenim un corriol nou i ell l’havia de conèixer.

Tornar d’hora+Fulgui+David=Sortida corriolera.

Així que començàvem la ruta tot prenent tots el corriols que poguéssim trobar fins a l’enllaç del corriol del senglar.

No havíem fet cap a Collbató quan un cinquè integrant s’ajuntà al grup: era en Josep que m’havia estat trucant i enviant whatsapp al mòbil que m’he deixat a la tauleta de nit i que de ben segur havia malmès els dolços somnis de la meva parella…. 

Amb la veu entretallada s’afegí al grup en el dur ascens a Collbató, cosa que al ritme que portàvem no li va costar gaire.

El ritme no era dur, feia fred i no ens volíem fer mal. l’oxigen regava amb abundància la nostra sang que fluïa amb prou força pel cervell, tant que en Fulgui creà una nova paraula per al nostre diccionari: ALÇALERA (Pompeu, tremola!!).

Molt bo el comentari que va fer sobre al Titans, que formarà part de les frases mítiques.

Darrera de la fàbrica de ceràmica alguna ànima caritativa havia arreglat el corriol, perdó l’alçaler, que fins avui era terreny exclusiu del David. Quasi tots el vàrem pujar.

Al Bruc preníem el camí de la riera per apropar-nos a la barrera del camí de les batalles. Seguia fent fred, era millor pedalar que aturar-se. 

Crec que aquest va ser el principal motiu pel qual, sense pensar-m’ho gaire, no vaig fer cas de les indicacions del pulsòmetre i enfilava les ondulades amb més força que mai… Per fi es veien els fruits de l’esforç de cada matí al corró (rodillo), el Fulgui i el Sebas m’animàvem a cada cop de pedal, ja ho tenia, havia superat la fatídica rampa intermitja, bona tracció, transmissió nova que m’assegurava que la cadena no saltaria… només 10 metres, sentia els aplaudiments del públic. 5 metres, ara la pendent ja afluixava, ja ho tenia. 2 metres, començava a assaborir aquest petit gran èxit, últim metre i ZASCA!! derrapada i peu a terra. 

Decepció? només durant els primers quinze nanosegons, ja tinc fita per les propers sortides. Ara ja tinc clar que la versió 3.0 del Ferran pot superar aquesta barrera psicològica. Tots els riders tenim unes quantes i aquesta fa molts anys que la tenia enquistada. 

Des de can Maçana preníem la baixada per prendre el corriols del gos blanc, en Fulgui no va caure a la juguesca del toll a mig camí, i enllaçavem ams la pista que ens havia de dur fins al corriol del senglar.

Coincidirem amb un grup de senderistes que circulaven cap a la font del ferro (ei, que aquesta és nostre). Aquí les senderistes començaren a vitorejar al Fulgui que anava amb calça curta. Tant que es va haver d’amagar al mig del camp i inclús se les va tenir amb els paparazzi.

Amagant-se inutilment de les seves fans

Instantània de l'agessió al Paparazzi

Finalment el nou corriol va superar l’esforç de les alçaleres. Per evitar més episodis amb les boniques senderistesn en Fulgui decidí tornar ràpid per carretera. En Sebas, de forma totalment altruista, es va oferir per acompanyar-lo.

 Amb més calma, immortalitzant la sortida

Quedàvem només l’Aniento i jo. Tocava improvisar la ruta de tornada: a gaudir!! 

Si, vaig pedalar per camins nous, totalment desconeguts per mi i que amagaven petites trampes a cada revolt (les rampes formigonades realment son odioses). Per sort anàvem sobrats de forces, no vam patir cap cristazo als exigents corriols que varem ciclar.

Vistes des del TORO

Finalitzàvem la sortida amb una merescuda CFR tot gaudint del sòl que ja començava i, ja era hora, a escalfar la temperatura.

Quasi 50 km i un desnivell de 1200 m

i AUPA ATHLETIC