qui ha fet pont?

Sant tornem-hi, resolts els problemes amb els redactors podem tornar a gaudir de les fantàstiques cròniques setmanals.

I aquesta setmana per partida triple, degut a que han estat tres les sortides organitzades pels Bikedeferro.

No ha arribat l’hivern, però osti, de bon matí fa molta rasca i m’he tornat fredolic, així que la flaca li deixo per al Dani, Cristòbal, Manolo i l’Alessandra. Jo n’he fet tres de BTT.

Dimarts teníem previst fer-ne una llarga, però la batuda del senglar al camí de l’Span ens esguerrà els plans. Sortia amb el Sebas (l’únic que es presenta al PIR) i la idea de tornar al arribar al Bruc no ens feia gràcia. Des d’allà decidírem prendre el camí del Toro per arribar a Can Maçana. 

Per als neòfits, el toro era un cartell publicitari d’un conegudíssim Brandy (cosa de hombres) que simbolitzava la part més rància de l’antic règim (ara patrimoni nacional)i que va sofrir una sèrie d’atacs continuats per part de les forces actives del poble fins a que definitivament va desaparèixer. Tanmateix la pujada es coneguda per tots com la pujada del toro (nota aclaratòria pels Bikedeferro d’Arenys). 

Tornàvem d’hora cap a casa degut a que la sortida no era diguem-ne com a no consentida (o consentida a mitges).

Desprès del fiasco de dimarts, dijous esperava tenir una sortida més multitudinària. Amb en Sebas havíem confabulat de fer una corriolera per putejar als de les 29” (que són tots menys nosaltres dos), per ens sabia greu ratllar les ghost noves del Dani i l’Efren. A més, l’Efren tenia ganes de fer un Cogulló. es veu que els seu Garmin personal trainer li recomanava fer aquesta ruta per arribar en condicions òptimes als tornejos d’escacs de la temporada d’hivern.

Al PIR hi eren el Manolo, l’Alessandra, en Sebas, l’Efren, en Dani i el Javi 

No havíem arribat al Bruc i el de la Ghost negra que no es diu Dani ja anava fent la goma. Com sol passar en aquesta sortida, de seguida arribaven les desercions: En Javi i l’Alessandra giraven cua per resoldre temes logístics-familiars. En Dani i el Sebas també volien tornar-se, però els vam convèncer per arribar fins al dipòsit de Maians.

L’Efren seguia fent la goma fins i tot a la baixada, a la qual nomès la Berria va poder seguir el ritme de la superScott.

El Cogulló semblava una fita inassolible per a alguns dels que havíem iniciat la sortida, així que solidàriament giràvem cua per tornar via Castellolí, on el Miquel ens havia convidat a un suculent esmorzar. Esmorzar que el Sebas declinà perquè havia de tornar a casa.

Cafetó, croissant i cap a la pujada del gos blanc. 

En Manolo pujava al davant seguit del Dani, jo anava fent connexions entre l’equip davanter i el del darrera. En comptes d’anar cap al coll del Bruc, seguíem pujant cap el corriol del senglar i desprès cap el corriol de les antenes, corriol que el Dani ciclava per primera vegada. 

No preníem la carretera sinò que fèiem el camí de la Llarga a l’inversa (cap l’Span).

Des d’allà volíem arribar “a pel” (sense consultar el GPS) a la benzinera. Ens vàrem fotre a la riera, per camins intransitables, però per sort cap Ghost va sofrir cap ratllada (hauria estat imperdonable). Se’ns havia fet tard, molt tard. Era dijous i ja no trobaríem ningú que ens fes els oficis, així que el Miquel ens proposà rentar les bicis i cap a casa.

Diumenge, de nou, estàvem en quadre: l’Efren recuperant-se del 40 km que havia corregut dissabte, el David que havia fet nit a l’hospital acompanyant un familiar, en Dani ,l’Alessandra i el Manolo amb la flaca, l’Aniento encara sense l’Scott (crec que ara estant muntant els radis i buscant una coberta que faci joc amb la tija telescòpica). Només en Sebas i jo, i amb horari reduït.

Com diuen a Madrid, “blanco y en botella: la de Zona bici”. Aquesta ruta m’agrada per moltes raons: és un recorregut que en cas de necessitat pots avortar i anar ràpid a casa, està plena de corriols no aire tècnics però que et fan estar en tensió continuada i, sobre tot, esta plena de riders que contínuament es perden intentant trobar el camí.

Avui ens hem topat amb uns de Masquefa que han vingut expressament a ciclar-la amb els seus Garmin i que, òbviament, s’han perdut.

Detall dels bucles 

El que no ens hem perdut han els oficis de la parròquia de Santa Clara, just a l’hora de l’angelus.

En total 125 km en tres sortides i 2.600 m de desnivell acumulat, no és gaire, però suficient per intentar prendre de nou un to físic que em permeti assolir fites més ambiciones.

AUPA!!

Vaga finalitzada!!

Maleïda vaga de redactors, ja són tres setmanes que no em faciliten material per poder publicar al blog, així que avui us haureu de conformar amb una crònica redactada per mi.

Com ho diria, encara arrossego un Jet-Lag del copon. No he tingut temps per recuperar-me, sobretot desprès de la pallissa de la setmana passada. Suposo que deu haver un article que diu que això de les cases rurals és inconstitucional…

Viatjar de dilluns a dijous, fer horaris de sol a sol, llevar-te més d’hora que el Carles per agafar el putu vueling, seure al seient 29B al fons de tot entre dos tius de 2 metres d’esquena, provoquen que en poc més de dues setmanes perdis el tó muscular que, dies enrere, et permetia humiliar als teus companys de ruta.

Confiava en una sortida suau en BTT, el temps anunciava pluges i la flaca, amb la rasca que fa i l’aigua, no és la millor opció.

Però en Sebas volia fer una sortida curta, molt curta, l’Abelaira tenia un gripaso del copon i el Fulgui està desaparegut des de fa varies setmanes. L’Aniento sense BTT (les transaccions s’han de fer quan ja tens el blat al sac ben lligat), feien que no fos una bona alternativa.

L’Efren, que està de guàrdia, volia fer un Vacarisses BTT amb el Miquel (l’equip triatló). L’Aniento em proposà d’acompanyar-los fins a Monistrol i des d’allà fer alguna cosa més heavy.

La idea no em motivava gaire, flaca desprès de la Montserratina, como que no, però i no hi havia alternativa, dons flaca.

Havíem quedat al PIR4 (benzinera de la creu), equipat amb més de quatre capes de roba per assegurar-me de no passar fred sortia de casa a les 8:00.

Tot baixant m’ajuntava amb l’Aniento que encara s’estava treien la son de sobre. Arribàvem al PIR4 amb un parell de minuts de demora que no preocupaven a l’Efren i encara menys al Miquel que estava prenent un cafè amb llet.

Baixàvem per la carretera d’Olesa direcció a Can Sedó sense forçar gaire, la carretera estava humida i el risc de relliscar a les corbes era més que probable.

A la pujada de Can Estruc Vell l’Aniento sortí disparat, per si de cas jo li anava al darrere i un pel més distanciats els de l’equip triatló.

Reagrupament a la baixada i ruta en grup per la C55 fins a Monistrol.

Infructuosament l’Aniento va intentar convèncer l’Efren per canviar la ruta a Rellinars, però el perill de rebre una trucada que el cridés a files, era més convincent que patir una hora més a sobre de la flaca.

Ens acomiadàvem a la bifurcació de Rellinars i Vacarisses, però a 500 metres la pluja va fer acte de presència. La idea de fer una ruta sota la pluja no ens feia gens ni mica de gràcia, així que l’Aniento i jo giràvem cua per fer la mateixa rura que els tratletes.

Quasi sense voler, fèiem caça dels supermegaesportistes, la humiliació podia ser històrica, però no, resulta que han desenvoupat un setè sentit i eren conscients que els hi anàvem al darrere. A la segona rampa em van deixar clavat. El Jet, el Lag, els tius de la fila 29, el despertador del Carles, la ruta per les espanyes i part de l’Àsia se m’ajuntaren, es van pujar a la flaca i els vaig haver d’arrossegar.

Tots marxaven i l’únic que m’acompanyava eren les més de 170 pulsacions del meu cor, tot i que feia algun conato de sortir per la boca.

Coronàvem el cim i iniciàvem la baixada amb una feble pluja. Els triatletes, versats en natació, imprimien un ritme sota l’aigua que era difícil per l’Aniento i jo (ens havíem deixat els maneguets a casa).

A Olesa de nou ens agrupàvem per a que em tornessin a humiliar tot pujant a Esparreguera, sort de l’Aniento que, en repetides ocasions, els hi donava caça i es deixava caure fins a la meva posició per informar-me de la conversa, 

Cafetó, porres i cap a casa, tot i que l’Aniento i jo ens hem marcat un bonus track. 

Resultat:

• Distancia: 55.5 km
• Alçada+: 1.048 m
• V mitjana: 16 km/h
• Humiliacions: 2

Tot i la vaga no m'he oblidat: AUPA!!

La Montserratina

He estat temptat de no escriure la crònica i, és que malauaradament no tot són bones notícies. 

Josep, estem amb tu i formes part de la nostra petita família.

Feia dies que ho estàvem organitzant. Tocava beneir les BTT i en cara més ara que l’Efren l'acabava d’estrenar.

Tenia preparada una bona ruta, pensada com a preparació de l’esdeveniment del proper diumenge BS16!!: Can Sedó, La Puda, Coll de les Bruixes, Monistrol, La font de la dona Morta i Monestir. Rutassa!!

Però hi havia un petit problema, la benedicció era a les 10:00 zulú. 

A la fita s’hi presentaven en Carles, l’Efren, l’Aniento, el David i el Cunyao. En Sebas no hi era amb problemes amb la seva esquena que no li permetien moure’s del llit (ara li diuen així…).

Iniciàvem la ruta baixant cap a la Colònia Sedó pels blaus. El color del sauló, en contrast amb els terrenys argilosos d’aquesta part del Montserratí, li dona el nom a aquest indret d’Esparreguera. 

Feia fresca i el terreny estava força humit, però no gaire. Hi havia bona tracció, hi havien ganes (avui era ruta amb esmorzar i això no és gens ni mica habitual).

A mida que ens apropàvem a la Puda ens adonàvem que no érem els únics que havíem escollit l’opció de pujar al Monestir en BTT, deu-n’hi do quin trànsit!!

El grup es diluïa amb la multitud de bikers que pujava per les rampes de la Puda. La fresqueta desapareixia a mida que les pulsacions augmentaven al límit. 

A l’alt de la Puda ja es veia que si volíem ser a l’hora per la benedicció, no podíem fer el coll de les Bruixes. L’alternativa m’agradava però que molt: prendre el corriolet que porta fins a l’estació de l’Aeri.

Diguem que els bikers que portàvem al davant no son de gaires corriols, com a consol podem dir que hem practicat les cues que haurem de fer diumenge al corriol que hi ha abans d’arribar a Casserres. 

Vàrem perdre un temps valuossísim i per mes acabar-ho d’adobar se’ns van afegir uns motoristes per aquests corriols.

A l’aeri el grup es disgregà, quedàvem només quatre que enfilàvem les rampes de la carretera que ens duia al Monestir. Era l’única possibilitat que ens quedava per arribar a l’hora prevista.

Pujar en BTT per carretera és l’antítesi del corriol. La idea no em motivava gens ni mica, la idea de veure com tothom m’avança en tot tipus de bicicleta m’horroritzava, però que s’ha de fer? Així que iniciàvem la pujada.

En Carles, amb el beneplàcit del grup, sortia a un ritme més alt. Al darrera intentàvem no fer el ridícul.

Però vés quina cosa, vaig marcar-me un ritme que m’anava bé. No només no em va avançar cap BTT sinó que deu n’hi do les flaques que deixava enrere. Segons l’Strava ha estat l’ascensió que he fet més ràpida al Monestir (més que amb la flaca!!).

A l’hora de recollir el pin em vaig equivocar de carpa, ja m’estranyava que hi hagués pastes, moscatell, cafè i d’altres viandes i, tot i que ho vaig intentar, no em van oferir res degut a que estaven restringides als membres del club ciclista que organitza aquesta diada (quan vinguin al colibrí els hi farem el mateix). 

Ens reagrupàvem a la porta del restaurant i saludaven amics i coneguts que també havien pujat a recollir la insignia.

Ara tocava la millor part de la diada, anar a esmorzar. L’Aniento decidí que la millor opció era baixar a La Llar. 

La fresqueta, la suor de l’esforç de la pujada que havia empapat els maillots, va fer que patíssim de valent fins arribar a Santa Cecilia (jo m’havia deixat el tallavents). 

Mentre pedalàvem a un ritme confortable, un home gran, de més de 60 molts anys, ens avançà. Se’l veia content, havia donat caça a un grup de joves i no nomes els hi mantenia el ritme, sinó que liderava el grup. L’Aniento, el Carles i jo decidírem de no avançar-lo (jo quan tingui la seva edat m’agradaria poder pedalar com ell). Ara bé, aquesta consigna no la va entendre l’Efren que l’avança abans d’arribar a Can Maçana.

Havíem fet un sobre excés de carretera. Estàvem quadrant les rodes!! així que des d’aquí corriols i pista fins a La Llar. No vaig haver de dir res, l’Aniento es posà al davant i tirà com una bèstia (no se si era per fer una acomiadament digne de la bike o perquè tenia gana).

Les viandes a La Llar, fantàstiques. A més en Carles no ens va deixar pagar (la propera convido jo).

Baixada ràpida a Esparreguera i fi de trajecte.

Tots contents perquè ens hem guanyat un pin, l’Efren més perquè ha fet una bona estrena de la Ghost i, el que s’ha trobat la camelbalk del Carles suposo que també estarà content.

La setmana vinent cap a Berga, dimecres acabarem d’organitzar-nos. Avui em perdonareu però no hi ha aupa.

La 5a de ZB i prou!

Bé per quarta vegada consecutiva avui he sortit a ciclar els camins que els amics de Zona Bici havien treballat per a la seva 5a.
No estava previst ni tant sols que hi hagués sortida en un dia de pont, però els astres s'han alineat, ha sortit el Sol i en Fulgui volia pedalar.
Ell no ho tenia clar, ha fet una crida desesperada a allò de les 7 del matí, a la que no m'he pogut estar d'auxiliar.
Sense haver-ho planificat, sense acordar-lo i sense adonar-nos ja començavem amb les primeres alçaleres.
Contínuament ens repetíem, ei, sortida light, al arribar al Bruc mitja volta (ell havia de vigilar als del CSI que cercaven empremtes per identificar als cacos de dissabte i jo havia de baixar a BCN al tanatori).
Però entre pedalada i derrapada ha sortit un tema que ens ha tingut més que distrets:

• Com que el capità Kirk (James Tiberius Kirk) no para de destrossar l'USS Entreprise a cada pel·licula?
• És que a l'acadèmia espacial de la federació no fan classes de pilotatge?
• És que al futur ja no es porta el carnet per punts?

Hem fet analogia amb la resta de capitans que han tripulat l'Entrerprise, cronològicament el primer capità fou en Jonathan Archer, que no va fer pràcticament cap ratllada al fusselatge de la nau (gràcies en part a la perícia de la 1a oficial T'Pol).
En Kirk, de jove, va a nau per peli. Es veu que al final aprèn, per que de gran (la sèrie original) no recordo que es carregués gaires.
En Picart també portava un bon historial de naus trinxades, aquests de les noves generacions són de l'escola del Sébastien Ogier, els hi agrada trepitjar a fons.

Ja ho veieu, una sortida més que distreta i quina conversa. Total que hem fet el recorregut íntegre i érem a puesto abans de les 11:00.

AUPA T'POL (i si no em creieu, mireu imatges seves a internet).

La 5a, millor sense aglomeracions

El dissabte, en Dani ens convidava a fer una sortida de forquilla i gabinet. Realment era una oferta temptadora a la que havien afegit fer uns quants corriols de pujada.

Però el meu cos, desprès d’una ruta setmanal de més de 1.900 km en cotxe, provant les delícies gastronòmiques de Pinto, Burgos, Bilbao, Pamplona i Sòria com que s’estava queixant però que molt.

De fet m’havia llevat del llit amb la idea d’acompanyar-los, tenia ganes però no forces. 

Així que em reservava per surar els camins de la 5a amb el Fulgui. Malauradament, els cacos li van fer la guitza i va tenir un diumenge a les dependències dels Mossos.

Quedàvem en Sebas, el David i jo (portem ADN de corriol a la sang). L’Efren no es presentà amb la virtual BTT i decidí fer carretera amb la real Wilier.

En Vives, que això dels corriols com que no li posa gaire, sortí amb l’Aleix per iniciar-lo en aquesta disciplina (Boys de ferro!!). L’Aniento d’excursió familiar i el Manolo no se on.

Començàvem malament, tres en quadre i amb problemes mecànics. Les bikes del David i del Sebas havien sofert sabotatges i no rutllaven com calia. 

NOTA: Haureu d’habilitar un sensor contra el sabotatge de les dones…

Malgrat les circumstancies iniciàvem la sortida. És temporada de caça i, de tant en tant, sentíem com les postes passaven per sobre nostre, donant-nos més que algun ensurt. 

M’ha agradat fer la sortida, en David desconeixia el tram original que no es va poder ciclar i el Sebas no sabia el tram final (tenia un cert avantatge amb els meus competidors).

Aquesta sortida és molt divertida, l’absència de negats et permet fer els corriols i les alçaleres a una velocitat més que digna.

L’Abelaira obria camí, al darrera en Sebas i jo, ens alternàvem les pífies o fiascos. Res que no provoqués més que una rialla.

Tot i la humitat de primera hora, els camins estaven secs i no hi havia una tracció òptima, però suficient per gaudir d’un matí de BTT.

Sense despentinar-nos (jo suat com un pollastre perquè portava roba d’hivern), feien cap a l’Span. Ara tocava fer la llarga o tornar. 

Tots teníem obligacions familiars (un havia de controlar que el pintor no pintés més enllà de l’acordat, en Sebas havia d’estar d’hora i jo havia quedat per anar al tanatori).

Decidírem seguir amb el track original (hauré de preparar la BS16 en una altre ocasió). Ara li tocava al Sebas veure quina era la ruta que no havia fet.

De nou, als corriols, en David prengué la iniciativa. Quin ritme i això que avui ningú no ens cronometrava.

Des de l’Span fins que enllaces al camí de la curta és el tram més tècnic de la sortida. Tècnic perquè les pujades cardio es troben amagades darrera d’un arbre o d’una corba tancada. Mentre el David les feia, en Sebas i jo alternàvem els peus a terra. 

Ens trobàrem amb un grup de riders de Sant Boi que anaven molt despistats, la feien a l’inrevés. Una conversa amb la rider que tirava del grup però que anava l’última, i van girar cua. 

En aquest moment en David es començà a posar nerviós: el pintor tot sol amb la Roser!!. Accelerà el ritme saltant-se dos corriols ben macos. Els de darrera ja teníem prou de seguir-li la roda (son futudes aquestes 29”).

Per sort, al corriol final ningú no va sortir per l’aire. Arribàvem molt d’hora. 

Uns oficis i cap a casa a complir amb les obligacions familiars.

Ja veurem si dimarts podem fer alguna sortida (jo demà faré un Can Maçana).

AUPA corriols

La 5a de Zona Bici

Estic temptat de fer un copy&paste de la crònica de l’any passat. Nois és que s’ho curren!!

A més, enguany mentre la feia, gaudia del domini del David amb la seva KTM29” pels corriols que ens havien preparat.

Molta penya, alguns Bikedeferro també, em comentaven que ja la farien un altre dia, per no ciclar-la amb tota la penya (més de 300 participants) que s’havia apuntat.

Què voleu que us digui, en part teniu raó, més que una pedalada sembla una duatló, perquè els primers corriols els has de fer caminant per culpa de les retencions. Però crec que participar en una iniciativa local és fer poble. Ei, que els corriols que s’han treballat quedaran per nosaltres, pels vilatans d’Esparreguera i només per això, ja paga la pena participar-hi (vale, els indesitjables de Collbató i Olesa també en gaudiran, però és un mal menor que haurem de sofrir).

És com la participació a La Nocturna d’Esparreguera o a la Nocturna de Briançó. Ni m’ho plantejo. Hi vaig!! En Fabian no m’ha deixat pagar la inscripció, però ho hauria fet de molt bon grat, perquè la currada que s’han fet és impressionant.

NOTA: La pedalada BIKEDEFERRO ja sabeu que és d’obligada participació i no entra dins de l’anàlisi que estic fent. I a pel d’aquesta crònica us puc confirmar que avui s’està fent el test de la del 2017 i que possiblement s’afegiran uns quants kilòmetres addicionals als inicialment previstos. Tranquils que seran per pista.

Ens hem presentat ben d’hora al pavelló per fer la inscripció, recollir els dorsals i la bossa de regal clàssica a totes les pedalades. Aquest any la clàssica samarreta ha estat substituïda per unes ulleres de ciclista (punyeta, jo que haig de reposar la desfeta que em van fer els de vueling i un maillot m’hauria anat la mar de bé…).

Teníem temps i vàrem decidir deixar les bosses a ca l’Abelaira i prendre quelcom per tenir forces per garantir l’èxit a la sortida.

Craso error. El croissant farcit de xocolata que ens hem pres, ha volgut recordar-nos en tot el trajecte que millor fora que a dins, quin patiment!!.

Ens posicionàvem bé per a la sortida, al grup del darrere. Ja tindríem temps de recuperar posicions. La veritat que ens ho em pres amb molta filosofia. Volíem gaudir, xerrar i fer els corriols a sac, les pistes eren per reagrupar-nos i comentar la jugada (sobre tot la de les riders que avançàvem o ens passaven).

La ruta a l’inici tenia una petita variació degut a les objeccions d’algun dels propietaris pels quals ciclava la ruta inicial. Era pista fins al windows. 

Tot i això ja vàrem veure la primera baixa de la cursa, un rider intentant avançar fora de pistes va ficar la roda en un forat i la seva clavícula no va poder resistir l’impacte amb el terra (és lo que té la conducció fora pistes).

Al corriol nou que hi ha abans d’arribar al windows es produí el primer embotellament. Ens ho vam prendre amb filosofia, sense nervis, sense deixar que els campeons que hi ha a totes aquestes sortides se n’aprofitessin (ficar la roda, el colze i dir ui perdó quan queien al terra em fa mota gràcia). 

També s’ha de dir que, hosti ja sé que es tracta de fer esport, però una dutxa no està de més. Per no haver d’ensumar l’aroma d’algun/a rider, he hagut de fer un canvi de ritme abans de no caure desmaiat al mig de les pistes que ens guiaven a l’EADA (també anomenada com el planeta del simios). 

El primer corriol molt bé, el segon, degut al transit l’he fet mig caminant (fa quinze dies el pujava com no rés). El terreny tenia molt bona tracció degut a la pluja de dissabte, les arrels però relliscaven i s’havia d’anar amb molta cura.

Pot-ser portava massa pressió als pneumàtics, però volia seguir el ritme de l’Abelaira que quan veia un corriol accelerava el ritme i desapareixia del meu camp de vista.

Arribàvem a l’Span amb força facilitat i ara es tractava de tornar. Vam pujar un punt el ritme. Avançàvem grups de riders i per fi tenia bones sensacions amb l’Scott. Ei que començo a dominar-la als corriols com el ferro!! 

Llàstima de les pujades que avui se m’han creuat més de l’habitual i he hagut de posar el peu a terra més del que m’hauria agradat (també se m’ha creuat algun rider que no sap sortir-se del mig a les pujades).

Tot i això s’ha de dir que el track es mereix intentar fer-lo les properes setmanes i, és que està molt bé, no gaire tècnic, que significa apte per a tots els nivells. Divertit, té pista però no en excés, amb trams ràpids, trams lents, pujades cardio i trams per recuperar: i tot això sense haver de sortir quasi d’Esparreguera. 

Jo patia pel tram final, que les dues darreres edicions se’m va creuar, però enguany han fet una modificació que l’ha simplificat una mica (bé un rider ha tingut un aparatós accident davant del David però per sort el terreny estava tou i tot ha quedat com un incident m´s sense conseqüències). 

Ens plantàvem a Esparreguera desprès de tres hores de ruta, dues trucades de control de les nostres respectives i sense haver trencat la cadena!!

Botifarra, birra, felicitacions per als organitzadors i cap a casa a un horari gens habitual.

AUPA CORRIOLS i l'any vinent repeteixo!!!

Aquesta setmana no hi ha crònica

Ho sento, desprès de l’esforç editorial de la setmana passada, aquesta me l’he pres de vacances.

I és que tots ens mereixem un descans de tant en tant.

A més, avui ningú no m’ha donat material per poder escriure quatre línies que fossin d’interès per als nostres lectors.

De fet el dia es despertava gris, amenaçava pluja. No convidava a una sortida en BTT, De ben segur que ningú no vindria al PIR2, a casa. 

Calentet al costat de la teva parella, acariciant-la, gaudint de la seva presència, era la millor opció d’un matí fred. Si no fos perquè havia de prendre la medicació no m’hauria llevat del llit, on algú em convidava a fer el ronso fins a ben entrat el matí.

Eren les sis, l’Oreo, a sobre del sofà (lloc que té més que prohibit), em mirava tot deixant escapar un somriure. 

Cereals (lighs això si), cafetó per no prendre les pastilles en dejú tot veient les noticies al 3/24. El més important eren les sortides de tó del Pato Donald Trump i la lesió de Sergi Roberto, entre línies deixaven anar els 900 morts a Haití pel pas de l’Huracà Mathew, tot i que vaig quedar frapat per la noticia de la mort d’un dofí de 2,5 m davant de les costes de les canàries, pobre bitxo.

Tenia la roba preparada, no volia arriscar-me a tornar a entrar a l’habitació i despertar a la Núria, una cosa és que et convidin a quedar-te., però una vegada que has sortit, no hi ha marxa enrere.

Tot i que tenia molt de marge respecte a l’hora de quedada, sortia just. En Vives feia cara de dir, nois que ja fa estona que us espero. Quasi d’immediat arribava en Manolo i darrere d’ell en Josep Aniento. Tot i que amb molta bona ànima se’l veia cansat, com si els 50 fossin com una llossa difícil d’arrossegar.

En Sebas, el més vell de la sortida, en canvi, arribava content (no li he preguntat però de ben segur que havia tingut una nit divertida…).

Per últim arribava l’Abelaira, esbufegant, escapant-se de les crides del Pau, deixant que la Roser se n’ocupés dels assumptes familiars….

Un ocellet m’ha dit que en Toni Cuevas s’ha adormit, osti justament avui que ens hem aturat per esmorzar… Tampoc ha aparegut en Flores.

Era tard, encara era fosc, però hem decidit emprendre la ruta degut a que tots, vaja jo era l’únic que no, havien de ser d’hora a casa.

Quan deixàvem Collbató, vist el ritme cansino del grup (culpa del Colibrí), vaig proposar de fer una alternativa al Cogulló. En Manolo no estava convençut, però desprès del primer corriol el canvi de la Berria comença a fallar (osti Sebas, el sabotatge era pel Colibrí, no per avui). Semblava que la sortida finalitzaria només començar. Però per allò de que avui ens acompanyava en Vives, com a mínim faríem un Can Maçana.

En arribar tothom ja s’havia cruspit la barreta energètica, merda, pues si que estamos tan mal!!!

El temps no acompanyava, començaven a caure quatre gotes. Qui més qui menys se’n recordava d’allò urgent que havia de fer i, es clar, calia tornar a casa.

En Sebas, penedit pel sofriment del Manolo, va desfer el sabotatge i en preníem el camí de tornada cap a casa. 

EL grup va cometre un greu error, deixar que fos jo qui obria la ruta, i sense que gairebé se’n adonessin fèiem cap a Castellolí.

No plovia, feia una mica de fresqueta, era el moment idoni per prendre un cafetó calent que algun rider acompanyà amb un croissant (si arribo a saber que l’Aniento ens convidava, em foto tota la pastisseria).

Tocava tornar, jo ja havia visualitzat la ruta que, no pensava compartir per a que no la retallessin.

Vaig marcar-me un recte davant de l’Os Blanc davant de l’atònita mirada del Manolo.

A la pujada, de nou, tots em van passar. Van saltar-se l’alçalera i continuaven pujant (però què carallo tenien els croissants?).

A la pista que condueix al corriol del Porc Senglar, anava preparant l’anima (volia batre tots els rècord de l’strava). Controlava les pulsacions, el ritme, la humitat relativa... gens no podia fallar. I quan havia de ser, el buje de la bike de l’Aniento esclatà.

Osti Sebas, els sabotatges eren pel Colibri!! Per culpa teva vaig haver de fer la ruta llarga. A la propera sortida de grup, calcula bé.

Aquesta trencadissa, irreparable sense la navalla suïssa, va escurçar definitivament la sortida.

Sort que la resta del camí era pràcticament baixada i, als plans (que no descansillus), demostrava la tècnica d’arrossegament que he assolit a les sortides amb en Joel.

Trucada al RACC Jr que es presentà per una via alternativa (s’ha d’aprofitar que et deixen conduir el Subaru per anar al coll del Bruc pel Cogulló).

Per cert, les ordres dels administradors del RACC han estat de prohibir les sortides amb el wikiperros.

47 km, 1000 m+

Veieu, per això no paga la pena fer crònica. Ara bé, la setmana vinent si que la faré. AUPA!!

Bambis i Pumbas

Aquest dissabte, de nou, hem fet la gran fita Bikedeferro. Desprès de la Batpedalada, de Lo puto Turó l’havíem de fer ben grossa i, us puc assegurar que la sortida no ha decebut ningú.

Quan el promotor de la sortida em proposà el recorregut, creia que tan sols en Manolo i jo la faríem: s’havia tornat boig? 65 km i 2400 m de desnivell? vaja una sortida fora de les nostres possibilitats (de les meves).

El que el Carles proposà

Per evitar el pitjor, vaig anar deixant la informació de forma descaradament sesgada: que anirem al Montnegre… tranquils que la farem a l'inrevés…. També vaig haver de mentir: que presentarem l’equipació…, que hi haurà sorpreses....

El que vaig deixar veure al grup 

Casi la cago muntant el e-roadbook, no hi havia manera: primer culpant al win 10, desprès al Land 8, a la feina em van habilitar un ordino per fer proves, l’equip de Compe va posar un equip d'experts tècnics al darrera per intentar resoldre l’enrenou. Fins que, em vaig adonar que el format dels arxius d’audio no era el que tocava.

I parlant de l’audio, crec que tots coincidireu que al començament us feia gràcia sentir a ma filla, però que al final n’estàveu farts de sentir el seu “per la dreta” i veure una pujada cardio (vaja les mateixes sensacions que cada dia tinc jo amb ella). 

Qui hem anat? Dons aquesta és l’alineació Bikedeferro. Des d’Arenys i com a principals promotors:

• Carles (cap de l’equip PUMBA)
• Oscar (líder dels BAMBI)

Des del Montserratí (mal anomenat Baix Llobregat nord)
De l’equip Bambi:

• Alessandra
• Dani
• Josep Flores
• Sebas
• Cristòbal
• Fulgui (aquest no havia fet la gran sortida?)
• Efren el tri-atleta
• Agus (aquest si que del Baix Llobregat)

De l’equip Pumba:

• Manolo
• Josep cinqueton Aniento
• Toni Cuevas, que avui no feia de sherpa
• Toni Calamardo Moreneta
• David Abelaira, que la setmana passada havia assajat la deserció, però que l’ha fet sencera.
• Ferran

I des de Vallgorgina (jugava a casa)

• The Ghost rider. Ei us puc assegurar que els que coneixem al Jordi, sabem que és un tio molt maco. La llegenda diu que ha fet sencera la pedalada i que desprès ha tornat el GPS al Carles.

En definitiva, crec que ha estat una de les pedalades més nombroses que hem fet.

I ara em preguntareu, on està la crònica? Dons aquesta vegada la crònica l’heu fet vosaltres. Cliqueu l’enllaç AQUI

PD: Ja tenim preparada l’edició 2017, amb més corriols, menys desnivell, menor distància, amb sorteigs i sorpreses de veritat. Us la penseu perdre?




Dons AUPA COLIBRÍ

Definint estratègies

A menys d’una setmana vista de la gran fita Bikedeferro, qui més qui menys, ha estat preparant-se per, si més no, per fer un bon paper per la ruta que en Carles ens ha preparat per aquesta edició 2016.

No és cap secret, jo he estat anant al DiR des de fa quasi sis mesos. D’altres han estat més subtils, deixant la feina per poder-s’hi dedicar en cos i ànima les 24 hores del dia (oi Flores?).

Algun podríem dir que s’ha despistat, apuntant-se a triatlons que no tenen res a veure a les sortides amb BTT (o pot ser si per poder nedar en el mar de llàgrimes dels desesperats de la primera part del recorregut i córrer després per fer un sinpa al restaurant...).

Que el dia 2 s’organitzi “La Travessa”, que els del DiR organitzin un megaevent d’spinning a l’hotel Vela, no traurà les ganes dels Bikedeferro d’assistir a l’event que anualment organitzem. 

Volia proposar a Twonav que fes ressò de l’esdeveniment: navegació amb e-voice-roadbooks sense conflictes, però desprès dels fets d’avui, como mejor que no. 

El millor entrenament pel Colibrí era anar a La Mola, però el grup decidí de fer una Portals. Concretament l’edició 2016 (tova, molt tova).

Les estratègies estaven definides, al grup capdavanter hi aniran en Manolo, en Sherpa fent de llebre, el Cosco, els dos companys d’Arenys (el Carles i l’Oscar), en Sebas, el David i en Flores. Més endarrerits l’Alessandra i el Dani, i tancant l’expedició l’Aniento i jo.

En Fulgui i l’Efren es dedicarien a despertar la fauna i flora local, hores d’ara es desconeix quina ruta faran…Però tranquils perquè segur que sentir-los, els sentiran.

I començàvem l’entrenament. Avui ens ha passat de tot. L’ordre d’equip era: pararem a esmorzar a Marganell (i que consti senyor lletrat que ningú concretà on s’havia de fer l’àpat). 

El dissabte vaig estar fent bricolage ciclista i vaig posar massa pressió a les rodes (per això d’assegurar que el líquid arrabava arreu), per pujar bé, però a les baixades patia per l’excés de rebot i la poca tracció.

Això provocà que el grup es distanciés a la baixada de Marganell. En Flores m’acompanyava tot petant una bona xerrada i a l’arribar la cruïlla de la carretera, seguint les indicacions del track giràvem a l’esquerra. La boira no ens deixà veure que els col·legues havien girat a la dreta per fer l’esmorzar a Cal Jaume. 

En Flores i jo, perplexos per que el grup no ens esperava, avançàvem a bon ritme pujant cap a La Francesca i baixant a tot drap a Sant Cristòfol. De tot, els hi vam dir de tot (per decència i censura no puc reproduir les paraules que els hi vam adreçar).

A Sant Cristòfol, ens vam adonar que alguna cosa no anava bé. Sort d’una rider de carretera que ens avisà que hi havia un grup de ciclistes que ens buscava.Trucada i, després d’una llarga espera, ens reagrupàvem.

El bareto on podíem esmorzar a Marganell

Diguem que el silenci es podia tallar amb un ganivet (quines cares!!). 

Empreníem la ruta direcció a Monistrol, el grup tenia gana i tirà de valent. Al darrera, practicant el Colibrí l’Aniento i jo, acompanyats pel Flores que volia provar posicions alternatives.

Tot i haver fet més quilòmetres que els meus companys, em trobava bé. El mig entrepà de Monistrol em dóna forces addicionals per seguir la ruta prevista, ruta que el gruix del grup escurçà al·legant límit d’horari. 

Només tres valents seguíem la ruta proposada (en Manolo, l’Aniento i jo). Ens esperàvem trobar el camí del riu força enfangat, però la pluja del dia anterior no omplí els basalts i el trajecte era força transitable.

A la pujada de la Puda vaig fer el màxim de pulsacions (170 ei, que es nota el corroling!!) i la pujada pels blaus no va ser gaire dura.

A sis dies vista, nomes comentar unes cosetes: 

• En Flores porta la furgo on hi caben quasi totes les bikes. En Manolo portarà el cartrons i els del trèbol diuen de portar un dispensador de cervesa (serà veritat?, com s’enrrollen, que guais!!) 
• L’hora de quedada és dos quarts de sis (5:30 zulú) al PIR3 (La Passió).
• Algú haurà de portar cotxe, concretem-ho per whats abans de dijous.

Aupa Colibrí!!

Setmana de la mobilitat sostenible

No sé perquè, però crec que aquest cap de setmana la millor sortida l’ha fet el Carles i això que no sortia en bici :D.

Però no ens podem queixar, nosaltres també hem tingut unes bones sortides. Setmana de la mobilitat, una oportunitat per passejar pel poble amb les nostres famílies i fer una CFR sense haver suat ni una gota (osti, demà sessió doble de rodillo).

Com que diumenge no havia sortida familiar, la sortida séria la deixàvem per dissabte: un Tibidabo, res per tonificar cames. Quins nassos!! el ritme que en Manolo, el dopat (Sebas) i el Toni van imposar feia que, només acabar, em retorcés pel terra de l’escala amb rampes als abdominals, no sé si no n’heu tingut mai, però no us les recomano.

La ruta és molt xula i et permet tenir bones converses amb els companys. Aquesta vegada el Toni decidí afluixar el ritme i acompanyar-me durant l’ascensió al Tibidabo.

Només ens vam deixar avançar per dos màquines (que de ben segur anaven dopats) i quasi sense voler, fèiem cap al Tibidabo.

Els núvols permetien que la imatge de Barcelona fos bestial, fotos, selfie, barreta i cap avall.

A la cruïlla que hi ha a la sortida, de nou, en Sebas torna a equivocar-se. Resolíem la situació ràpidament i fèiem cap a Sant Cugat.

L’excusa de veure la botiga nova de Sant Andreu (en Sebas es volia comprar uns guants) va fer que la tornada fos molt suau en quant a desnivell, que no ritme.

A la carretera de les carpes un nou rider s’incorporà al grup. Pel pinganillo les ordres eren que li deixéssim portar el pes de la persecució d’en Manolo que s’havia escapat. En vàries ocasions, aquest rider s’obrí per deixar-nos passar, però la fermesa del Sebas de “xupar roda” manava sobre el grup.

Quan la pendent s’enfilà, l’atac va ser demolidor (crec que encara estan treballant amb el desfibrilador al cos del agosarat rider), el vam deixar CLAVAT!!.

NOTA: que  tingués més de 70 anys no treu mèrit a la nostra proesa.

Desprès d’això, CFR i rampes als abdominals.

Dades:
km: 82 km
Distància+: 953 m (1,700 segons strava)
Vmax: 61 km/h

Diumenge era el dia de la mobilitat sostenible.

Ens acompanyaven les autèntiques heroïnes, les dones que fan que, cada diumenge, podeu gaudir de les cròniques d’aquest grup d’aficionats a les dues rodes sense motor.

Que us haig de dir, sortir amb canalla és una escola de maniobres d’Ivan el loco.

Els nens s’ho han passat molt bé, les mares ens han acompanyat, hem fet una birra (o dues), i hem tingut la visita del Sebas.

Com a resum tenim que s’ha constituït la secció “Bikedeferro kids”, que organitzarà, com a mínim dos cops l’any, una sortida familiar per una via verda amb dinar inclòs.

Tots hi sou convidats (a la sortida, no al dinar). Si no teniu fills aquesta és l’excusa per posar-vos a la feina...

AUPA vies verdes!!.

Avui ha vingut en Carles. No sé a vosaltres, però a mi la idea de que algú de fora d’Esparreguera faci un munt de quilòmetres per anar amb nosaltres, em posa però que molt,

Vale, m’acabo d’adonar que el Toni (Cosco) també ha vingut i és de Martorell, ei, que també m’agrada molt que vingui

Tornant al tema, avui tocava fer una ruta diferent, que estigués al nivell del Carles. Anar a la Mola com que no, massa dur per a la primera sortida multitudinària desprès de Vacances, La segona de la llista era la de la del Castell de la Pobla de Claramunt i així ho hem fet.

Val a dir que el grup no coneix l’argot judicial, perquè hem estat més de 20 minuts esperant que el nostre lletrat fes compareixença. Però no s’ha presentat. Whats per evitar qualsevol tràmit judicial i engegàvem la sortida. 

L’Aniento, avui amb maillot de gala, es dedicà a trobar alternatives per fer la pujada cap a Can Maçana, ha estat divertit, però a la tornada ha pagat l’esforç.

La pluja dels darrers dies ens donava una molt bona tracció que, ha fet que arribéssim a Can Maçana sense haver de posar el peu a terra.

Bones sensacions, el grup estava preparant el Colibrí. Algunes reflexions com que pot-ser millor no reservar restaurant i dinar un bon entrepà el dia D, més que res perquè la sortida oficial Bikedeferro es presenta com alguna cosa més que durilla.

Enfilàvem les rampes que ens duien cap el corriol del senglar on en Toni es començava a preocupar per la freqüència del pulsòmetre, quedant-se, per primera vegada, a a la cua del grup (els que estem acostumats que pugi per sobre de 170, no fèiem ni cas).

Al corriol deixava força espai amb el grup capdavanter per poder marcar una bona marca a l’strava, però malauradament vam trobar força transit en direcció contrària.

Aqui, en David, s’acomiadà per que havia d’anar a l’aplec de Berga.

La baixada fins a la Pobla, tranquil·la (no hi era el David), tot i el descens pronunciat. Engegàvem l’ascens al castell en grup, però les ordres del pinganillo per portar bidons d’aigua trencà el grup. Fèiem de gregaris del Manolo, Carles i Sebas que lideraven l’ascensió.

Nosaltres per la diada hem posat la senyera al Castell!!

 Plantada de la senyera

 Ullet a l'Efren, te'n recordes?

Fotos i cap a la font a omplir els bidons. La font estava seca, i vam haver de recular per trobar un bar on comprar el líquid tan preciat. Mentre saciàvem la nostra sed, gaudíem de la música festivalenca que havien organitzar a la Pobla per la diada.

La tornada fins al coll del Bruc va ser un martiri per a més d’un dels components del grup. Tanmateix el camí estava força net, no vaig haver de posar peu a terra en cap moment (fet que no tothom del grup pot dir…).

Al cor de Catalunya, gaudint de la diada al Montserratí

Diguem que la novetat era que no era jo qui patia, de fet no m’ha calgut fer servir els gels revitalitzadors que portava per si de cas.

Arribàvem a Esparreguera amb la sensació d’haver fet una molt bona sortida (aquesta és de les anomenades classe màster), però una foto enviada pel Sherpa ens oferí una visió millor diferent de les sortides dominicals (el comentari del Carles entra de ple a les frases mítiques).

El Carles i el Toni, que no confesen la nostra religió, es van perdre els oficis del Sebas a la parròquia de Santa Clara (avui van caure dos per cap).

Dades (que ara feia temps que no les reportava):

km: 63 km

Distància+: 1.380 m

CFR: 2/rider 

AUPA tatuatges.

Maniobra del loco Iván

Algú havia de ser el primer. Cony i m’ha tocat a mi!!

Si, aquest dissabte anàvem a fer una sortida per estirar els músculs, però quasi estiro la cama. I és que encara que hagis fet cursos d’estratègia, els “baffle cleaning” et sorprenen quan menys t’ho esperes.

Però no tothom es capaç de fer-los amb precisió, cal tenir l’habilitat dels grans mestres d’escacs per saber el moment oportú, primer fent maniobres de distracció per que quan baixes la guàrdia, donar aquest cop mestre que et deixa literalment fora de joc. 

Encara que ho hagués gravat amb a càmera de vídeo (gràcies Vueling per la putada, amb la indemnització no tinc ni pel suport de la Go-Pro), les imatges haurien declarat indemne a l’autor de la maniobra que ni tant sols va tocar-me i, els comisaris, haurien resolt retirar els punts de Nico Rosberg al premi de Monza per atorgar-los-hi a Lewis Hamilton.

Però centrem-nos, que se me va la pinza (segur que son les seqüeles de la caiguda…)

Dissabte, sortia amb aquella prepotència que et dóna saber que estàs mig punt per sobre dels teus companys de ruta.

Marcava un ritme, suau, molt suau, deixant que tiressin i apropant-me i deixant espai (gaudint de la bike sense patir, sense l’Strava, sense cap objectiu...)

Volia imprimir un ritme fort pujant a Vacarisses, així que deixava que l’arribada a la carretera fos una transició. Al davant, l’Aniento i l’Efren mantenien una conversa força interessant.

Va ser quan crèia que podia fer una aportació de mèrit a la conversa quan em sorprengué la maniobra del loco Iván. 

Al desplaçar-me vaig contactar amb la bike de l’Aniento que, tot i voler sortir de la trajectòria, no va evitar la meva pèrdua d’equilibri i el terrible impacte contra l’asfalt.

Per sort la velocitat era baixa (no gaire més de 15 km/h) i la musculació aconseguida durant les vacances esmorteí l’impacte: Un fort cop al cap, una rascada i quatre blaus.

Laceraciones múltiples de proóstico reservado

L’Efrèn em va oferir uns glaçons de gel que portava per evitar inflamacions, però la idea no em resultà atractivan (si voleu saber més detalls els hi haureu de preguntar a ell).

No deixaria que aquest incident (lances del juego) malbaratés la sortida en BTT a saco que teníem planejada per diumenge.

Però diumenge el profeta de la BTT vermella doble es va rajar amb l’excusa que volia provar el Garmin a la Ducatti. 

Amb el David de verema, el Manolo amb permís condicional i l’Efren de proves de triatló, es plantejava una sortida diferent. Escollíem la flaca i s’apuntaven l’Aniento, en Cosco, en Vives i l’incombustible Sebas (Manolo ens acompanyà fins a Can Maçana).

Repetíem sortida amb la flaca i, durant la pujada, la Felt em feia saber que s’havia desajustat per la caiguda del dia anterior. En dues ocasions la cadena es desengranà i la roda anava un pel frenada. Sort que el Josep m’acompanyava per assistir-me, sinó hores d’ara encara estaria penjat a la carretera.

A Can Maçana ens reagupàvem, en Manolo es despedí i preníem la carretera cap a Marganell i Rellinars.

Aquesta segona part del trajecte no era la bike sinó el GPS que es bloquejava, però jo ja em sentia recuperat, tot i que el meu ritme no era “rodó”.

Barreta i foto a la parada de Bus i cap a Terrassa. Desprès de la moguda del dia anterior em vaig quedar al darrera per poder contemplar com tracen les corbes els meus companys: es nota que en Vives porta una Kawa, té estil. 

House of cards

Des de Terrassa cap a Viladecavalls i Olesa, on el Toni prengué destinació a Martorell.

Els quatre que quedàvem només teníem un objectiu: arribar a la parròquia de Santa Clara per a què en Sebas fes els oficis i ens donés la benedicció.

Ara ens hem de preparar per al colibrí i les properes setmanes les dedicaré exclusivament a sortides amb BTT (la flaca es queda pel corrioling).

El Colibri

Colibri es un gènere d’aus apodiformes pertanyents a la subfamília de los troquílins (Trochilinae) i anomenades comunament colibrís.

És l’ única especie d’au que pot volar en totes les direccions, incloent cap avall a cap enrere.

I això és el que passa amb aquesta sortida, que tira enrere: 64 km i mes de 1800 positius. Però som BIKEDEFERRO i no hi ha res que hores d’ara ens espanti (bé, pot-se algun porc senglar, si).

L’1 d’octubre fem la clàssica sortida pels vols del Montegre i el dinar de germanor. Presentarem el disseny definitiu de la nova equipació i intentarem preparar alguna sorpresa més (com cada any).

Ara només cal que us apunteu. Indiqueu si teniu navegador GPS, si no es així, intentarem que ens deixin un per a que la cicleu cadascú al seu ritme.

Necessitem la vostra confirmació abans de l’11 de setembre per poder reservar al restaurant.

La Llacuna

Segons els meus càlculs, aquest diumenge havíem de fer la sortida tornada de vacances. Tots els astres s’havien alineat, tothom, més o menys rondava terres catalanes i la tan temuda bàscula havia estat estratègicament eliminada de la fita anual.

Però “fué que no”. Els fins ara principals i únics patrocinadors de l’equipació Bikedeferro van al·legar excuses vàries per no presentar-se, que si estic a Berga, que si estic classificant l’orujo… vaja, que no volien tenir-les amb un dels principals impulsors de la iniciativa.

Trucada al que va pujar la Tina caminant … i tampoc (per un tema d’honor no diré el nom d’aquest rider que porta un specialized doble de color vermell).

Un dels fixes d’aquestes sortides, en Flores, tampoc es presentà, encara no ha superat la separació amb el porc senglar amb el que jugà al camí veïnal.

Mirava qui quedava, la sortida es perfilava en flaca, cada vegada em feia menys gràcia això de sortir: en Cosco, un rider poc amant dels corriols en BTT però maquinon en carretera; en Sebas, que en la versió 5.0 està passant una segona joventut; i en Manolo, del qual ja no tinc qualificatius.

Si això li sumes que el dissabte vaig fer un Fast-Vacarisses, ja sabia que havia de fer: plorar!.

Inultilment vaig proposar un Tibidabo, que va ser contrarrestat per un La Llacuna, si aquella destinació a la que no vaig poder arribar amb la Decathlon Cobra tot i estar ben custodiat per l’Aniento i el Manolo (ara que penso encara deuen estar partint-se la caixa).

Sortíem de La Passió a l’hora concertada (espero que no senti precedent) direcció als hostalets. 

En Sebas començava a tirar del grup (n’estic convençut que es dopa, sinó d’on carallo vé aquesta millora). En Manolo i el Cosco feien de pont, no per animar-me, sinó per assegurar-se que no desertaria.

A les baixades, deixava que el potencial de la Felt donés caça a la Bianchi, a la Wilier i a la bici amb motor del Sebas, però als “descansillos” simplement m’enfonsava. 

En aquesta sortida he descobert que m’estimo més una pendent forta (6-11%) que no una carretera que tingui pendents del (2-5%), és un tema de regulació i de capacitat de patiment.

Poc a poc avançàvem i passàvem per Capellades direcció a Carme per aturar-nos a la font per prendre una barreta reconstituent. 

A Carme es veu que havien robat la font perquè vàrem passar de llarg. El tram de la BV-2131 se’m va fer etern: 9,3 km a una velocitat de 19 km/h (poc menys de mitja hora). Al Sebas només el vaig veure pujant Capellades, però la resta del trajecte seguia al davant (tenia hora de tornada les 13:00 i això també motiva).

Per fi la cruïlla de la C-37 on el cartell informatiu indicava Valls (osti, per uns moments pensava que me l’havien jugada), els 6 km fins a la BP-2121 van ser molt més ràpids. 

El trencall començava amb una pendent moderada que en Manolo aprofità per avançar-se i cercar una font per poder aturar-nos. Pel camí avançàvem a un grupet que circulava en BTT.

Per fi la font, la barreta i un suplement dels que ens van donar a la nocturna. Si voleu un bon raig d’aigua fresca que pugui saciar la vostra sed, coneixem una font a La Llacuna que no us podrà treure aquest desig: un esquifit rajolinet d’aigua calenta amb gust ranci.

Recuperades les forces, que no la sed, preníem el camí de tornada per la vessant fàcil: Rofes, Sant Joan de Mediona i Sant Pere Sacarrera.

El guió el mateix que el de l’anada, jo fent la goma, i els altres tirant. A la baixada a Capellades els hi vaig poder donar caça i treure les pegatines. Aturada per canviar l’aigua dels bidons i cap a Piera per Vallbona.

La B-224 em va fondre, el GPS em va posar en modo supervivència, les cames no tiraven, estava pagant el peatge de sortir quasi cada dia a rodar. En mode automàtic des de Piera fins Esparreguera tot pensant en la merescuda CFR.

Arribàvem just a l’hora de l’Àngelus. Bona sortida i millor companyia. 

Dades: 100 km, 1.600 m de desnivell, velocitat mitjana: 22 km/h, 1 barreta, 1 gel de cola, 1 gel mercadona i tres conatos de rampa

Ara haurem de pensar en una sortida suau pel proper diumenge amb el ple del grup.

I malgrat el silenci de les cròniques durant aquest estiu, no m’oblido: AUPA ATHLETIC!!

Disseny samarreta (i ja, no?)

Primer de tot, aquest és el logo oficial:

I ara us mostro les fotos del darrer disseny, tot i quedaran condicionades als dissenys i colors de la fàbrica:

Però hi ha més possibles patrocinadors, anem al darrera d'una important empresa subministradora de carburant que té un poste a Esparreguera (no hase falta desir nada mas)

Escollir la talla:

I ara només heu de fer a vostra comanda:

VULL L'EQUIPACIÓ