Obrint camins

NOTA: 

De ben segur que la sortida que s’han marcat avui els Bikedeferro ha estat l’ostia, i suposo que un dia d’aquests, en Fulgui penjarà la crònica. Com hores d’ara estaré de viatge cap a l’extrem orient, us deixo amb la sortideta que dissabte vaig gaudir amb l’Aniento.

Malgrat els abandonaments (injustificats tots), l’esperit Bikedeferro continua present i les sortides del cap de setmana segueixen realitzant-se.

Per la part que em toca, me’ls han tocat a la feina i estaré els dos propers diumenges de viatge per la Xina (prenent begudes alcohòliques de cortesia--- campeiiiiii) així que el dissabte passat, malgrat les previsions metereològiques de l’aifon del Carles, vaig decidir (PUBLICAMENT) sortir en BTT: estirar les cames, trobar de nou les sensacions, intentar no patir per poder anar-me amb una bona sensació. 

A la meva crida només l’Aniento va respondre, sort d’això, perquè tal i com va començà el dia era per tornar-se al llit. Al sortir al carrer em vaig adonar que estava plovisquejant amb força vent.

Em vaig apropar al PIR2 però la veritat és que pedalar amb aquestes condicions no era gens ni mica agradable. Vaig fer memòria del Dani i de l’Alessandra que tenien previst d’anar a Castelldefels amb la flaca, com haurien d’estar patint…

Al mòbil un missatge de l’Aniento, 5 minuts més. Bé, li volia proposar d’avortar la sortida però en arribar em va convèncer de pujar com a mínim fins a Collbató.

Sort del seu consell, a mida que avançaven el dia anava millorant,. Per fugir de les ràfegues de vent, ens refugiàvem als tots els corriols que coneixíem durant el trajecte.

El ritme era “modo paseo”, perfecte per a mi. Tot el camí conversant i gaudint del trajecte i de la companyia (quasi igual del de la pedalada del ZB).

Tot sortint d’un corriol, prenent la pista cap a la Vinya Nova ens trobàrem amb l’Alessandra i el Dani, que havien defugit d’anar en carretera i feien una sortida caminant (no serà que no ho hagués anunciat al guatsap...). Xerrada i a continuar amb el passeig.

Per a que us feu una idea de la nostra ruta ens varem trobar tres vegades més. Baixàvem, pujàvem, rectificàvem, provàvem de nou... BTT en estat pur. Cap caiguda, cap retret, pedalar per la muntanya i gaudir dels paratges del parc de Montserrat. 

Sortir sense cap objectiu, sense cap fita, simplement pedalar i fer BTT és fantàstic i m’estava oblidant. 

Haig de dir que, per primera vegada, vàrem prendre un camí que l’Aniento no coneixia, camí al qual vàrem fer unes modificacions per trobar alternatíves (ja les trobarem)..

 Lost

really very lost

Volia sortir dues hores a ritme i vàrem fer tres de corriols i senders: TETA!!!

De ben segur que a l’Strava sortiré fora de rang… i què?

PD: perdona Dani per l’ensurt de la derrapada, 

Una altre PD: Si algú altre vol fer una sortida com aquesta, que em truqui, de ben segur que la farem plegats.

AUPA ATHLETIC!!

Consell d'ancians

Com en tota gran crisi m’he vist abocat a prendre solucions extremes. Vist que tot el que es diu o s’escriu s’estava malinterpretant o prenent amb el pitjors del sentits, ha calgut recórrer a la veu de l’experiència.

De tots es conegut que a totes les civilitzacions hi ha unes persones que concentren la saviesa i que saben aconsellar als liders per prendre les millors decisions. Es tracta del consell d’anacians.

Durant tota la setmana he estat fent gestions per a que aquest diumenge ens acompanyessin: trucades, correus electrònics i mil i una promeses per poder compartir una estona amb ells.

I la insistència i la tenacitat han tingut èxit, i he aconseguit que en Flores i el Cristòbal compartissin la pedalada amb nosaltres, amb la promesa però de fer una sortida curta (per no forçar els seus castigats músculs)....

Així que aquest matí, en Sebas, l’Abelaira, en Flores i el Cristòbal m’esperaven, com sempre, al PIR2.

No se si ha estat el fort ritme que han imposat el Sebas i l’Abelaira que, ofegats, no han pogut obrir boca (és lo que té la tercera edat). No cal dir que jo m’he solidaritzat amb ells, anava sobrat, però he estat fingint que estava baix de forma.

Com fer un Can Maçana és força avorrit, l’hem estat amenitzant amb corriols tot pujant. El monstre (l’Abelaira) ha demostrat que la seva ktm amb ell a sobre no té límits i si no mireu el vídeo:

VIDEO

Però he descobert el seu secret de la seva bike (mireu la foto al final de la crònica).

Hem arribat a la barrera i els avis no deien paraula, bé si van dir dues: nosaltres tornem. El Sebas va acompanyar-los per a que no es perdessin (comencen a tenir problemes d’orientació). 

Això si, en Flores ens va encolomar un petit paquet que tot just comença a sortir, en Joan que provava una Scott de 29”. Res de consells i a fer de cangurs…

Nomes en tres pedalades en Joan va deixar clar que de cangur res de res, que no li havíem d’ensenyar això d’anar en bici, comença l’era bikedeferro x-trem (culló com baixa els corriols).

Finalment no he anat a les antenes perquè avui el cos no acompanyava, però he sortit amb un grup d’amics i, malgrat el patiment, m’ho he passat bé. 

Les dues properes setmanes no tindreu la meva crònica però hi ha alguns que podeu escriure al blog, així ue doneu-li canya.

Ah, i aquest és el secret del David:

AUPA ATHLETIC!!

Despedida y cierre

Aquesta ha estat una setmana en la tendència dels darrers dies ha continuat.

Havia de ser la setmana en la que tot l’equip Bikedeferro m’havia d’ajudar a aconseguir la fita que des de fa anys m’he fixat, fer la BS en menys de quatre hores.

Però si alguna cosa ha hagut al grup ha estat silenci. Ningú no deia d’anar, ningú obria boca. Menteixo, el Carles des d’Arenys intentava tirar del grup, però ningú no contestava.

A més, i per acabar-ho d’adobar, un dels fundadors, en Manolo, vist els esdeveniments ha decidit desconnectar-se. Ara ja no tenim l’expert tècnic per a que ens aconselli sobre les tendències del mercat i això que encara no havia iniciat la seva secció al blog.

Al blog no li veig gaire futur, dubto que ningú no l’interessi conèixer les sortides dels solitaris, pot-ser li posarem cloenda el dia del sopar de Nadal que farem aquest any.

Vist que no faríem la BS, l’Abelaira proposà de fer una ruta que en Carles havia plantejat, baixar al Tibidabo. Ningú no contestava, ni tant sols a les consultes directes per whats ja que no deien res al grup.

Érem tres, l’Abelaira, en Carles i jo. Dissabte se’ns va apuntar en Cosco, que ja l’havia fet aquesta ruta la setmana passada i a darrera hora l’Ester alliberà de les seves obligacions a l’Efren. Cinc, bé al menys podríem fer la ruta plegats.

Vaig contactar amb en Flores i en Cristòbal, per animar-los a sortit. En Cristòbal i la seva dona ja tornen a ser a casa, desprès de l’ensurt que van tenir. Tot ha anat força bé i ella s’està recuperant (per fi una bona noticia), però em digué que pensava sortir en BTT fins a la barrera. En Flores tenia moltes ganes de sortir, però no tenia clar si podia venir, finalment no s’ha presentat aquest matí.

Aquesta vegada si que sortíem a l’hora (7:45), però el manòmetre de la bomba d’aire de l’Efren no acaba de rutllar com toca i ens hem trobat a l’Abelaira i a l’Efren inflant les seves respectives mútuament.

Això ens ha fet perdre uns minuts valuosíssims que en Cosco ha aprofitat per intimar amb les noies del Palace que plegaven de la seva jornada laboral.

A Molins hem tornat a intentar inflar-se-la a l’Efren que la tenia fluixa, amb tan mala fortuna que se la he torçat. Gràcies a la bomba d’aire que hi havia a la Felt tot ha pogut tornar a puesto.

Resolt el petit problema tècnic, tocava pujar. Ja ho havíem dit, cadascú al reu ritme. Cosco i Carles, sense gaire esforç s’han perdut dins del paisatge boirós de Collserola. En David els seguia de ben a prop. Més endarrerits un Efren que no acabava de desempallegar-me i jo. Que estrany, si tot inflant-se-la li havia tocar les pastilles per a que la Wilier anés frenada...

Mica a mica m’anava distanciant, ni efecte placebo de la Felt ni res de res. Quinze dies sense prendre la bike em fan perdre el poc estat de forma que pugui assolir. 

A Vallirana em vaig trobar a l’Abelaira a punt de morir d’inanició, sort d’una bona samaritana que li indicà on havia una granja on poder comprar unes viandes (quina cara de felicitat amb la canya de xocolata mida XXL). 

Ens reagruparem amb l’Efren que havia reparat el petit sabotatge i vam anar junts fins al Tibidabo. Vaig arribar l’últim, però uns japos que pujàvem caminant aplaudiren la meva arribada.

El Carles i el Cosco feien cara d’avorrits (al Tibidabo no pugen les noies del Palace), foto i cap avall.

La baixada va ser suau, l’humit asfalt estava perillós i volíem arribar sencers. Des de Sant Cugat a Rubí, Castellbisbal (on definitivament em vaig fondre) i a Martorell.

A la carretera de les carpes, una altre vegada en Carles va demostrar, amb el beneplàcit dels companys de ruta, la seva potència amb la Wilier. Senzillament va desaparèixer.

Quan semblava que tornava a defallir, un grups de dos riders em van motivar a seguir-los de ben a prop.

La pujada a Esparreguera des d’Olesa la vàrem fer per Ca n’Estruc per desig exprés de l’Abelaira, que no es va quedar per prendre la CFR.

90 km al sac per acomiadar la temporada flaquera, ara toca BTT (els dies que pugui, que son pocs). Tornaré a sortir de nit entre setmana. No seran sortides PRIVADES i qui vulgui esta convidat (per si algú s’hi vol apuntar).

AUPA ATHLETIC!