diumenge, 19 de juliol del 2015

Nocturna de Briançó 2015

Havia estat una setmana dura, l’equip Bikedeferro s'havia estat preparant a fons el gran repte del cap de setmana: La realització de dues pedalades nocturnes alhora. 

Amb aquesta finalitat, dimarts dimecres i dijous, s’organitzaren night’s bike sessions per familiaritzar els bikers amb l’entorn i amb els dispositius i gadgets que ens havien de fer arribar a bon port.

L’equip esparreguerí s’havia reforçat amb la incorporació del Carles, la Judit i el seu cosí (el de zumosol). L’éxit estava assegurat.

L’equip Segarrenc sortia minvat de bon començament. No érem prous participants (només l’Aniento i jo), i l’organització s’estava plantejant fermament la nostra participació. Sort que les gestions i el “savior faire” d’en Salvador va obrir una escletxa per habilitar-nos.

Pels vols de les set (una hora més tard de la prevista) preníem ruta cap a la Segarra, aquesta vegada acompanyats per la nostra família. 

A mida que ens apropàvem a la bonica localitat de Briançó, el cel s’ennuvolà, i s’albirava a l’horitzó cortines del que semblava pluja… No era pluja, sinó boira de sorra i vent, allò que ens agrada tant als ciclistes. 

Ja a Briançó, la boira no semblava tant greu, però la temperatura no era la esperada, amb prou feines arrivàvem als 19ªC, havíem fet un sant tèrmic de quasi 10ºC!! (coses de la marinada).

Muntem les bicis, GPS, llums, i els dispositiu especial que el Genís prepara per poder fixar el Roadbook, digne de tenir una pàgina dedicada al blog del Fulgui http://hobbiesygadgets.blogspot.com.es/.

Briançó la nuit

Aquesta vegada era el Josep (guanyador del concurs Bikedeferro nocturna Briançó) qui duia el roadbook. Què voleu que us digui, era una jugada a cavall guanyador. Dins del seu palmarès, entre d'altres, estan la pedals de foc i la pedals d’Occitània, infinitats de sortides nocturnes i d’aquestes alguna en bicicleta. Jo m’encarregava de controlar el quilometratge i les cruïlles d’orientació. Xatos, ni un rellotge suís, quina sincronització. Només vam tenir una petita errada de 100 m al final del recorregut fruït de la relaxació de la pedalada.

Però no vull avançar esdeveniments… Preparats, uniformats, amb els dorsal de Bike de Ferro (colló que va tot junt!!), amb les dones que ens feien una mirada somrient tot pensant: quin parell de beneits!!, intentant localitzar al Marc que hi havia de fer acte de presència, però uns compromisos amb Honda l’allunyaren de la Segarra (com deia McArthur, malditos japoneses!!). Qui si que es presentà va ser en Julià Màrquez, també uniformat per l’equip Speciallized.

Només quedava mitja hora, els nervis es reflectien a les nostres mirades. Vàrem anar a reconèixer a peu el tram de la contrarellotge per equips… i es va posar a ploure.

Detall de la crono

Per uns instants les imatges de l’edició de l’any passat em van passar pel cap: corriols enfangats, relliscades descontrolades, patiment, molt patiment…Per sort només va ser un petit ruixat que va fer baixar la temperatura uns quatre graus més.

Atents a l’explicació del Genís (Briefing per als entesos) ja estàvem preparats per sortir en el tercer grup de la llista. La consigna era clara: no prendre mal i gaudir de la pedalada.

Teníem un objectiu, no quedar descartats al primer tall a Brianço. Així que sense presa, però sense aturar-nos varem iniciar la ruta.

De seguida ens vam ajuntar amb dos grups, un al davant que ens feia anar un pel més lents que el que desitjàvem i uns atontats al darrera que ens anaven empaitant, demanant pas allà on no hi havia. Per sort, l’Aniento és menys visceral que jo...  Per sort la pista ens va tornar a allunyar de pedalar en grup.

El recorregut, bestial!. Pista i corriols, i corriols, i corriols i més corriols. 

Els trams d’orientació, un joc de nens per als que tenim un twonav (missatge subliminar per als de Compe per a que em facin arribar un Velo). L’ultra del Josep i el meu anima marcaven la ruta de forma infal·lible.

Arribàvem a Briançó fent la crono amb temps suficient per engegar el segon tram: missió aconseguida!!.

El segon tram (roadbook de color blanc) no tenia res a envejar al primer: més corriols, pujades cardio i udols continuats que presagiaven algun sprint especial (a lo Cosco).

Per sort, la sang no va arribar al riu. Ens ho estàvem passant bé, alguna caiguda sense conseqüències (mireu el vídeo). Algun tram, com el del tub, només apte per a baixets (Salvador per allà tu no hi caps), i uns corriols que de dia segur que no els faríem.
L’única dificultat va ser la d’haver de restar de forma continuada la distància marcada al roadbook de la real ciclada (es veu que el Genis fa servir un Garmin o similar i marca més del que toca),

Ja es divisaven les llums de Briançó quan comentàvem que cap dels dos teníem gana, un refresc i cap a casa. Però de nou havíem de fer la crono, on en Josep es va desquitar de la crono inicial i em va humiliar (2’06” vs 2’09”).

L’entrepà de botifarra semblava una benedicció (i això que no hi havia gana).



Resumint: 
Paga la pena venir a la Segarra i participar en aquesta nocturna que tot just comença. L’organització té idees molt bones (trams d’orientació, punts de control de pas obligats) i també de dolentes (quins corriols!!). 

L’ambient molt familiar. És la segona edició, però espero frisos que arribi una tercera, si seguiu així, serà una de les pedalades de referència de la terra ferma (no cal el Marc, però si vé, millor).

Només un retret: osti la cervesa millor freda!!
A millorar: un control amb un porronet amb moscatell i fruits secs seria tot un detall (patrocinat, es clar pels de Borges).

PD: De la d’Esparreguera no en tinc notícies, en Sebas prepararà la crònica que en breu penjarem. 

dilluns, 13 de juliol del 2015

Preparant la nocturna?

No, si això no té pinta que s’acabi. Estem patint allò que s’anomena concatenació d’onades de calor del mes de Juliol, però nosaltres no defallim. Quedar-nos a casa? Ni parlar-ne!! Sortim ben d’hora, ben d’hora. 
Colló, que m’aixeco més d’hora que quan haig d’agafar l’avió!

Com que s’apropa una de les fites que més m’agrada, la nocturna, avui solidaritzant-se en Manolo havia proposat de fer un Vacarisses. Aquesta sortida és una de les meves preferides, molt tècnica i no excessivament dura, ideal per preparar la pedalada del pròxim dissabte.

El sector femení, no va voler participar-hi, voleu dir que us en recordareu d’anar en BTT? que la pròxima fita és una nocturna!!

Estàvem tots conscienciats a fer una ruta tècnica, però el que no surt mai es presentà amb una proposta alternativa. Resulta que té programada una mega-transpyr-oceànica d’occitània amb el Cosco, i es clar, havia de practicar.

La seva ruta era pistera 100% amb dos únics corriols: Can Maçana - Maians - Castellolí - Antenes - (Hostalets) - Span Deck. 

Davant d’aquest oferiment, en Manolo no se’n va poder estar, així que en David, el Dani el Manolo i jo varem fer la ruta del Fulgui.

Durant tot el trajecte va voler convèncer al Manolo per a que l’acompanyes aquestes vacances amb el Cosco: pedalar lliurement, dpormir en tenda de campanya amb bona companyia … no sé perquè, però em venia a la ment imatges de pel·lícules de l’oest a l’estil Brokeback Mountain, imaginant-me al Cosco i al Fuilgui tot anant a dormir…

No vaig ser l’únic, en Manolo es va desdir de seguida. Però la insistència del Fulgui va persistir fins a les darreres rampes de Maians.

La veritat es que fins a aquest punt no havíem passat massa calor, una boira humida ens acompanyà des de can Maçana fins a Maians. A la pujada fins trobar la carretera, la calor no apretava. Havíem fet bé de sortir a les sis, però el David se’ns estava quedant clapat. 

En comptes d’anar a Ca l’Andorrà decidírem d’apropar-nos a la cafeteria de Castellolí, per un camí que coneixia el Fulgui.

Tot apropant-nos a Castellolí ens varem aturar a reomplir els bidons amb l’aigua ben freda que sortia de la font (que només coneixíem el Manolo i jo). I a Castellolí relaxing coffee, croissant de xocolata i cap al coll del Bruc.



En David va demostrar com es puja amb una 29” pels corriols. Jo també ho vaig fer amb la meva 27.5, però el de la doble, el de la tècnica, el del maillot ajustat, va haver de posar el peu a terra en més d’una i dues i tres ocasions (Raül, l’última vegada que la vas fer amb mi d’una tirada).

NOTA: No cal dir que el benjamin del grup tornà a guanyar la crono de Can Sedó a la seva categoria. Moltes felicitats!!

Al Coll, en David s’acomiadà i va fer via cap a casa. La resta del grup encara havíem de pujar les antenes.

En Manolo com sempre al capdavant, el Dani (que anava sobradíssim) acompanyant al Fulgui, jo tancant el grup per a que no haguessin més desercions…


Foto de rigor i cap avall a provar les Kashima. Descens ràpid fins a la font de la Llarga. Ara el Sol si que començava a picar de valent.

La pujada fins a l’Span, se’m va fer eterna, però ja estava. Només tenia una cosa al cap, passar per casa del Bob per veure la Moldava. Malauradament no hi era, però per a la propera sortida a la Camelbalk hi posarem el banyador (farem la CFR amb BPF) 
  • CFR: cervessa/clara/cocacola final de ruta.
  • BPF: Bany en Piscina Final.
Des d’aquí cap a casa. Ara tocarà practicar la nocturna entre setmana.


Les dades:
Distància: 67 km
Alçada+: 1.369 M
Velocitat max: 63 km/h

diumenge, 5 de juliol del 2015

Servei de Prèstec

Seguim patint l’onada de calor i sembla que ens acompanyarà una setmana més.

Tot apuntava a una sortida més amb les flaques, en Carles de nou tornava al vell continent, en Santi seguia amb la seva parsimònia per reparar la forquilla de la meva flamant bike (ja son dues setmanes i anem cap a la tercera) i això de surar pistes amb BTT com que no motivava gaire al grup.

... però els esdeveniments han fet que el tema tingué un gir inesperat...

En Manolo, a mitja setmana, anuncià que se n’havia desfet de la seva flaca, suposadament amb l’objectiu d’adquirir una de nova, però fonts ben informades apunten que aquesta decisió ha vingut donada per la rabieta de no haver assolit la marca que ell s’esperava a la  participació de les 3 nacions.

Hi havia dos riders que sortien en BTT, la resta del grup no es manifestava. Bé potser en Fulgui va dir alguna cosa, però d’aquest no et pots fiar, a última hora i amb l’excusa de les petitones, sempre troba alguna excusa per no complir.

Uff, això de sortir sol amb la flaca em motivava encara menys que anar per pista a ple Sol, per sort, em van oferir una BTT per poder acompanyar al Manolo i al David.

L’oferiment no estava pas malament: Primer, i el més important, era de la meva talla; segon, estava en un excel·lent (quasi excel·lent) estat de conservació, el canvi semblava un rellotge suís, responent amb precisió a qualsevol actuació sobre els mecanismes; i tercer, era una bike acostumada a fer cabrioles, corriols i descensos temeraris (cal que us digui qui em la va deixar?).

Com sol passar en aquest grup, dissabte al vespre, tothom més o menys va despertar: Paco treballava, l’Efren que ens convidava a una quedada de Harleys (home, presentar-se amb BTT no lligava molt), en Carles que s’anava cap Alemania? En Fulgui desaparegut i a últimíssima hora, en Sebas que buscava acompanyants per anar amb la flaca,

La sortida que hem fet, es quasi com la que fa quinze dies en Raül i jo varem fer. Dic quasi perquè el grup s’ha estimat més tornar per carretera que per l’Span (vale, feia calor).

Hem pogut mostrar al grup aquests nous camins que ens porten cap a Can Maçana, l’Alessandra ha fet tota la pujada xerrant amb tots els riders que l’avançaven i és que s’ha convertit en la fisio oficial del CE La Taca.




En David ens ha mostrar les seves habilitats amb la 29” (quin crack), i en Dani que s’ha pres el camí com una passejada, jo diria que ni ha suat, i això que anava al davant amb en Manolo.

Jo anava a la cua, patint, intentant controlar la màquina que es volia enfilar per totes les parets i corriols que apareixien pels camins i maleint que encara no hagi començat l’operació bikini (Carles, m’has de passar les dades del teu endocrinòleg).

El millor, que hem passat una bona estona en BTT. Que seguim tenint caigudes, però sense conseqüències, i que hores d’ara no em fa mal el canell (a veure si demà puc sortir encara que sigui una horeta).
Ah i algú ha reparat la seva roda punxada sense haver d'embrutar-se les mans...


Les dades:
Distància: 44 km
Desnivell: 920 m
Velocitat máx: 60 km/h
Velocitat mitjana: 11 km/h (el caloret)