dimarts, 30 de juny del 2015

Sortida Heroica

Què? Com porteu l’onada de calor?
Si, estem patint allò que els metereòlegs anomenen canícula d’estiu (calor del copon). I que es pot fer en aquest temps?
  • Dons la Cristina s’està fotent unes paelles im-pressionants com a merescuda recompensa a la seva actuació a les 3 nacions.
  • En David surant pels camins de La Catllaràs, al que no he pogut acompanyar-lo per indisposició de la meva scott (es veu que se’n recorda de com va anar l’any passat i ha decidit de trobar-se malament).
  • En Paco fent una mini-sortida per motius laborals.
  • En Fulgui, despistat, buscant acompanyants per fer la Portals a última hora del dissabte quan ja tothom tenia plans.
  • En Dani, que cansat després d’una intensa jornada laboral, no ha trobat una millor alternativa que torrar-se per les carreteres de Sant Quintí de Mediona.
  • En Carles que ha ciclat els seus darrers 30 km per terres argentines.
  • El germà de l’Efren a Tarragona… a no, aquest de moment no és Bikedeferro.
  • I la resta hem fet la sortida amb més Bikedeferros: El Tibidabo.
La veritat és que feia dies que la volia fer. L’Efren la feta un munt de vegades amb el seu germà i era l’ocasió perfecta per acomiadar-se de la seva flaca-gorda.

L’horari de la sortida … com que no, ja tornem a ser, he hagut de posar el despertador pels vols de les cinc en cap de setmana (i l’estiu no ha fet mes que començar).

Confiant que els meus companys portessin bomba d’aire i palanques per una eventual punxada, he substituït el bidó porta-eines per un bidó amb 900 cc d’aigua gairebé congelada. Avui es presentava un dia d’aquells de beure mooolt.

No eren les sis i ja sortia direcció el PIR3 (vaja, la Passió), on frisosos m’esperaven en Manolo, en Sebas i l’Efren. Sense temps per poder-nos saludar iniciàvem la ruta cap a Martorell on ens havíem d’ajuntar amb el Cosco.

Tot i que les carreteres canvien, em feia gràcia circular per l’antiga N-II direcció a quatre camins. Aquest recorregut l’havia fet de petit cada cap de setmana, quan tornàvem a Barcelona per iniciar la rutina setmanal.

A Molins ens desviàvem per iniciar la pujada al Tibidabo, on alguns desafiaven a l’autoritat local saltant-se descaradament el semàfor en vermell. A partir d’aquí, els PRO, fent-la petar, mica en mica posaven molts minuts de distància als mortals. A ells no els hi semblava res, però a l’Efren i a mi les primeres rampes ens semblaven el Tourmalet.

De tant en tant divisàvem algun biker amb “ruedas gordas” i acceleràvem la marxa per avançar-lo tot dissimulant que ens estàvem deixant les banyes.

Quan ja s’acabava la pujada, en Manolo i el Cosco, avorrits d’esperar-nos s’havien deixat caure per acompanyar-nos els darrers trams. Fèiem la cruïlla de Vallvidriera i iniciàvem els últims trams d’ascens. De nou ens quedàvem literalment clavats a l’ascens.

Al Tibidabo, intercanvi d’impressions, contemplació de les vistes, que anaven totes acompanyades i descens ràpid direcció Sant Cugat (no cal que us digui ha arribat primer).

A Sant Cugat teníem una fita, anar a la botiga de bicis “Eroica”. Que estrany que els vilatans no coneguin tan important indret de la seva localitat:
ero...que? No els sex-shops estan a Rubi.
Així que varem haver de preguntar per l’adreça.




Els meus companys es van quedar bocabadats contemplant les corbes de les bicicletes esposades, bavejant l’aparador com nens petits davant d’una botiga de llaminadures (a mi m’agradaven més les vistes del Tibidabo).

Un cafetó i empreníem el camí de tornada. Primer Rubí, on dos fèiem la goma. Quasi aconseguim despistar al Manolo i l’Efren en una rotonda però ràpidament es van adonar de l’error de navegació i ens van trobar.

Quan ja veia el camí de tornada, en Cosco ens sorprengué tot pujant a Castellbisbal. Aquí, ja del tot despenjats varem perdre el rastre del Sebas (l’única referència visual que ens quedava). Eren pels vols de les onze, el Sol començava a picar de valent. L’aigua dels bidons s’esgotava i no es divisava la carretera de Terrassa que ens havia de dur a Martorell.

La carretera es desfeia sota els pneumàtics i cada metre que avançàvem era més dur que l’anterior. A aquestes alçades ni bike ni de ferro, la ment només tenia una imatge: una cervesa ben fresca a l’ombra. Aquests meravellosos pensaments van fer que les poques forces que ens quedaven ens dugessin a la carretera de Terrassa a Martorell.

Des d’aqui baixada i a localitzar un bareto per comprar aigua suficient per arribar a casa. En Cosco s’acomiadava i iniciàvem el tram final que varem pujar per la carretera d’Olesa per no castigar-nos més.

La CFR entrà com mai. Un parell de ciclistes veterans van dir una dita que formarà part de les frases mítiques del blog.

“Desprès d’una bona ruta en BTT, el primer glop de cervesa es millor que un polvo” (Eren molt veterans, i potser es que ni se’n recorden del que eren).



Les dades:
Distància: 99 km
Desnivell+: 1.275 m 
Velovitat max: 61 km/h

dijous, 25 de juny del 2015

Les tres nacions

Por fin llega el fin de semana esperado: 21 de junio, el acontecimiento de las tres naciones. Después de unos meses de pre entrenamiento y preparativos de alojamiento todo arreglado y a punto.

Los inscritos en la pedalada: Sebas ,Toni ,Manolo ,Paco ,Javi ,Cristina ,Dani y Alessandra, bien acompañados por Marcela , Dolores , Marina ,Noelia y Nara.

Tomamos rumbo a Puigcerdà donde unos imprevistos de última hora hacen que el grupo se divida entre el apartamento y el hotel.

Sábado mediodía, un vistazo al apartamento y reparto de habitaciones. Quedamos todos para comer en el centro. Faltaba Toni que llegaba por la tarde.


Después de los cafes y algún que otro chupito vamos a recoger los dorsales. Hay una exposición de bicicletas que no estaban a nuestro alcance, Increíblemente no me dejaron probar ninguna, no lo entiendo??? :D

Hacia mucho calor, compramos algún bañador y aprovechamos el jacuzzi, la piscina estaba helada, nos relajamos, pero hay muchos nervios.

Vamos a cenar al centro, unos chistes y a las 23:50 nos vamos a dormir. Bueno bien dicho Cristina y yo no pegamos ojo serían los nervios o el dormir sola.

Son las 5:45 y nos levantamos antes de hora, a las 6 se despierta el resto. Amanece un día precioso despejado, sin aire, muy buenas expectativas. Nos preparamos, café con leche, madalenas, bikinis y intercambio de estrategias a seguir.

Nos aprovisionamos de geles, barritas, polvos mágicos uufffff .Son las 7 y Manolo nos espera en la rotonda ya está calentando, hacemos la foto del grupo



Vamos para la salida a tomar chocolate y coca. Los nervios recorren nuestros cuerpos. Comprobamos que nuestros chips marque bien y nos ponemos en la cola, nos colocamos en el medio más o menos entre risas y fotos. nos encontramos con los de la Taca que se ponía en cola.




Suena el ultimo petardo y se da la salida callejeando Puigcerdá dirección la carretera camino de la Seu.

Se empieza a buen ritmo que no puedo seguir (más de 60 km/hora!!). Lo lideran nuestras máquinas: Paco Javi y Manolo, seguidos de Toni , Cristina y más atrás Sebas Dani y Alessandra.

Han pasado unos minutos y no veo a ninguno de mis compañeros, pues sigo pedaleando. Me saludan los de la Taca y me invitan a ir con ellos pero llevan ritmo muy alto, nos vemos en la meta!!

La sensaciones no son buenas, no me encuentro muy bien: entre no haber dormido y unos retorcijones que no cesan. Serian los nervios o los polvos mágicos que tome (de beber), el desayuno no fue el adecuado tengo ganas de vomitar pero tengo que llegar como sea, aburrida de ir sola y no tener con quien hablar y perseguida por el minibús de la organización atosigándome en el km 96 me subo en él. Quedaban 4 km para llegar a la cima que lastima quería llegar pedaleando pero no.

En la cima de Envalira veo a Sebas y Dani que supuestamente me estaban esperando o seria que estaban arrasando la mesa de donuts????




Lo mas duro ya paso. Cojo la bici, nos hacemos una fotos y continuamos los tres juntos. Sólo quedaban 40 km. Empieza el descenso rápido ,quedaba el Puig Morenys de tan solo 3 km, chupado. El asfalto francés en muy mal estado.

Sin darnos cuenta y a buen ritmo llegamos a Puigcerdá en la recta final nos encontramos con Marcela, Dolores, Paco, Javi y Cristina.

Nos vamos a tomar unos refrescos, cambio de impresiones, unas patatas, nos hacemos la foto con los trofeos.

La prueba a sido superada con éxito por los demás. Hay que decir que nuestro Contador (Manolo) acabo con 5:45 seguido por Purito "Javi" que lo llevaba unos minutos detrás. Que maquinas!! casi vuelan y más atrás llegaban Toni ,Cristina y Paco.

No teníamos mucho hambre pero Dolores y Marcela nos hicieron unos macarrones con tomates muy ricos que comimos después de un buen relax en el jacuzzi con la exhibición de salto de trampolín de Paco en piscina de agua fría.

Comimos, recogimos el apartamento y vuelta a casa.

Este fin de semana nos lo hemos pasado muy bien. Inolvidable, Muy buen ambiente y el buen rollo y con la mejor en compañía.

Para el próximo año espero que puedan asistir todos los BIKEDEFERRO

dimecres, 24 de juny del 2015

Cursa de descartes

A l’espera de que els cracks ens facin arribar la crònica de les tres nacions, i per no avorrir al personal, deixeu-me que descrigui el petit passeig que varem fer els riders que encara no hem passat al otro lado.

Dissabte el meu canell no em va deixar fer una sortida flaquera amb el Josep i el Sherpa, però aquest diumenge semblava que el dolor es podia suportar bé. En Fulgui ens havia promès guiar-nos per un Cogullo XXL, ruta a la que el senyor Abelaira s’havia adherit quasi d’immediat (fantàstic, “habemus rutaem!!”). 

Però a l’hora convinguda (7:10) no hi havia rastre de la fletxa vermella. Al PIR2 estava l’equip KTM oficial (en David i el seu cunyat Josep) i en Raul. A la poca estona arribava l’Efren, feia cara de no tenir bones sensacions amb la BTT.

No havia dit ni bon dia quan l’equip KTM anuncià que havia de plegar d’hora per fer activitats promocionals. 

Només sortir, vaig divisar un rider amb l’equipació del zona bici amb una velocitat de creuer baixa, molt baixa. No em vaig poder estar, a la pujada de Can Roca li vaig treure les pegatines. Era en Fabian, que s’afegí al grup. 

Aquest petit sprint havia provocat un petit distanciament del grup, així que ens vam aturar a l’hípica per reagrupar-nos. La sorpresa és que ja teníem una baixa: la BTT de l’Efren no acabava de rutllar adequadament, i decidí fer mitja volta a Can Roca.

Tornàvem a ser cinc riders, amb ganes de fer la ruta una mica més amena.

Varem agafar el corriol que circula a la dreta del camí veïnal, l’excés de confiança, el manillar ample i un canell que no permetia que agafés el manillar de la bike amb suficient força van ser els causants de la caiguda tonta de la setmana. Una llàstima que en David no em pogués enregistrar perquè hauríeu rigut de veritat. 

Val la pena que us fixeu en el camí de pujada fins a Can Maçana: un camí 100% BTT, re-descobrint corriols ocults. 

A la barrera el següent descarte. en Fabian també havia de marxar. L’equip KTM tenia com a finalitat fer Can Maçana i tornar-se. En Raül després de dos mesos sense activitat física (a sobre de la bike) s’ho començava a plantejar també.

Sort que encara tenia el comodí de Castellolí. Aquesta empresa li resultà més assolible, però a mi la baixada em va semblar inteminable. El canell cada vegada estava més inflamat (i no per la caiguda). A Castellolí, barreta energètica, selfie i sant tornem-hi.


Al Coll del Bruc varem girar a la dreta, per uns instants se’ns va passar pel cap de finaltzar la sortida tot fent les antenes, però una piscina plena d’aigua esperava al Raül a la Font del Códol, així que simplement vàrem tornar per l’Span Deck.


Una sortida clàssica feta de forma diferent. A més en Fabian em confirmà que la forquilla de l’Scott està malmesa i que calia passar pel taller, així que crec que estaré sense BTT un mínim de dues setmanes (em perdo la Catllaràs, la sortida a Sitges del CC Esparreguera i una possible Mola).

dijous, 11 de juny del 2015

L'escurço negre



Hauré de buscar un substitut temporal per redactar les cròniques setmanals, cada vegada se'm fa més difícil trobar el temps per poder pensar en l'article que us ha d'amenitzar setmana rera setmana.

I és que aquestes sortides no donen per més. Que haig d'explicar?, que en Manolo, el Dani i l'Alessandra tornen a fer de les seves? Què els altres en ho hem de mirar des de la grada (del whats app, es clar)? Que no hi ha manera que en David faci una estrenada total de la seva bike?

I el Fulgui? Dons fent sortides en plan Verano Azul amb els colegues de la feina. Darrerament dedica més temps al seu blog (de lectura obligatòria) que a muntar en bici, però no us enrefieu, la Catllaràs està a la tornada i crec que ens té preparada una sorpresa.

Que ha estat dons el fet més rellevant de la setmana? Dons la tornada de l'Efren. Aquest diumenge s'ha presentat amb la flaca disposat a reventar tots el registres. Dos mesos d'inactivitat total (no podia moure el maluc), i en comptes d'anar amb el Fulgui a fer la sortideta es presenta al grup dels estratosfèrics per a que no sigui dit.

Diguem que el funcionament de la bike era directament proporcional al seu estat físic. Veient com patia per poder seguir al grup a Can Estruch vaig decidir de donar un copet màgic al seu canvi per a que deixés de circular amb el molinillo (única relació que li funcionava).

Varem parlar de quina seria la seva ruta, no rodava fi, una retirada a Monistrol semblava el més adequat, però segons ell, era com signar taules a una partida que portes una clara avantatge.

Al trencall de Vacarisses, just a l'entrada de Castellbell, pensava que prendria la ruta fàcil, però no. La mentalitat guanyadora feia que s'oblidés del dolor i de la fatiga.

Mentrestant, al davant en Sebas i en Manolo la feien petar xino-xano, allunyant-se del grup sense que, aparentment, els hi costés gaire. Al Dani se'l veia una mica cremat, no de pedalar, sinó com a conseqüència de la migdiada del dissabte a la platja.

Es pot dir que l'Alessandra ens manté puntualment informats de les migdiades del Dani. Ja tinc ganes de veure els vídeos que penjarà de la nit prèvia a les 3 Nacions.

Com a bona companya, l.Alessandra decidí d'acompanyar a l'Efren durant l'ascens a Rellinars, en Dani, coneixent al susodicho, també decidí d'acompanyar-lo. Jo intentava seguir l'estela del Sebas i del Manolo, que jugaven amb mi -deixa'l passar que ja caurà com una fruita madura... -.

A Rellinars es van acabar les ordres d'equip. Cadascú havia de seguir el seu ritme fins als Caus. Manolo, Sebas i Dani, ,més tard l'Alessandra i tancant el grup, l'Efren i jo.

De fet, jo anava líder, però la meva ascensió la truncà un escurçó que em desafiá al mig de la carretera (i tinc proves fefaents)

 
Des dels Caus el grup es dividia en tres:
  • L'Efren que com havia estar d'hora prenia el camí més ràpid (Caus-Vacarisses-Castellbell-Monistrol-Collbató-Esparreguera). Si nois, si, el camí més ràpid no és la línia recta sinò l'espiral divergent (això o que no s'aclara amb el GPS).
  • En Sebas i jo que provàvem una alternativa (Caus-Terrassa-Martorell-Olesa)
  • Y els tres gladiadors que no tenien que preparar el dinar de casa (es veu que varen fer cap a l'Envalira per preparar les tres nacions).

 
Que voleu que us digui, la ruta que varem fer nosaltres era de 78km i 1200 m de desnivell, força bé. Aquesta la penjo perquè no és una sortida màster-class, però va bé per provar les forces.
 
Aquesta setmana jo lliuro (tinc la segona fita a Montmeló), la vinent toca fer les 3 nacions, però pel 28 tenim una fita creada per a riders de veritat, una pedalada que crea mites, la preferida del David i del Fulgui (encara que arribi fora d'hores): LA CATLLARÀS, 
 
 Baldrick, de veritat que us la voleu perdre?
 

dilluns, 1 de juny del 2015

Bikedeferro vs orrefedekiB

Tan tranquil que venia assegut al seient de l'AVE, quan de sobte m'he en recordat que no havia fet la crònica de la setmana. I es que diguem que les noticies de whatsapp surten amb tanta celeritat que, quan te n'adones, estas parlant d'una història llunyana.

Aprofito l'avinentesa per fer memòria a Víctor Català de la tan esperada crònica de la caminada per Rupit.

Molt d'humor hores d'ara no tinc, això de fer-te anar a Madrid en un dia festiu per a una reunió d'apenes dues hores i mitja, diguem que no motiva gaire.
 
No tenien copes, així que no vaig prendre res

Però anem al gra que de seguida se'm va l'olla. Durant la setmana, en Fulgui i en David havien posat de manifest que volien sortir diumenge amb BTT. Els pro, parlaven de fer una de les seves per carretera (aquelles sortides que els mortals acabem plorant, arrossegant-nos per l'asfalt).

Per a que no fos dit, vaig proposar fer una sortida que no ens deixés en evidència (Cogulló o la Mola). Cap resposta. Si calla un whats del Sherpa que s'hi apunta, ah no, que l'hora no li va bé. Ah si, en David ja respon, com? Que està una altre vegada amb llibertat condicional i que ha de passar a fitxar d'hora?

Que estrany, el Fulgui no diu res, ah! mira, en Manolo s'apunta.

A l'hora convinguda (7:10) surto direcció el PIR2 i aprofito per saludar les amazones que, rialleres, iniciaven la sortida amb la flaca. En Manolo ja portava 400 voltes a la rotonda de les jirafes (fixeu-vos perquè l'asfalt està desgastat).

Només en Manolo i jo. I el Fulgui? I el David? Quina por... això no pintava bé.

Per fi apareix en David amb la 29, sense guants però disposat a deixar-se la pell … fins a les 9:30 que era l'hora a la que havia de tornar.

Cogulló...Mola? I en plena negociació apareix en Lluís, que havia quedat amb els de La Taca per anar a Rellinars. En altres ocasions hauria estat una bona opció, però encara no tinc el mínim estat físic per deixar l'estandart Bikedeferro al nivell que li pertoca, així que el Cogulló va ser ruta escollida. A més hi cabia la possibilitat de trobar-nos amb les noies en algun punt en el que les nostres rutes es creuaven.

De la ruta que voleu que us digui. Fins a can Maçana, en David i el Manolo xerrant mentre escalfaven les cames, a uns 200 més metres al darrera, jo intentava que no sentissin com m'estava deixant l'anima per seguir-los.

A la cruïlla Montserrat Park, en David ens deixà i em tocava intentar seguir al Manolo.

S'ha de dir que durant tota l'ascensió al Cogulló s'ha portat força bé, allunyant-se uns metres suficients per a que no perdés el contacte visual i animant-me a seguir pedalant.

Passava ben poc de les 10 i ja havíem fet el cim. Barreta, aigua i cap a Collbató a veure la copa catalana de BTT.

A mida que tornava cap a casa, ja em coneixeu, tot i que no sentia les cames, volia més canya. Res de tornar per carretera, cap a Can Maçana i ja veurem. I a qui varem veure era a la Cristina i l'Alessandra, no tant rialleres com a primera hora del matí però encara amb ganes de marxa. Les deixàvem que continuessin el camí cap el Monestir mentre nosaltres ja enfilàvem cap avall.
 
 
Al arribar a Collbató ens varem apropar a veure els de la copa Catalana de BTT, només sentir com feien anar els rodillos feia por, però mira, ells no s'havien mogut de lloc i nosaltres havíem anat al centre geogràfic.

Com havia anunciat, jo pagava les copes, ja que era el meu sant, així que com a final de ruta varem gaudir d'un refresc amb la companyia del Pablo i del Dani.
 
I ara us vull parlar del que hem de fer una d'aquestes nits... Si nois si. Hem de separar-nos. Farem una fita històrica. Els Bikedeferro participant a dues pedalades simultàniament. La data, el 18 de juliol. Els llocs: Esparreguera i Briançó. Sou vosaltres els que heu d'escollir: blanc o negre, pa o formatge, xixa o limonà,

I després del 18 de juliol tindrem del doblet (que una cosa molt nostra).
La d'Esparreguera ja la coneixeu i crec que la fareu molt bé sense el meu guiatge, vaja l'any passat jo portava el roadbook però qui liderava la ruta era l'Abelaira (ensumava el camí sense plànol).
 
 
La de Briançó serà diferent. Tot orientació. Amb limitació de llums i trams a fer amb bruixola i amb recorregut diferent per a cada participant., tot un repte.
 
Ja sabeu, al blog podreu decidir si voleu pepsi o coca cola, kas naranja o kas limon, fanta o mirinda, bic naranja o bic cristal...