No baixeu la guàrdia

Arriba la setmana santa i és un bon moment per tornar a intentar tenir allò que es diu un “bon estat de forma”.

Jo tenia previst fer un Castellolí, però en Manolo comentà que volia fer una ruta llarga i ràpida, i que volia sortir d’hora (a les 7:00). Vaja, un altre cap de setmana que no podríem anar plegats.

El pla B era el de trobar alternatives entre els riders “mortals”:

• L’Efren, seguia de baixa després de fer la temporada d’esqui (això de voler emular els salts de Garmisch-Partenkirchen, té conseqüències).
• En Vives amb horari nocturn
• En Carles suposo que gaudint del que han estat dues setmanes quasi perfectes
• En Sherpa i l’Aniento que no donaven senyals de vida
• La Cristina amb obligacions familiars (als pares se’ls ha de cuidar)
• i l’Alessandra amb el petitó a casa...

Sort que el Dani, el Sebas i el Cristòbal si que volien sortir. La idea era acompanyar o intentar acompanyar al Manolo, però l’horari no ens acabava de convèncer, afegit amb el canvi d’hora suposava sortir a les 6 del matí!! Intercanvi de whatsapp i solució de compromís: horari les 7:30, destí un Cogulló-Extrem.

En Fulgui i l’Abelaira ens havien d'acompanyar durant el primer tram, però a les 7:40 no hi eren al PIR2, així que en Cristobal, en Dani, el Manolo, en Sebas i jo sortíem direcció al Cogulló.

Només començar em van deixar clar que lo de la setmana passada havia estat un miratge (vaja que m’havien donat peixet per a que no em desmoralitzés).

Al arribar a Collbató ens vam trovar amb els amics de LaTACA que havien quedat ben d’hora per anar a esmorzar al bar Anna del Bruc, una breu salutació i nosaltres contínuavem la ruta.

Al arribar a sant Pau de la Guàrdia, en Sebas va recular perquè havia d’estar d’hora a casa. Des d’aquí tot baixada fins a Maians. els núvols no deixaven que el Sol escalfés prou i feia força fresca.

La pujada fins a Castellfollit liderada per un Manolo i un Cristòbal pletòrics de forces, seguts pel dani que també duia un molt bon ritme. Reagrupació i cap al Cogulló.

Al Cogulló la temperatura era molt bona, varem poder xerrar amb uns riders d’Igualada i amb una altres d’Artés.

 

Fotos de rigor i cap a casa, però fent tots els corriols que hi havia al camí de tornada. Diguem que ha estat el petit homenatge que els companys m’ha dedicat. Sense el Fulgui i l’Abelaira que obrissin camí, m’han deixat lidera un descens que ha estat del tot controlat.
  

(foto de nosatltres des del mòbil de l'Abelaira que es veu que ha sortit)

 

Tornada per Can Maçana (patint….) i al Bruc, de nou, ens trobàvem als companys de LaTACA que sortien d’esmorzar.

Ja estava la feina feta. Tocava intercanviar impressions per organitzar les sortides de la propera setmana (que per cert estic de vacances).

Tant era el nivell de relaxació que en Cristobal no es va adonar de la fatídica punxada a la roda del davant i tot encarant la rotonda de les girafes… ha fet un cristazo espectacular, tant, que ha hagut d’anar d’urgències.

Haurà d’estar com a mínim una setmana de repós i ja veurem quan el tornarem a tenir… Ara bé, la seva màquina ja està ready to go!! oi Dani?
 

 

Bé portàvem 77 dies sense cristazos i tornem a posar el comptador a zero. Prohibit caure!!

Us deixo amb les dades i aquesta setmana veureu el meu disseny del maiot. Tindreu fins al dilluns de Pasqua per poder escollir el model (deixeu el nom perquè així m’asseguro que tothom voti).

 

 

Velocitat mitjana: 14 km/h

Velocitat màxima: 66 km/k

Distància: 69 km

Alçada+: 1600 m

 

 

 

Que no estamos tan mal!!

Després de dos dies sencers sense dolors a les articulacions cap mal, aquest cap de setmana segur que tocava, però no pintava bé, els homes del temps vaticinaven pluges i tot indicava que me’l passaria jugant a la PS4.

Divendres, tot recollint els petits de l’escola, en David em comentà que volia sortir diumenge, encara que fos una volta curta, encara que plogués una mica. Així que millor això que quedar-me a casa.

Deu-n’hi-do la que va caure dissabte. Però una escletxa d’esperança apareixia a l’horitzó. Semblava que les pluges de diumenge no arribarien fins al migdia.

Així que vaig començar la crida whatsappera de riders per compartir, si més no, cinc minuts a la sortida.

Proposava un Cogulló o un Castellolí (per poder fer mitja volta a Can Maçana) i no alterar així el bon ritme del grup. Però la ràpida resposta d’en Dani em va desconcertar: i si fem la Portals 2015?

Vaja, aquesta sortida no me la podia perdre. Vaig decidir d’aprofitar la plujosa tarda per preparar l’e-roadbook d’aquesta edició: retalla, pinta i colorea i ja està. Ara calia provar-ho.

A la crida només van respondre la parella i el sherpa (on són els altres?). L’Efren seguia lesionat al canell i la Cristina al Bellver de cap de setmana.

Diumenge, les 7 del matí, whatsapp del sherpa dient que havia passat mala nit (home, d’això no se’n diu passar una mala nit..., quina sort!!).

A l’hora convinguda (8:10) al PIR2, la sorpresa: en Sebas s’havia afegit al grup. Varem començar a un ritme suau, volia provar-me. Les sensacions bones, bé estava molt clar que m’havia abrigat massa.

Al camí veïnal en Paco ens avançava amb un nombrós grup per fer el mateix recorregut que nosaltres.

Quan varem arribar a Can Maçana (punt de no retorn) em trobava molt bé (es lo que té la cortisona). En Sebas volia continuar, i ja que hi érem, volia provar les variants d’aquesta edició.

La primera variant, el descens cap a Marganell, molt xula, el camí ple de grava segur que causarà més d’un incident, com el del Sebas que va punxar la roda. Aquesta vegada no ha tingut voluntaris per arreglar-la, ens hem estimat més fer unes fotos.
 

 

Aquí en Paco i els seus companys de ruta ens van avançar i ja no ens hem trobat més.

Aquest any La Portals, gràcies als monjos, és molt més suau, gairebé com l’edició 2010. Segueix sent trencacames, però el desnivell acumulat no supera els 1400 m (encara que els Garmin diguin que si).

Encara seguia tenint bones sensacions, tantes que els meus companys en van demanar que per a la propera ruta portés “més material” per compartir…

Ja a Monistrol només quedava comprovar la qualitat de l’aigua dels basalts. Nosaltres els varem superar sense cap problema, no diu el mateix un rider que davant del Sebas, va fer el primer bateig de submarinisme de muntanya (llàstima de no haver-ho gravat al vídeo).

Ja era l’una del migdia, i el cel ens mirava amenaçador. en Sebas va sortir ràpid per la carretera d’Olesa perquè feia tard. Quedaven el blaus… esperava que el Dani o l’Alessandra em proposessin de pujar per la carretera, però no. Segueixen preparant-se per les fites del mes d’abril, així que a patir les roques blaves.

A dos quarts a casa i sense pluja, l’e-roadbook provat i la moral pels núvols.
 

A veure com amaneixem demà. Penseu en una ruta pel cap de setmana.

Disolució

Ja fa dies que una frase recurrent em ve al cap, estem arribant a la fi del grup? Si alguna cosa caracteritza als Bikedeferro és la de les sortides dominicals en BTT. Però darrerament aquestes sortides són, si més no, anecdòtiques.

Possiblement aquesta reflexió ve derivada del meu pèssim estat de forma.

El gruix del grup dissabte quedà exhaust, després de l’excursió per Roses que el Carles organitzà. Me’l puc imaginar aquest matí muntant el Lego Technic i sentint el circ de la F1, tot recordant com els riders la suaven de valent per seguir el seu pas….

Aquest matí ha estat el primer en molts dies que podia moure’m sense cap dolor intens. m’he estat provant i finalment m’he decidit a canviar-me. Es notava que la inactivitat havia deixat la petxada al meu cos (que no pechada, Cristina). Sort que aquesta equipació de rider és molt flexible….

Degut al poc nombre de membres que deien de sortir, i després d’una jugada del Manolo, varem quedar amb els del CE Esparreguera que pretenien anar a La Pobla.

Quina gentada nen, però dels nostres hi havia uns quants: el Sherpa, el Manoilo, en Raül, el Fulgui i en Cristobal (vaja que podiem haver anat pel nostre compte.

Penseu que els Bikedeferro tenim un nom. A la Vila tothom ens venera, mega-sortides, la classificació, etc. Tot això, els altres ho estan copiant.

Dons abans de sortir de la Vila ja m’he adonat que no podia seguir el ritme del grup. Això d’anar a la cua no m’agrada (tot i que hores d’ara havia d’estar acostumat), així que al arribar a Collbató els hi vaig dir que anessin fent via que jo ja faria una via alternativa.

Fins aquí havia comptat amb l’ajut inestimable d’en Cristòbal que, com sempre, es solidaritza amb els que no anem tant bé.

La meva decisió va ser supeditada pel Fulgui, que havia de tornar a casa d’hora, així que decidí de baixar el seu ritme per fer alguna cosa més propera al meu abast. L’alternativa va ser fer una llarga inversa. La conversa, irreproduible: la vida a partir dels 30 i dels 40, ah! i les idees d’una nova app per dinamitzar la vida amb la parella.

Sort de la conversa, de la companyia i de la ruta, que ens va regalar amb trams d’una bellesa indescriptible: No era neu, era calamarsa fixada al terreny.

<VIDEO>

Bé una ruta de dues hores, l’he ciclada en tres hores i pico: que no estamos tan mal!! Els altres han fet una bona ciclada, nosaltres hem complert amb les obligacions familiars i desitjant estar bé per tornar-hi.

Tranquls que tornaré….. i tant que tornaré!!

Com la ciclada no té més teca podeu visitar la classificació i podeu votar quina és la samarreta que equiparem

Más madera

La veritat és que tinc poca teca per poder omplir les pàgines del blog. Diguem-ne que els companys que suren les carreteres i els camins del nostre país no tinguin ganes de compartir amb nosaltres la seva experiència, o encara pitjor, estan amagant el seu estat físic per poder fer un “hachazo” a la Monegros.

El poc que us puc explicar són dades de fonts poc fiables, recollides per riders infiltrats i fotografies i imatges gravades amb càmera oculta. La veritat és que es tracta d’informació poc fiable sense contrastar, vaja el que podeu veure cada dia als debats radiofònics i televisius.

Però tranquils que tot això canviarà… Aquesta setmana tinc metge i de ben segur que em donarà alguna substància dopant que em permetrà, si més no, sortir de forma habitual els diumenges (però per això haureu d’esperar un parell de setmanetes).

Els nostres informants, ens indicaven que la tant esperada ruta del dissabte cap a Valls, va ser dinamitada des de dins. Suposadament, un dels riders va fingir problemes de cansament i així evitar que els/les que el podien fer ombra aprofitessin un cap de setmana més per posar-se a to.

Però no es tractava tant sols de no fer la sortida, sinó que tenia una carta amagada, suposadament, es va conxorxar amb un altre rider per a que de forma “legal” sabotegés qualsevol intent de que, els/les que si que volien practicar aquest meravellós esport i així arribar a “la Monegros” en bon estat de forma.

Les nostres fonts ens han dit que, com no podia accedir a malmetre les màquines dels companys de ruta, va començar a simular un seguit d’avaries de forma continuada: que si no canvia de plat, que si no puc fixar el peu a la cala, que haig de canviar amb la ma, etc., amb la finalitat de minar la confiança i l’esperit del grup

De fet, quan el grup començava a imaginar que tot es tractava d’una àrdua estratagema va haver de trencar la cadena de la bicicleta (això si amb l’ajut d’un company de ruta que havia convidat per si el tema es posava perillós).

Resumint, una ruta que havia d’haver acabat a mig matí es va allargar fins a ben entrada la tarda. Mentrestant, el suposadament rider cansat, feia uns quilòmetres acompanyat pel ciclista del lado oscuro…

L’autor del reportatge, aliè a tot plegat i amb disponibilitat reduïda, es marcava un Castellolí en companyia del Josep Aniento, que estirava les cames per fer la pedalada de la Segarra.

 

 

Diumenge els pata negra no sortien. Estrany, molt estrany…

Els mortals i el sr. Pons, ja una mica de tornada de tot plegat, decidiren de sortir a una hora més normal. El corriolero David, com tenia megacalçotada, va sortir sol a l’horari habitual.

Gràcies a aquest nou horari, el sr. Flores s’hi va apuntar. Jo els esperava a Collbató, entretingut tot fent corriols i obrint camins pel bosc que voreja les pistes municipals.

 

 

Encara tenia la disponibilitat més reduïda. Però va estar bé poder acompanyar uns pocs quilòmetres al Dani, Sebas, Cristobal, Lluís, Flores, Vives i al Joan, i fins i tot al David que, tot i que ja tornava cap a casa, va voler compartir el seu temps amb nosaltres.
 

 

Ells van fer una llarga inversa, jo un Can Maçana (i una calçotada). semblava que això era tota la nostra activitat (amb la pedalada de la Segarra de l’Aniento inclosa)...

 

... fins que algú va filtrar inadequadament una imatge:

 

Resulta que dos riders dels quals no puc dir el nom però d’inicials Fulgui i Manolo, suposadament van sortir d’amagat sols tot marcant-se, crec, un Cogulló.

I la que suposadament anava a passejar una estoneta amb son pare també va fer una bajanada de quilòmetres.

Ja veurem qui aconsegueix diplomes aquest any…

Si em passeu els tracks els penjaré. De moment només tinc els dels meus passeigs:

Ah, i avui per despedir-me us deixo amb altres tres temasos que, suposadament, ha escollit el Carles. Paraula de Stone.