Dissabte, 20 de desembre les 5:00 del matí. Sona el despertador. Per fi havia arribat el dia D i l'hora H. Els Bikedeferro estàvem conxorxats en fer la batpedalada.
Malgrat la planificació, a l'anunciada baixa del Dani i l'Alessandra, s'hi van afegir l'Aniento, en Flores i en Vives, sens dubte aquests tres tenors ens hauríem fet gaudir encara més de l'empresa que estàvem disposats a fer.
Per no perdre el costum, surto de casa amb retard respecte a l'hora convinguda.previst. Mig pelant-se de fred, el Sherpa m'esperava al portal de casa. Col·loquem les bicis al cotxe i sortim ràpids per trobar-nos amb la resta dels companys.
És de nit, és tot fosc, gairebé no hi ha ningú. Però unes veus trenquen el descans de la fauna local i d'algun veí que ens maleeix tot enroscant-se als llençols i esperant conciliar unes hores més de son. I és que les converses de l'Efren i la Cristina menys silencioses són de tot.
Sense demora iniciem la ruta cap Arenys. Al cotxe, per fer temps, parlem de la festa que el CC Esparreguera havia organitzat a les Alzines (la Cristina i el Sherpa en formen part) i de si ens convé d'associar-nos o de seguir per lliure. També ens dona temps per criticar als riders que no havien vingut o que anaven als altres cotxes.
La caravana Bikedeferro segui la ruta, passat Granollers preníem la C-60 per enllaçar amb l'autopista del maresme.
En Carles ja ens esperava al PIR i començava a impacient-tar-se de la poca puntualitat del grup (Carles, si depenen de mi....).
Seguia sent fosc i ja érem a Arenys, però la temperatura era força suportable. Per fi arribem a l'aparcament de Can Jalpi, on frisosos en Cosco i el Carles ens rebien.
Quasi sense temps a saludar-nos, descarregàvem les màquines dels cotxes i la furgo. Començava l'aventura..
La primera sorpresa era la decoració de les nostres bikes amb un dorsal commemoratiu de la fita que anàvem a fer.
L'altre, un detall, fruit de les gestions del Carles, que la gent de CompeGPS ens havien obsequiat per a l'event: ens havien proporcionat d'unes unitats anima per ciclar la nostra batpedalada. I no nomes això, totes tenien carregat l'e-roadbook que el «Presi» havia preparat per a que tothom la fes al seu ritme.
Abans de començar en Carles ens donà les instruccions per assegurar que ningú no es perdés i, amb 30 minuts per sobre de l'horari previst iniciàvem la ruta.
Que us haig de dir de la ruta, era un homenatge al primer classificat. Després d¡una pujada li seguia una altre pujada que finalitava amb una paret prèvia a la següent pujada. Els descansillos, inexistents.
Per fí sortia el Sol i els tres turons ens desafiàvem a conquerir-los. Fèiem cap a dos quarts de nou. Les darreres rampes ens servien per treure'ns el poc fred que encara teníem al cos,
Anar al darrera del grup al costat del promotor de la pedalada té els seus avantatges, i és que ens anava anunciant dels esculls que ens precedien (aquí conserva, ara apreta, però no baixis...).
El ritme no era gaire dur, però deu-n'hi do.
En Manolo, el Cristobal i la Cristina gaudien com ningú de la pedalada. Això de pujar ja els hi va.. El Sherpa també se sentia a gust amb el grup (la veritat és que només els veiem als punts de reagrupament).
En Fulgui de vegades anava al grup capdavanter, però quan acabava el seu monòleg es deixava caure al final del grup per petar-la amb l'Efren. El seu Garmin també es va deixar caure un parell de vegades.
En Sebas a l'inici anava al davant, però després de conversar amb el Carles, decidí d'afluixar un parell de punts i estalviar forces.
El que escriu la crònica va estar tota la pedalada a la cua sense grup, que si les ulleres, que si el transponder, que... .
Excepte
el número 1, tots, inclús el Cosco es van deixar caure per
acompanyar-me. Per a que el meu ego no es sentís dolgut, feien veure que
tenien petites davallades.
Pràcticament sense forces arribava a
la Creu de Rupit (que havia estat un dels primers punts de pas de
l'anterior ruta pel Montnegre). Encara quedava força ruta.
En
aquest punt, en Cosco ens demostrà la seva tècnica de relacions
públiques, tot barrant el pas als riders locals que sortien a estirar
les cames.
S'ha de dir que ara entenc la manera de ciclar del Carles, tots els riders de la zona són unes màquines, com pugen!!
Tot i la humitat del terreny, això no és com casa nostra, el sauló ofereix una molt bona tracció inclús en terrenys enfangats. Els riders del montserratí gaudíem d'aquests terrenys i ens sorpreníem aquest paratges, amb pistes toves però ciclables , sense roques i arrels relliscoses... llàstima que no conec la zona, perquè uns quants corriolets (de baixada, esclar) m'haurien permés poder saludar al Cristobal i al Manolo.
Quan quasi havíem fet el cim, el Carles ens va mig ensarronar tot dient que nomès quedava una petita rampa per accedir al cim (rampa? Si la paret la utilitzen per fer demo d'escalada extrema!!) Suposo que per això li diuen Turó Gros.
Ara si, ja érem de baixada, però quan no tens forces, ni això, a més s'apropava l'hora límit, aquella en la que el restaurant tenia previst tancar les portes.
Les pistes del Montnegre ens portaven fins a sant Iscle, no sense abans cometre l'errada de navegació que vàrem cometre al seguir l'estela d'un Manolo que encara tenia ganes de més marxa.
La carretera era la via directa cap a Arenys, però abans havíem de passar pel petit coll de Can Oliver. Unes ultimes pedalades i cap avall, ja l'havíem feta!!
Això d'arribar últim et serveix per poder fer un recompte ràpid per comprovar que tothom és a lloc. Només calia recuperar les animes que el Carles havia dut i muntar les màquines als cotxes. Algun dels que anaven al capdavant van al·legar que les havien perdut pel camí, que havien saltat, però senyors ja sabem que això és exclusiva del Garmin del Fulgui.
Ara només quedava el tiberi
Abans de començar, com marca la tradició, varem sortejar uns objectes pel mètode OU KINDER. Seguint les indicacions dels meus amics de la FIFA, el sorteig estava preparat per sortir com a únic guanyador, però el Carles, que feia de ma innocent, no va entendre que havia d'escollir els recipients calents, així que l'Efren i el Fulgui es van dur uns fantàstics carregadors portàtils.
Al final del dinar, tal i com estava anunciat es va lliurar el diploma al primer classificat i també a aquells riders que havien fet mèrits durant la campanya 2014.
Res més companys, només us deixo amb les dades i dos apunts:
- Carles, gràcies per l'organització de la jornada. Crec que el grup voldrà que aquesta sigui una de les fites obligades de cada any.
- No m'ho heu dit, però soc un crack fent e-roadbooks. Tots vareu arribar sans i estalvis.
Les dades:
Distància: 62 km
Alçada+: 1600 m
I que gaudiu d'un bon Nadal.
