Diumenge, són les 4:15 sona el despertador. L'apago ràpidament per a que la meva parella no es desperti. No tinc son, sort que ahir em vaig ficar al llit a veure el futbol i als cinc minuts ja estava fregit...., el primer que em va passar pel cap, que hauran fet el music vox al oh Happy Day?
Tornem a trepitjar amb els peus a terra. Cafè, cereals, miro les noticies, veig als Màrquez celebrant els seus títols, ah i la roja va guanyar a la totpoderosa Bielorussia.
Les 4:30, primer el pulsòmetre, la samarreta tèrmica, culote, maillot i maillot tèrmic, Uff, si ja és l'hora! Ràpid baixa a portar la bici a la furgo que ja han arribat quasi tots.
Salutacions al Dani, Alessandra, Pali, Sebas, Cristina i Manolo. Pugem la bike a la furgo i me'n vaig a buscar l'scènic. A la tornada l'Efren ja havia tornat. Només varem trobar a faltar al David, al que unes inoportunes angines el van fer dessistir de la pedalada.
Arribem a Santpedor amb més de 20 minuts d'avenç sobre l'horari previst., sort que el Jordi és previsor i sempre arriba més d'hora.
A les 7:10 ja fèiem cap a Berga. La consola del cotxe indicava que la temperatura exterior era d'1ºC. Aparquem el cotxe i ràpids a fer el cafetó i tastar el pastisset que la Cristina ens havia preparat per gaudir encara més de l'event.
A la festa s'hi va afegir en Jordi Roher, que previsor, havia fet nit a l'hotel on preníem el cafè. Els nervis de la pedalada començaven a aflorar, suposo que aquest és el motiu dels continus viatges als serveis (n'hi ha un que ha anat més de tres vegades).
Tant anar i venir va fer que tot aquell meravellós temps que havíem guanyat matinant tant el malmetéssim de la manera més absurda. Tocaria de nou fer cues als corriols i a les pendents fortes.
En Jordi, fart d'esperar, va sortir abans que la resta de grup. Mitja hora més tard ens marcaven la tarja de pas.
Que contents i nets que estàvem....
En Manolo a les primeres de canvi se'n va anar del grup. Intentava seguir-lo però les sessions d'spinning, les sortides habituals dels divendres i els més de 20 kg de diferència en van fer veure que era una missió més que impossible.
Perduda la llebre principal per assolir el meu objectiu personal, la Cristina se'm va oferir per ajudar-me amb la fita.
Que voleu que us digui, no la podia seguir ni a les baixades. A canvi li vaig fer un màster de rodar pels basalts enfangats.
El ritme que portàvem força bo. Fins i tot varem aturar-nos a Casserres per prendre l'entrepà de botifarra.
Encegats pel bon ritme, varem fer alguna pujada no contemplada per l'organització (això de seguir al ramat i no fer cas dels avisos del GPS és lo que té), casi casi ens presentem a Cal Bellús,
Però al arribar a la carretera que ens havia de dur a Sant Cugat del Racó drets cap al tercer control, les cames se'm van agarrotar. El terreny en el que cada any començava a recuperar posicions s'havia convertit en el pitjor dels malsons.
Canvia de plat, baixa pinyons. No intentis posar-te dret perquè les fiblades et faran descavalcar. Crec que em va avançar fins i tot un nen amb un tricicle. Sort de la companyia de la Cristina, que intentava, inútilment, tirar de mi.
Quart control. Creia que el caldo Aneto faria un miracle revitalitzador, però no. Vaig pujar a la torre del Moro plorant. Tot pujant, em va cridar l'atenció la bronca que li estava fument un pare al seu fill (que no tindria ni 12 anys) referint-se a com havia de fer servir el canvi de la bicicleta. La bronca inclús continuava quan aquest pobre xicot havia caigut a la part tècnica de la baixada (no comment).
També durant aquest llarg periple, vaig poder conversar amb un parell de riders que calçaven unes Cannondalle elèctriques que anaven la mar de bé (amb computadora per gestionar la càrrega i que també servia de GPS).
A Castellnou em vaig trobar de nou amb la Cristina, que em va oferir magnesi per que deixés de patir. Només quedava la baixada, que era complicada perquè aquest tram es fa conjuntament amb els que van caminant o corrent.
Llàstima que no tenia bateria a la càmera de vídeo perquè no vaig poder enregistrar la caiguda a l'aigua dels dos riders que em precedien. Estava tant fet caldo que ni em vaig aturar per auxiliar-los. Ja havia perdut de nou a la Cristina, però era igual, ara si que els kilòmetres queien inexorablement.
Al final només tres riders s'havien interposat entre la Cristina i jo.
Llavors la realitat va caure sobre mi com l'espasa de Damocles: 4:54:02. El pitjor temps que he fet mai a cap de les edicions d'aquesta pedalada!! No objectiu, ni bici, ni res de res. Només em quedava una cosa per fer, donar al Pali l'entrepà que havia recollit a Casserres.
Que us haig de dir, estic molt decebut. Ni les braves, les croquetes i la cerveseta que vaig prendre mentre esperava a la resta de riders van fer pujar el meu estat d'ànim
Us deixo amb el meu track (a veure si veieu l'error de navegació) i el temps que cadascú hem invertit
Degut a que els gestors de l'IBP han canviat els criteris per a la puntuació de les rutes, no la puntuaré amb els misserables 56 punts que li atorguen (vaja que no la podem comparar amb les anteriors rutes ciclades).
