Bikedeferro 5.0: de setembre 2014

dilluns, 29 de setembre del 2014

Dos equips

De mica en mica, el sòlid grup que tant ha costat de reunir, s'escindeix fruit de la selecció natural per l'estat físic dels riders que el componen.

D'una banda tenim els a-travessats, que amb la excusa preparar-se per fer la pedalada entre Sant Joan Despí, estan fent sortides PRO, sessions d'spinning i segur que prenen alguna que altre substància no permesa (a la propera sortida el bocata de la Cristina passarà el control antidopatge). La veritable raó és la que volen liderar la classificació, de mica en mica es van coneixent els premis finals que en Bartu i el Flores estan preparant i ningú no vol perdre pistonada.

Per l'altre estem els mortals, que amb prou feines podem sortir un dia a la setmana. Les obligacions familiars i la feina ens treuen el tant preuat temps per gaudir de la bicicleta.

Ei, tranquils, ja ha començat la tardor i les temperatures comencen a baixar. Tinc ganes de veure quants de vosaltres continuareu sortint amb tanta freqüència (Manolo no va per tu).

Els PRO, dissabte es van marcar Sitges per carretera. Segons tinc entès, el grup el conformaven els següents riders: Cosco, Cristina, Dani, Manolo, Sebas (l'Alessandra s'esperava per a una sortida al Tibidabo que li havien promès...).

Els mortals (David, Efren i Ferran), acompanyats de dos PRO camuflats (Cristóbal i Fulgui), teníem hora d'arribada per allò d'acompanyar als petits a la pedalada de la setmana de la mobilitat sostenible. Fer un Can Maçana como que nó, així que l'opció de les Antenes era la millor que podíem trobar.

La pujada no m'ha semblat tan dura com abans, això si, el ritme dels del davant, inassolible. Quan coronàvem les Antenes ha succeït un fet excepcional, una truja acompanyada pels seus nou raions se'ns ha creuat per la pista (si em passa anant sol, faig mitja volta).

La tornada, s'ha fet lenta, excessivament lenta (mireu les definicions per a més info), amb el just temps d'anar a la pedalada sostenible.

La pluja però, ens va fer avortar la sortida familiar, tot i que l'organització havia escurçat el recorregut, no era qüestió de prendre mal.

Les dades:
Sitges-PRO
Data not available
(a veure endomoderos, em podeu enviar el track per analitzar-lo amb eines professionals?)

Antenes-Amateur

Distància: 44 km
Velocitat mitjana: 12 km/h
Velocitat màxima: 63 km/h

Bé, la setmana vinent toca La Travessa i em sembla que a mi em tocarà sortir sol.

diumenge, 28 de setembre del 2014

Nuevas definiciones para el grupo.

Hola amigos de bikedeferro, en la entrada de hoy vamos a dar una clase de gramática. A pesar que el castellano nos ofrece un vocabulario rico en palabras y sinónimos, en ocasiones, este grupo se encuentra con necesidad de crear nuevas palabras para definir más exactamente nuestros problemas e inquietudes durante las salidas. Es por eso que desde aquí hacemos una llamada a la RAE para que en futuras actualizaciones las tenga en cuenta para poder enriquecer un poco más la lengua.
Empecemos con la primera, cuando un rider lo dá todo tanto en subida como en bajada, en ocasiones, padece pérdidas de equilibrio que hace que caiga al suelo. Para estos momentos se nos ha ocurrido que se ha dado un Cristazo. Definición

- Cristazo:
Darse un,
locs. verb. coloq. sufrir una caida debido a pedalear al límite de tus posibilidades.
Ejem; " Ostras vaya cristazo se ha dado ese por subir esa cuesta."

Pero sigamos, cuantas veces nos encontramos pletóricos de fuerzas y cuando te das cuenta ves que el grueso del grupo va charlando tan ricamente, aunque en ocasiones hayan decidido volver por carretera para ahorrar tiempo, para esta situación Dantesca usaremos el verbo.

- Efrenar:
(Del lat. efrenāre).
(conjugar) tr. moderar o parar el grueso del grupo debido a una charla amena y animada.
Ejem. " mira estos, quieren volver por carretera para ahorrar tiempo y están efrenando el grupo con sus charlas"

P.D: No debemos confundir la palabra efrenar con enfrenar que significa poner freno a un caballo. Esta definición no tiene cabida en el grupo bikedeferro a no ser que nos encontremos al David y queremos enfrenarlo para charlar un rato.

Por último, la vida del rider puede ser muy dura, salidas largas y con poco aguante puede acabar haciendo de la salida un infierno. Si además, has intentando efrenar el grupo sin conseguirlo y has sufrido uno o varios cristazos, la salida puede llevarte a hacer cosas de las que probablemente lamentes el resto de tu vida. Para estos momentos en que lo ves todo negro y la única solución es dejarlo tu vida en manos del azar, vamos a utilizar la palabra,

- Fulgicidio:
m. acción o conducta que perjudica o puede perjudicar a quien la realiza, o en su defecto a aquel que se encuentra directamente detrás del fulgicida.
Ejem. "ya se que estás cansado pero no cal que te fulgicides, por tu culpa me he chocado contigo y me he pegado un cristazo que no veas"

La siguiente acción tiene dos efectos, del que la hace y el que la sufre, siendo los resultados antagónicos. Esta acción viene antecida por dos o tres sonidos secos y agudos click, click, click. Si un biker, en medio de un subida, escucha estos ruidos es que probablmente vaya a sufrir una ...

- Manolación:
prnl. Dicho del biker que la sufre, pasar por una situación en la que su dignidad se vea gravemente herida, y sin posibilidad de poder recuperar su honor.
Dicho del biker que la hace (aunque todos sabemos que solo hay una persona del grupo a la que le atiende esta definición) herir el amor propio y el orgullo de alguien a costa de enorgullecerse y de sonreir con la satisfacción que ha Manolado a alguien.
Ejem. " En medio de la subida el susodicho me ha manolado y a pesar de mis esfuerzos no he podido seguirlo"

Quiero remarcar que no debemos errar en usar la palabra manolar, de manola, en el que el significado es completamente distinto y en este blog no daremos cabida a su soez significado.

Bien amigos, y hasta aquí la clase de gramática de bikedeferro. Espero que a partir de ahora, uséis estas definiciones para poder expresarnos correctamente nuestras salidas y podamos entendernos muchos mejor.

Sin más que decir, hasta otra salida amig@s.

diumenge, 21 de setembre del 2014

Joc brut

Avui vull explicar-vos la crueltat d'un grup de riders, que vist l'amenaça que suposava l'aparició d'una nova amazona a l'horitzó, disposada a desbancar a tothom a la classificació, han començat una voràgine d'accions per tal d'ensorrar la seva moral.

N'hi ha de subtils i de no tant subtils. Ni ha que prenen accions directes (senyor jutge, als fets del 14 de setembre me remito), però són pitjors aquells que mica en mica, mitjançant missatges subliminars van, de mica en mica, minant la moral de la nostra companya de pedalades.

A veure, d'acord som del Barça (bé els del 18% no tant), i no sabem que és això del senyoriu madrileny, però si que hem de tenir allò que es diu «seny català». Frases com ara: em poso darrera teu per no sortir a la foto (dita dissabte quan s'estava assolint una ruta de 115 km per carretera) o sortir pels carrers per Rússia, t'alegrava la vista, en canvi aquí... (dita avui just arribar a santa Cecília) no són d'allò més encertades.

I que passa, dons que, de mica en mica, l'orgull i la seguretat, vant minvant, i allò que abans era un no res, ara és una fita inassolible amb conseqüències imprevisibles, com ara aquesta:

I era la segona caiguda del dia!!

Però ja us conec, ja. Només ataqueu a la més dèbil, a l'Alessandra no li dieu res. I és que a la fisio, millor no empipar-la que sinó ho acabarem pagant.

La sortida d'avui ha estat la que en principi s'havia previst per a l'11S: Una pseudoportals a la inversa pel coll de les Bruixes. L'hora, les 7:00 (encara era fosc). Els riders: Alessandra, Cristina, Dani, Ferran, Manolo, Paco i Raül.

Manolo

Alessandra

Dani

Cristina

Paco

Ferran

La fuga: Manolo i Raül

El que algú havia sortit el dia anterior per carretera, en principi donava opcions a que avui seria una sortida tranquila. I un bé negre, es veu que el maillot xinés del Saxo dóna unes forces sobrenaturals al rider que l'equipa. Un cop més tocava anar a la cua del grup.

Ni tant sols podíem seguir el ritme del Paco, amb la seva myroon 29 full carbon que amb prou feines havia fet dues sortides des d'abril.

Un incís: Raül, coneixes al Pali? Crec que et convindria fer un parell de sortides amb ell, per a que veiessis que aquest no és un grup digne per a les teves capacitats i possibilitats (a politically correct way to say: niñato!!)

La Puda es pujà bé, amb forces suficients per fanfarronejar als senderistes que xino-xano prenien via cap a Montserrat. Però la pujada al coll de les Bruixes ja no era el mateix: rampes de molt desnivell amb poca tracció, on quasi tots, hem hagut de posar el peu a terra. Bé, aquí la Cristina ha decidit comprovar per primera vegada la duresa del terreny.

S'ha de dir que jo he fet primer el cim, possiblement perquè era l'únic que portava enregistrat al GPS la ruta d'avui (detall sense importància). Baixada fins a Vacarisses on ens hem trobat als participants a la Matagalls -Montserrat. I des d'aquí fins a Monistrol, on hem fet la primera aturada avituallament del dia.

En Paco ens ha convidat a unes coca-coles i acuarius i cap a Santa Cecilia. Si obvíem al Manolo i al Raül, jo anava al grup davanter. He pogut filmar unes boniques imatges, però les contínues aturades de reagrupament m'han trencat el ritme (el proper dia us deixo el GPS i vaig fent via).

Un altre incís: A l'Alessandra li hem de fer un homenatge, quina moral. No l'acabem de descobrir, però no em deixarà de sorprendre. Li és igual la duresa del camí o el seu estat físic, sempre arriba a bon port. Ha fet mèrits suficients per guanyar-se una bateria addicional per al seu sportiva+.

Des de Santa Cecilia (que n'està de lluny de Monistrol!!) fins a Can Maçana. En Manolo volia comprovar si les seves cames eren de fusta o no, i ha fet dos cops el recorregut.

No ha hagut cap incident més, a excepció de les dedicatòries que mútuament ens hem fet un conductor de turisme i jo a la baixada fins al Bruc (jo he arribat primer).

A petició pròpia avui hem fet una CFR, cosa que ha alegrat al Raül, que anava mort de gana (veus, com el Pali!).

Les dades d'avui:

Distància: 56 km

Desnivell +: 1.406 m
Velocitat max.: 64 km/h increpant a un turisme

Punts IBP: 90

PD: Em sap greu, però els esdeveniments post-sortida fan del tot impossible la meva participació a la Travessa.

diumenge, 14 de setembre del 2014

Deixant petjada...

Enèsima sortida de l'any a una hora intempestiva. En Fulgui ens havia convocat a les 6:00 del matí al PIR. Tinc unes ganes que arribi el fred i que aquests comencin a quedar-se literalment enganxats als llençols, tot i que això suposarà que només sortiré amb el Manolo.

Em sap greu haver de començar així la crònica, però cal que algú posi fre a aquests actes vandàlics que setmana darrera setmana van succeint amb la única finalitat de guanyar posicions a la classificació.

Sabeu de qui parlo, tots coneixeu el seu nom. Com es pot ser tant cruel i tant roí. Dons si, el que lidera la classificació es va estimar sortir sol dissabte i marcar-se un Cogulló X-trem tot sabent que la gran pedalada promesa pel Fulgui quedaria en una sortida de no res. D'en Fulgui i de les seves arts ja en parlarem al final de la crònica.

Al PIR, a l'hora convinguda en Cristòbal, l'Efren, el Fulgui i la nostra intrèpida amazona, la Cristina, m'esperaven per començar la sortida.

El camí estava fosc, molt fosc. Mentre pujaven per la carretera ens creuàvem amb els joves que anaven a casa, segurament que tornaven de les biblioteques on havien anat a culturitzar-se i així pensar en projectes per fer el nostre país més pròsper. Feien cara de derrotats, amb prou feines podien seguir la línia de la carretera, envaïts per la son (suposo que per evitar dormir-se portaven la música tan alta).

Una sortida amb l'Efren i el Fulgui significa la interactuació continuada d'aquest dos riders que, com dos Furbys carregats de piles, inicien una conversa sense fi durant tot el trajecte, xerrant de temes tant diversos com la nova etapa de quarto milenio, les pel·lícules de Tarantino per culminar amb la promesa cinquena entrega de Torrente.

Mentrestant, la Cristina, en Cristóbal i jo intentàvem despertar-nos.

A Collbató i per evitar topar-nos amb els guardians de la fireta, el grup decidí que jo liderés el pas per la població. No havíem arribat a la Vinya Nova i el grup ja es queixava del corriol time al que s'havien vist sotmesos.

La ruta des de Can Maçana a Castellolí (Fulgui amb LL), la vàrem fer per uns corriols desconeguts per mi, que en vàries ocasions van estar a punt de descavalcar-me, sense èxit però.

Cafè revitalitzador i cap a les Antenes pel camí del gos blanc.

Si la pujada al Cogulló és desmotivadora, pujar a les antenes per una pista que et deixa veure tot el camí, encara ho és més.

En aquest punt, l'organitzador de la pedalada, va creure (amb molt bon criteri) que ja n'hi havia prou i que podríem prendre rumb cap a casa.

Al prefabricats decidirem de tornar per muntanya, i vàrem testar els corriols de l'EADA (ostres, em semblàvem més complicats). La Cristina, que volia fer una sortida sense ensurts, decidí de prendre la pista.

A la Font del Còdol el grup estava relaxat, jo vaig aprofitar per fer uns caballitos i deleitar al personal. Però els fets del 15A encara havien de tenir continuïtat, era 14S, i queden poques jornades per poder pujar a la classificació.

El susodicho, quan ningú no s'ho esperava, va frenar en sec, provocant que la nostra amazona impactés brutalment contra la seva bike, perdés l'equilibri i caigués catapultada contra la superfície dura del formigó. Casualitat? Començo a dubtar-ho, segons accident fora del camins... Sort que aquesta vegada tenim testimonis que poden donar fe dels fets, i que seran cridats pel TAS per decidir sobre la sanció que s'imposarà.

Us deixo amb les dades:
Distància: 53 km
Ascensió +: 1.150 m

Punts setmanals:
Dijous (11.09.2014): Vives: 70
Cristina: 80
Dissabte (13.09.2014): Manolo: 114
Diumenge (14.09.2014): Cristina: 89
Efren: 89
Cristóbal: 89
Ferran: 89
Fulgui: (en revisió pel TAS)

dimecres, 10 de setembre del 2014

Substàncies dopants

Segona sortida post-vacacional (primera de setembre) i segona aparició consecutiva del Carles, que amb el ritme que esta finalitzant les sortides, fa que ni ens en recordem de la baixa del malmès David ni de la 29 del Flores.

Si vols que un grup de ciclistes es motivi, només cal insinuar que tindran accés a determinats productes per millorar el rendiment. I així ha estat aquest cap de setmana. L'hora de sortida era les 7:00 des del PIR (temps suficient per arribar a l'hora acordada amb el subministrador). Com de costum, puntual com sempre, a les 7:10 hem dirigia cap el PIR. Només tombar el carrer, un nombrós grup de riders em feia senyals tot dient-me que tires cap amunt.

Sorpresa!! als habituals Manolo, Cristòbal, Fulgui i Sebas, s'havien afegit l'Efren i el Josep Vives. Dubtava que vinguessin, però és que no hi ha ciclista que es pugui resistir a la temptació. El grup no estava complert, faltaven la Cristina, l'Alessandra i el Dani.

Els segons que varem tardar en trobar-los es varen fer eterns, la intranquil·litat s'apoderava per moments del gruix del grup (el Carles no ens esperaria eternament i potser marxaria...). Però finalment, sota la marquesina de la parada del bus, el trio, somrient, esperava la nostra arribada.

NOTA: Noies i noi, el lloc oficial de trobada és el PIR, que només es canvia davant de situacions excepcionals (que són les que indico jo). Com que era l'aniversari de l'Alessandra , per aquesta vegada vale, però que no torni a passar.

Abans d'arribar a Can Roca ja n'hi havia quatre que marcaven un ritme de «així no arribo ni a Can Maçana» no dic els seus noms per a que aquest blog no sigui blog homenatge.

D'acord que el que escriu aquesta crònica té ja una edat i que li costa de recuperar-se de les lesions, però un al final es mosqueja al veure que està en tarifa plana i tota la resta té una progressió asimptòtica.

A Collbató, la bicicleta del Lluís estava preparada per acompanyar-nos, però no va sortir a rebre'ns i varem decidir de continuar la ruta direcció al Timbaler.

Contràriament al que podríem pensar, les tempestes del divendres, que havien fet que el nom del nostre poble sortís als telenotícies del país i de la península, no havien malmès els camins. Hom esperava trobar basalts, camins enfangats, pedres... però l'efecte va ser el contrari, inclús els corriols complicats s'havien netejat gràcies a les les rierades.

Per fi, amb un retard de quinze minuts respecte al pitjor temps previst per l'organització, ens presentaven al Timbaler, on en Carles ens esperava frisós.

Tot i la insistència de la Cristina per tastar la coca, el sentit comú es va imposar: aquestes substàncies poden alterar greument el rendiment esportiu.

No sé si va ser que els PRO s'havien ofès o que volien tornar d'hora, que si ens havia semblat que el ritme fins al Timbaler era dur, la resta de la pedalada encara va ser pitjor.

Tot i els continus reagrupaments, de mica en mica, tots els membres del grup van anar caient: A les rampes de Can Maçana en Dani ja veia que no anava fi. Pujant a Castellfollit des de Maians va haver d'aturar-se. Sort del Sebas, que en un acte que l'honora, decidí de no pujar al Cogulló i acompanyar al Dani en el seu patiment (tots sabem que aquesta és una de les rutes preferides del Sebas).

El següent de la llista en despenjar-se va ser en Josep Vives. Ei, poca broma, si aquest senyor pogués tenir continuïtat no dubteu que estaria en el grup capdavanter liderant les sortides. Era el seu primer Cogulló i la seva cinquena o sisena sortida en bici de l'any!!

L'Efren també pagava les conseqüències dels excessos vacacionals i baixà el ritme.

Si us adoneu, tot això ho puc explicar perquè anava a la cua del grup, amb l'excusa d'acompanyar al Carles que anava fotografiant els paratges de l'Anoia.

També varem passar a l'Alessandra, però no perquè defallís, sinó perquè s'havia aturat, preocupada pel Dani.

A Castellfollit, los otros, ens esperaven al lloc habitaul. Aprofitant que estaven distesos tot jugant amb l'aigua de la font, el Carles i jo varem continuar el camí cap a la nostra fita.

Seria veritat? Per primera vegada arribaria primer al Cogulló? Dons no, la Niner de 29 despertà i hem va deixar amb un pam de nassos en aquelles dures rampes. Encara no m'havia refet, tot convencent-me que arribar segons tampoc està malament, quan en Cristóbal, com una exhalació va arrencar les pegatines de la scott. La mateixa operació la van fer el Fulgui i la Cristina.

El que no em va passar va ser el Manolo, que va decidir d'acompanyar en la pujada a l'Alessandra, al Josep i a l'Efren.

Mentre al Cogulló estàvem trastejant l'anima, el Cristóbal, que tenia assumptes familiars, va tornar sól cap a casa.

Varem fer les fotos oficials i cap el Bruc que la coca ens esperava.

Fita aconseguida!!!

L'anima i el motor de la Niner. Al fons el Bages

Posant les dents llargues a la Cristina

El Fulgui fent el salt al seu Garmin!!

El Carles es va deixar de romanços i la tornada la va fer amb els PRO. En aquest trajecte va tenir temps de dibuixar mentalment el tercer dels reptes que ens proposa: el bat-track o Bat-pedalada.

A la Llar del Bruc, la cambrera que sempre surt a saludar-nos, ens rebia amb els braços oberts. Per fi arribava el moment tant desitjat: el tast de la coca.

I és que les coques d'Arenys tenen fama, merescudíssima fama, perquè fins i tot amb una birra entren com si no res. Ostres Carles que bones, quan fem el Turó de l'Home o el bat-track et portarem uns tubs de l'orgue i així compararem.

Ei, i a la veguda ens va convidar l'Alessandra per celebrar el seu aniversari (aneu prenent nota)

Les dades:

Distància: 68 km

Desnivell+: 1.690 m
Coques: Jo vaig prendre mínim quatre (o més)
Punts: 114 (per a tots si no dieu el contrari)

Bonificacions: +10 per al Carles i el Josep

Res més nois. Perdoneu per la demora en l'edició de la crònica, però la inspiració sense GinTònics és difícil de trobar....

dimarts, 2 de setembre del 2014

La vuelta al cole

Dimarts, 2 de setembre. Això de tornar a la rutina desprès d'un mes de vacances s'està fent molt, però que molt dur.

Tot prenent un revitalitzant cafè faig un repàs ràpid de les tasques a fer quan me'n adono que encara no he fet la crònica de la nostra sortida dominical.

Quina maaandraaa!! sobretot si haig d'explicar que vaig acabar la sortida literalment com un «caràcol» (arrossegant-me, bavejant i a punt de plorar).

Normalment ens queixem de les nostres parelles que, a excepció del Dani i l'Alessandra que s'ho han muntat d'allò més bé, sempre ens posen pegues perquè dediquem massa temps a les bikes. Quan en realitat hauríem d'estar empipats amb aquests monstres.

Aquesta afició es tracta de pujar a unes estructures que, mitjançant uns mecanismes consistents en corrons, rodaments, engranatges i bieles, tenen com objectiu el patiment continuu d'aquell que les vol accionar. A més el nivell de patiment és directament proporcional al temps que fa que no els utilitzes (missatge subliminar per a l'Efren, al Josep Sicilia i al Pepon).

Tornant als fets, contradient les prescripcions facultatives i aprofitant que el Carles s'apuntava a la sortida de diumenge, vaig decidir d'apuntar-me a una sortida amb l'objectiu d'estirar les cames i de provar les sensacions amb el canyell (una llarga o un Castellolí a ritme tranquil).

Aquí és on va entrar en escena el «chupón de càmera» que no ha parat de sortir en tot l'estiu i que està endolladíssim: no, fem una portals. Davant d'aquesta proposta indecent, el sector femení es va apuntar de seguida (i darrera d'elles la resta). Només en Raül amb molèsties físiques i en Flores que està finalitzant les vacances no van poder venir.

No havíem arribat a Can Roca i ja estava a la cua del grup. L'excusa era guanyar-me la samarreta que el Carles portava i que oferia a aquell que l'acompanyés durant la sortida al seu ritme.

A Collbató ja no tenia sensacions. Vaja ni sentia les cames ni els canells, que la única funció que tenien era la d'afegir més pes mort sobre la bici.

Al davant de tot, els de sempre marcant un ritme no apte per als mortals: en Fulgui, en Manolo, la Cristina, l'avi i també acompanyats de ben a prop pel Sebas i el Dani, que de tant en tant s'escapolia per petar la xerrada.

L'únic fet remarcable de l'ascensió a Can Maçana ha estat la caiguda no enregistrada en vídeo de la Cristina. Aquesta vegada l'Alessandra amb la lliçó apresa va fer una pujada decidida amb la seva 27,5.

Reagrupament i cap a Marganell. La baixada fins fa poc havia estat el meu terreny, però al deixar l'asfalt i començar el terreny pedregós, es van revifar les sensacions del canell en forma de fiblades i punxades. Fins i tot em va semblar veure que un nen que anava amb rodetes m'avançava. Sort del Carles, que em donava conversa durant el trajecte.

Les parades de reagrupament sovintejaven. La cara del Manolo, del Cristóbal i de la Cristina denotaven un cert punt d'avorriment (ens miraven adonant-se que en som de caràcols). La del Fulgui un cert punt d'enveja veient l'ànima del Carles.

Passat Sant Cristòfol, i veien que no em quedava ànima (m'esperaré a que surti la versió +) vaig prendre l'opció de anar per la carretera cap a Santa Cecilia i Monistrol. Amablement en Carles, l'Alessandra, el Sebas i el Dani van decidir d'acompanyar-me.

Ni la coca cola, ni el cafetó a Monistrol van ser prou reconstituents. És que ni al camí del riu podia seguir el ritme. Així que a Can Sedó vaig tornar a dividir el grup. Però hi havia en joc la samarreta per a la millor ascensió de les roques blaves disputada entre la Cristina i en Fulgui, sota l'atenta mirada del Dani, Alessandra, Manolo i Cristóbal.

No cal dir qui va guanyar...