diumenge, 27 de juliol del 2014

La Nocturna d'Esparreguera 2014

A mida que s'apropava la data de la nostra pedalada, el meu cap s'omplia de dubtes: vols dir que has fet bé? Que els has apuntat a l'extrem? Que els darrers anys sempre ha hagut algú que ha pres mal? Que ni ha que ja tenim una edat? Que som 10, que serà ingovernable?

Vaig estar a punt de trucar als responsables de l'organització per canviar la modalitat de la sortida, però els consells del Manolo em van fer desistir: tu has dit el que hi havia i no estaves ensarronant a ningú. Bé, estava fet i no calia donar-li més voltes.

La tarda del dissabte, desprès d'una migdiada reparadora i d'un GinTònic tonificador, està dedicada a ultimar els preparatius. Ha de ser tranquil·la, per poder arribar a aquell nivell de concentració necessari en aquest tipus d'events. I de sobte, me n'adono que no havíem formalitzat el tràmit de les signatures, i encara més, en Raül no havia signat el permís patern!! No ens posem nerviosos. 
Bike del Raül ready to go

Llavors el guasap:
Carles: No em trobo fi, no crec que pugui venir (ostres)
Efren: Ferran em deixes oli? Pugem a rentar la bici i la lubriquem.
Lluís: Ferran, l'Aparicio, en José Antonio i jo volem fer l'extrema però ens han apuntat a la clàssica, podem compartir el vostre roadbook?
Efren: En quan temps es carrega la bateria? en Flores me l'ha deixat descarregada!
Raül: Estàs de conya amb això del permís patern, no?
Carles:
Finalment no puc venir (quina llàstima)
Efren: Ei que tinc l'oli de la màquina de cosir de la iaia, que no me'l portis.
Sherpa: M'has de fer un favor, hi ha un rider que s'ha quedat penjat i no la pot fer tot sol, el puc posar amb vosaltres?
Fulgui: Estic tornant d'Andorra, no compteu amb mi.Resultat: Concentració a prendre pel sac!! Home que un ja té una edat!!
No va poder venir
A la rotonda de les girafes, mentre el Sebas i el Vives intentaven instal·lar la llum de darrera a la bike de l'Efren, la meva missió era perseguir als presents per a que signessin la inscripció. No tothom era a l'hora però vaig haver de baixar amb el Raül a la sortida just abans que sa mara se'n anés al control.

Vaig parlar amb el Toni per resoldre el tema dels desagrupats de La Taca i el rider solitari i a preparar la sortida.

Ni briefing ni repartiment de responsabilitats ni res de res. La fe cega que el grup diposita sobre les meves habilitats s'hauria de catalogar com a d'inconsciència extrema (i tot això per que sé engegar el GPS!!).

Foto oficial de l'equip

Ja a la plaça del Centre, vam aconseguir la signatura de la progenitora i la resta de la inscripció es va signar per la modalitat “a distància” (modalitat que la meva secre domina a la perfecció).

Encara quedava temps per repartir els rols, però l'Efren encara no disposava de la llum, en Sebas i el Cristòbal en van acollonir simulant pana a les seves bikes, a més, la proposta del David d'anar a fer una birra, era irrenunciable.

Vàrem tenir visites il·lustres, en Manolo que va passar a desitjar-nos sort i també la d'un parell de seguidors del Bloc (en Mar i l'Isra) que volien tenir un record del nostre grup. Vale, no va ser així, la veritat és que érem nosaltres els que volíem la foto i com no, qui s'encarrega d'aquestes gestions (Cristóbal el Gran) es va dirigir a la Mar (digues-li tonto) que va sucumbir a la seva proposta del tot honesta. Fantàstica la imatge de tots posant i ningú fent la foto.

L'Isra i la Mar

 
Quina bike, Alessandra !!


A deu minuts de la sortida per fi apareix el Fulgui, que ens va portar tabac i güisqui d'andorra, però que l'organització no ens va deixar utilitzar. Sort que jo portava el meu dopping particular amagat dins del bidó (aigua de mar diluïda).

L'speaker de l'organització, abans de donar-nos la sortida, va instar a l'Alessandra per a que cap del homes del grup més nombrós ens descarriéssim pel camí. La mirada del Dani a l'speaker digna de Clint Eastwood a Harry el Sucio.

Vam fer la sortida a un ritme tranquil (ritme de caràcol). Aqui ja es va veure que no ens calia el roadbook, en David olorava les cintes que marcaven els camins, ja que en tot el tram inicial no va engegar la llum de la seva bike.

El Raül, el Sebas i el Vives estaven disposats a posar un ritme viu a les primeres de canvi, tot seguint al David, que llençat surava els camins que coneixia a la perfecció. El Cristòbal fent de bici escombra a les pujades i a les baixades, donant un cop de ma a tot aquell que passava dificultats tècniques o ciclístiques. L'Alessandra provant la seva nova bike de carboni, demostrant-nos que això de pedalar se li dona d'allò més bé. El Dani pensant que ara li tocava a ell canviar la bici. Al mig l'Efren i el Fulgui amb una inacabable conversa que pertorbava el repòs de la fauna local i al mig jo, estressat, barallant-me sól amb el roadbook el GPS i els hodòmetres dels collons.

Més que un grup de ciclistes, semblavem un grup de l'INSERSO, als controls dels avituallaments literalment, arrasàvem amb les existències i abans de sortir sempre hi havia algú que havia de passar pel servei (nens, mes d'una hora i mitja aturats segons el meu GPS).

Després del primer corriol el David va fer un simulacre d'accident, tot estirat al mig de la riera amb el casc i la bici pel terra. 

A la riera varem tenir una petita errada d'orientació, del tot imputable a les dades poc fiables del roadbook de l'organització. A la següent pujada, vaig fer una demo de les meravelles de l'aigua de mar tot coronant el cim amb el Raül sortint des de l'última posició (a aquesta tècnica se la coneix amb l'argot de fer una Manolada).

En Fulgui, amenitzava la sortida tot fent conya sobre la llum fàl·lica del Sebas i el Raül i l'aigua de mar del bar Ostra azul, mentre el gruix del grup continuava devorant els avituallaments de l'organització (segur que l'any vinent ens faran pagar molt més).

Anàvem els últims, però no ens preocupava. Ningú no havia pres mal. Les llums encara funcionaven, i les forces com a la sortida, una pedalada de 40 km és no res comparat amb les sortides a les que darrerament estem habituats.

La part final del recorregut ens la coneixíem de memòria, vaig copsar al grup per si volia prendre alguna drecera i així guanyar alguna posició a la classificació. La resposta unànime, digna d'un caràcol bikedeferro: Ni parlar-ne.

A aquestes alçades ens deleitàvem tot veient la serp de llums que feien els diferents grups, molts d'ells perduts per GR no ciclables, pels camins de Piera. En David seguia obrint via i donant un cop de mà al grup a les trampes insalvables que ens hi trobàvem.

Després de fer el darrer control anunciat, ens dirigíem cap les rovires, ens vàrem trobar a un grup de despistats, que anaven perduts i fosos (feien la clàssica i s'havien allunyat moltíssim de la seva ruta).  Els vam convidar a acompanyar.nos, però no podien.
Aquells camins no els havíem ciclat, la pendent pista pujava qual asimptota cap al infinit, Tots vàrem posar peu a terra, de cop una veu des de darrera cridant “que passo que passo!!”, una llum fent ziga-zagues per mantenir l'equilibri en aquell terreny pedregós Com era possible que algú pogués pujar-la?. Totes les cares estaven atònites (la del Raül sobretot). Al darrera, el Cristòbal que ens havia aixecat la camisa.

Tot rient fèiem cap al control sorpresa, que estava amagat al windows. A la baixada, que només tres riders varem fer a sobre de la bici, de nou el Gentelment del David va anar a socórrer a l'Alessandra que tenia serioses dificultats a mitja baixada. Va prendre la seva bicicleta i corrent va avançar a la resta del grup que encara estava intentant no caure amb aquella pendent.

Quasi a punt d'escapolir-se amb la nova bike de l'Alesandra i de nou Clint Eastwood que amb la mirada li va parar els peus.

Des d'aquí només quedava una pujadeta amb la que l'aigua de mar i una ensarronada al David, em va permetre fer en primera posició. Que estrany?, el Raül no m'havia ofert resistència. Osti!! ens l'havíem deixat a la baixada.

Varem fer un reagrupament a La Plana per fer una entrada triomfal a la línia d'arribada. 
Amb la Cristina i el Lluís

 Aqui relaxats

Moolt relaxats
Hem de parlar amb l'organització, ja que l'ascensió acumulada no arriba als 1.300 m, amb prou feines arriben als 990 m

L'índex de la sortida és de 98, al que haurem de sumar els 20 per participar en pedalades organitzades.
El track de color negre perquè és nocturna

Una ultima coseta, l'any vinent repetim?

diumenge, 20 de juliol del 2014

Només era un miratge

Desprès d'haver passat un mes de juny i un començament de juliol fora de l'habitual, la setmana passada, per fi, tornàvem a fer una sortida adequada a les nostres possibilitats, tranquil·la i amb cafetó final.

Semblava que aquesta setmana tocava una d'igual. En Flores (un dels màxims instigadors de megasortides) de vacances, l'Efren celebrant el 10è aniversari de noces (que estrany que no ens hagués agafat el telefon a la desena de trucades que l'hem fet, que estaria fent?), en Sebas i el Dani que no donaven senyals de vida i els sector femení (Alessandra, Cristina i Sònia) que coneixent l'hora de sortida desestimaven la nostra proposta del tot deshonesta.

Així que de bon matí en Manolo, el Cristobal i el David estaven al PIR. El que escriu aquest bloc, barallant-se amb la ION-PRO per poder fixar-la al casc amb ben poca fortuna. Quan finalment he desistit, no he pogut arribar a lloc, me'ls he trobat que pujaven decidits a fer un Cogulló X-TREM.

Quin ritme, tenien presa!! algú els hi havia dit que les noies acalorades ja estaven al cim i les volien saludar.

L'efecte placebo de canvi de bici ja ha deixat de notar-se i m'he passat tot el camí a la cua del grup, on el David, de tant en tant, es deixava caure per comprovar que encara anava amb ells.

El temps ens ha acompanyat durant la primera part del camí, els núvols no permetien que els raigs solars ens escalfessin i l'única incidència ha estat protagonitzada per uns gossos que volien comprovar la capacitat del Cristobal i el Manolo esprintant.

No ha estat fins a Castellfollit del Boix que ens hem trobat als primers riders del dia. La esperança de trobar-nos a les xicotes acalorades s'anava difuminant a mida que empreníem les primeres rampes del Cogulló. En David ha sorprès al personal i ha arribat en segona posició, al cim.


 
La meva arribada ha quedat immortalitzada en aquest vídeo del Cristòbal, que s'ha sorprès al veure que ja portaven quasi 40 km de ruta: 
 

L'aparició de l'astre rei ha fet un pel més dura la tornada, que per no defallir, hem fet per Castellolí. En Cristòbal ens ha mostrat la ubicació d'una font amagada de la que rajava una aigua freda que ha omplert els nostres bidons i camelbalks. Sort d'això, perquè la pujada pel camí del gos blanc s'ha fet d'allò més dura.

En Manolo i jo hem pogut fer el corriol sense posar el peu a terra (per fi guanyo una bonificació per pedalar).

El millor de tot ens esperava a l'arribada, hem decidit de baixar pels camis de Serra Alta cap a la Font del Còdol i la Vinya Vella per finalitzar la ruta davant d'unes cerveses fresques que ens esperaven a La Plana.

Dissabte vinent sortim de Nocturna, ja ho sabeu. L'hora prevista de sortida és a les 9:36, però abans hem d'anar a buscar el dorsals i fer un briefing inicial per evitar malentesos. Us proposo de quedar a les 8:00 a la rotonda de les girafes (on quedem sempre que ens acompanya el Carles). Si algú vol menjar alguna cosa abans, tenim el Frankfurt de la Guardia al costat. Porteu tots el casc, la bici, el focus carregat de piles i de bateries de reserva i moltes ganes de passar-ho bé.



Les dades d'avui:
Distància: 82 km
Ascensió acumulada: 1.525 m
Punts sortida : 114
Bonificacions: 10 punts (corriols i primeres posicions)
Punts sortida-comilona dissabte: 36

 
 

dilluns, 14 de juliol del 2014

Festa Major

Desprès de les tempesta sempre torna la calma. I és que aquestes darreres setmanes les sortides han estat espectaculars (La Mola, Tibidabo, Tres Nacions, Catllaràs llarga, SITGES) i ja tocava de fer una més ”normaleta”.
Normaleta? Si ens varem cascar 55 km i un desnivell de 1000 m !! Resulta que ara, fer menys de 70 km és com no sortir.
Però aquesta és una sortida que no tots varem fer. Llàstima perquè de nou ha hagut un canvi a la tercera posició de la classificació: N'hi ha que van preferir de sortir a sopar a Monistrol i prendre xupitos, tot dient que es tractava d'una sortida nocturna. Malauradament, al ser una sortida iniciada en divendres, no computa per a la classificació.
La gran noticia ha estat el triomf del Raül a la cronoescalada de Can Sedó. Crono que li ha servit per afegir 1000 punts a la seva classificació (quina escalada nano!!). Veus Cristóbal, tu també podries haver assolit la primera posició de la categoria a la crono i també hauries liderat la classificació dels Bikedeferro.
Però tornem a la sortida, per fi una horari diürn. Diürn? Si les 6 en festa major és com empalmar sense dormir!!
L'Efren tot i que no tenia bones sensacions, conscient que li quedaven poques oportunitats per recuperar la seva plaça al podi, ha volgut acompanyar-nos a la sortida. Es nota que ha perdut el feeling d'allò de pedalar, perquè se n'ha oblidat del més essencial: preparar l'entrepà o aprovisionar-se de barretes per no morir d'inanició durant la jornada. 
Una vegada més s'ha fet palesa la solidaritat d'aquest grup. Pedalar no sé, però si ens quedem incomunicats podem sobreviure més d'una setmana menjant barretes, sucs i fruits secs (sempre i quan no vingui el Pali, es clar).
Al arribar a Can Maçana el grup s'ha dividit en dos: en Fulgui, en Josep Vives i l'Efren han fet una llarga inversa. En Manolo, el Cristóbal, en David i jo hem optat per un Castellolí per allargar una mica més. La idea original era fer un Cogulló, però estem de festa major i la família també la vol gaudir amb nosaltres.
Des de que vàrem fer la sortida al Tibidabo, en David ha fet un canvi espectacular. No només és ràpid (molt ràpid) baixant, sinó que també té forces per pujar.
L'hem acomiadat quan ens hem aturat a fer un cafetó a La Llar, feia dies que no veiem a la cambrera i com era d'hora, hem aprofitat. Assegut, esmorzant estava el Bartu, de més ben humor que divendres quans ens va acompanyar a la Bauma.
 
Baixada ràpida, i a les onze ja estàvem mudats per anar al Cercavila. 
Abans de les dades vull fer dos apunts importants:
  1. Diumenge vinent és la darrera sortida abans de La Nocturna. Així que hem de començar a organitzar-nos i repartir els rols. Som un grup nombrós, així que ens ho haurem de prendre amb tranquil·litat. Volem tornar sense caigudes. Necessitem algú que controli el kilometratge total i parcial i ha d'haver un mestre dels mapes (jo puc deixar el porta-plànols). La sortida és a les 21:36.
  2. S'està cuinant la pedalada desitjada pel Flores (Prats de Rei). Com està catalogada com fora de categoria, una alternativa podria ser sortir la matinada de dissabte, a una hora indecent, per poder disposar el diumenge a casa per recuperar-nos. Per a la confecció del track i el seu anàlisi, us convoco a una classe magistral del Land als usuaris de GPS (Aniento, Efren, Dani i Alessandra). Podeu convidar a altres usuaris si voleu (el preu, el de sempre, una Caipirinha i dos GinTònics).
 
 
 
 
Les dades:
Distància: 55 km
Ascensió acumulada: 980 m
Punts grup Manolo: 95 (Castellolí)
Punts grup Fulgui: 84 (La llarga)
Bonificacions:
Ondulades: +10 (David, Manolo, Fulgui)
1a posició a la Crono: +1000 (Raül).




dilluns, 7 de juliol del 2014

A veure qui la fa més grossa!!

Aquest diumenge hem culminat una de les sortides que feia dies rondava pel cap d’alguns riders del grup.

La nova moda de sortir amb la bicicleta abans que el sol en anunciï l’arribada d’un nou dia està provocant que les propostes més esbojarrades per fi trobin lloc dins d’aquest grup d’inconscients ciclistes.

L’origen de la sortida, un comentari del Manolo tot just quan tornàvem de fer la primera Mola: ara toca anar a Sitges, no? (i jo que pensava que feia broma...). Bé això no seria més que un altre dels comentaris, dels molts que fem quan la sang es centra en propulsar les nostres cames i deixa d’irrigar el nostre cervell.

Però el detonant va ser la fita que la nostra amazona va fer la setmana passada. Amb els del Club Ciclista Esparreguera se’n va anar a Sitges, on hàbilment havien ubicat uns cotxes per facilitar la tornada.

La testosterona del guix del grup es va disparar: Dons nosaltres anirem i tornarem!! Aquest clam va ser escoltat per riders propers: la Cristina, el Santi, l’Isra... Els Bikedeferro serien capaços d’anar i tornar a la mateixa jornada?
 
Finalment, al saber l’hora de la sortida, només es va presentar la Cristina.

I així, a les 4:45, al PIR la Cristina, el Dani, en Flores, el Cristóbal, en Fulgui, en Manolo i jo disposats a deixar-nos la pell pels pedregosos camins que ens portaven a Sitges.

Les llums de les nostres bikes il·luminaven els carrers d’Esparreguera, que deixàvem per passar sota el pont de la riera direcció Abrera. Feia fresca, els que havíem optat per dur manguitos i paravents no ens en penedíem. 

Passat Vallserrat i pels carrer de Sant Esteve Sesrovires la boira feia acte de presència i ens acompanyaria per Sant Salvador fins a Gelida.

Havíem escalfat prou bé les cames, començaven les rampes fins al coll del Portell. Només havíem cobert 25 km, i ningú va proposar de fer el cim del Puig d’Agulles (La Bola). A aquestes alçades, la Cristina ja havia deixat molt clar que aniria en el grup davanter. 

Baixant cap a la pedrera del Pep, el Garmin del Fulgui ens va obsequiar amb un triple mortal amb tombarella i caiguda lliure. Van ser uns moments d’alta tensió fins que feliçment es va retrobar amb el seu amo (s’havia amagat darrere uns matolls).

Continuàvem la baixada fins al Lledoner i directes cap a Olesa de Bonesvalls, on havíem pensat de fer un cafè. Però no, el ritme no era molt àgil i teníem ganes d’olorar el mar.

Ens endinsàvem dins del Parc del Garraf. Els margallons ens donàvem la benvinguda i les roques calcàries, els esquists i les pissarres posaven a prova les cobertes de les bikes.

Al arribar a Can Grau, tot seguint el camí del GR5, començava un corriol força tècnic que, surant per la carena ens duia fins al Coll de la Llebreta.
 Detall del Corriol
 




Al Santi no li agraden, però les vistes són espectaculars
 
Una petita aturada de reagrupament, una decisió (no el fem de tornada), cap al mas Maiol (darrer cim del camí d’anada).

S’ha d’agrair que durant tot el camí d’anada, el Cristóbal ha vetllat per la integritat del grup, acompanyant al Dani, que s’estava reservant forces per la tornada. Al capdavant, quan el camí pujava la Cristina i el Manolo obrien via, seguits de ben a prop pel Flores i en Fulgui. Jo m’anava movent en terreny de ningú, esperant que arribes el terreny pla per fer valer la velocitat de la 27,5.

I per fi, el mar. Les nostres bikes ens dedicaven la cançó dels Manel, tot baixant cap a la platja. El tan preuat cafè s’estava fent esperar, però abans ens havíem de fer la foto de rigor.

Com aquell que no vol la cosa, en Cristóbal ens va deixar bocabadats. Es va apropar a una vilatana catalogada com a pibon i desprès d’intercanviar telèfons i alguna coseta més ens va fer les fotos de grup.

 


Per fi el cafè, però jo no portava diners. Sort que els més previsors em van convidar.






Tocava tornar, la furgo del Flores no s’havia presentat i havíem de desfer la ruta.

A les primeres rampes, quan la Cristina i el Manolo tornaven a fer de les seves, amablement em vaig oferir per acompanyar al Dani i que així en Cristóbal pogués anar al seu ritme. Resulta que va ser el Dani qui em va acompanyar a mi. De seguida em vaig quedar sense aigua, i el sol apretava.
 El Dani, escapolint-se
 
En vaig veure obligat a posar el peu a terra i arrossegar-me (like a caracol) quan les rampes eren superiors al 15%.

Al Coll de la Llebreta varem prendre el camí alternatiu, que semblava que no tenia fi, fins a a Olesa de Bonesvalls, on ara si, una clara ens refrescava internament.
 
 
Només quedava tornar a la Bola i cap a casa. Amb la camelbalk plena semblava una fita assolible. Les darreres rampes, amb poca tracció, van tornar a obligar a quasi tothom a descavalcar-se de la bike. Fins i tot en Cristóbal va patir un petit accident, tatuant-se el plat de la bici a la cama.

La baixada a Gelida, ràpida, molt ràpida, on en Flores ens va obsequiar amb un refresc, mentre quatre gotes mullaven els carrers.

Ja no em quedaven forces, el meu límit va ser el Torrent Mal. Com vaig poder, vaig arribar a casa, on no podia seguir ni de ben lluny la conversa del Fulgui i del Dani.

L’experiència, bestial!. Crec que és la ruta mes dura que farem (al menys el mes de juliol), Ah!, i dins del gruix del grup, comencen a haver rumors que, possiblement, faran que algú perdi el lideratge (que fuerrrrte!!)

Les dades:
 

Distància: 127 km
Ascensió acumulada: 2.320 m
Punts IBP: 210 (na’ un paseillo)

Bonificacions: Cristina x2 (primera sortida amb el grup)

dimecres, 2 de juliol del 2014

Les dades promeses

Bé, les dades ja han estat computades i els vídeos, més o menys muntats.

Haig de reconèixer que m'ha sorprès que una ruta de poc més de 40 km tingui un índex IBP de 170 punts. Mireu el recorregut amb el desnivell:



Però el David, el Dani i jo no hem estat els únics que hem sortit, l'Alessandra també ens ha posat les dents llargues per que ha fet una altre de les seves: ha marxat en BTT des d'esparreguera fins a Sitges !!

Els punts són els següents:

I si algú no s'ho creu, podeu veure els vídeos de l'infern de La Catllaràs:

I encara pitjor:
 
Sort que després de l'infern hem vist el paradís:

Velocitat màxima de més de 74 km/h!!

Els punts:
Dani: 170
Ferran: 170
David: 170
Alessandra: 125

Bonificacions:
Herois de la Catllaràs: 20 (els de rigor per participar a pedalades organitzades)
Amazona rutera: 20 (els que podíem haver guanyat nosaltres però que se'ls mereix millor ella)