dijous, 30 de novembre del 2023

Siempre positifo, nunca negatifo.

No se com sortirà la crònica ja que no tinc ni ginebra ni tònica (ni tan sols una trista rodanxa de llimona), però he agafat un got alt i hi he afegit gel i crec que n’hi haurà prou per fer sortir alguna cosa que tingui una mica de sentit i coherencia.

Començo recordant la meva proposta d’anar al monestir en carretera a comprar l’espelma que no vaig poder comprar el dia de la montserratina. Però va ser descartada perque el parc de bicis de carretera s’ha vist reduït a dues o tres bicis per falta de temps per rodar, i anar-hi en btt també ho hem descartat perque sembla que l’edat ha fet que l’autonomia de quilòmetres sigui més curta. Inclús algun tram com el mític camí de les batalles no coneix roda bikedeferrenca (almenys rodant en grup) desde fa temps.

Tot i així no patiu ja que per sort o per desgracia seguiré acostant-me de tant en tant per rodar en la vostra companyia perque no es tracta d’entrenar cames, es tracta de fer feliç l’esperit.

Això sí us dic també, el mariner el retallarem una mica o com a mínim suprimirem les pujades més dures perque tot i que faria orelles sordes no vull sentir com em maleïu.

De la mateixa manera que Teruel existe, també unes bicis que t’ajuden una mica i et faciliten la vida per no haver de patir de més.

No crec que sigui el cas de moment però si arriba el dia que ens cal ens ho podem plantejar. No cal patir, només gaudir.

Hem quedat a jirafes a les 8.30.

Com que tenia un compromís matiner he arribat a les 8 i tot fent un café ja teniem al Ferran fent-nos dentetes al grup amb les delicies de la Xina i una cervesa que ens haurem de creure que ho era perque no s’entenia res a l’etiqueta.

Vaig cap a la parada del bus i ja m’esperaven el Sebas, el Barto, el Jose i el David. L’Efren ha arribat poc després i fent el recompte protocolari em tirat cap amunt.

Totalment desconeixedor de la ruta i desconeixedor fins avui el que us comentava fa un moment sobre els canvis a les rutes, vaig seguint el grup i gaudint d’un dia que tot i fred i tapat, tenir Montserrat a tocar es un privilegi que s’ha de gaudir es vulgui o no.

Passem Collbató i la Vinya Nova per arribar fins un encreuament on hem trobat un senglar passejant tranquil. El Jose em recordava que el dia de la Montserratina ja ens en va creuar un per davant (Ni m’en vaig adonar!). Sembla que els hi agrada als senglars fer turisme per la mítica montanya. Algú els hi deu haver parlat del mató o que hi ha una verge negra.

Seguim i arribem al Bruc tot saludant la mítica estatua del timbaler sempre guarnida amb símbols catalanistes.

No se pas que n’opinarà el Ridley Scott del timbaler, però si no l’ha inclós a la seva nova pel.lícula Napoleó, haurà passat per alt un fet històric essent quelcom imperdonable. De fet, sent sincers, una errada històrica més ja no ve d’aquí.

L’aniversari del David fa que l’esmorzar al Bruc sigui rodó ja que ens ha convidat.

Jo que sóc un paio espavilat he aprofitat l’avinentesa i he demanat ensaimada ademés del croissant.

Moltes gràcies David!

Hem seguit cap avall tot creuant l’autovia per tornar per l’altre costat i fer la foto de rigor amb Montserrat al darrera. kjhkjh

Sortim guapos eh!! Perque ho som, caram!


Tot seguint cap avall el David m’anava explicant cada racó de la zona. Hem arribat a parlar de la Rosalia ja que és de Sant Esteve de Sesrovires. Un poble proper conegut per la seva famosa esglesia de dos campanars.

El Sebas, el Barto i el Jose anaven obrint camí mentre el David, l’Efren i un servidor els seguiem una mica endarrerits. Ha estat llavors quan el David ens ha proposat fer uns blaus per allargar una miqueta.

Ho hem comentat als companys de davant però sembla que no anaven massa bé d’hora i finalment hem estat els tres mencionats qui hem allargat tot baixant per un tram que coneixia en David i ens deixava gairebe a Can Sedó.

La dificultat de la baixada ha fet que l’Efren i jo mateix anessim més lents i ens perdessim a la ciclista rossa que es feia selfies que segons en David era digna de veure.

Els blaus s’han fet curts per el bon ritme que portavem i han estat la cirereta a una sortida que com sempre el millor ha estat la companyia.

Res com el positivisme de grans companys/amics per fer passar els moments difícils, que tot i que encara planejen al voltant meu, de ben segur marxaran amb més facilitat si em torno a envoltar de gent que em fa bé. No sempre es pot ja que un s’ha de trobar bé, però un cop et sents a punt de donar coses bones i rebre-les t’ha de faltar temps per buscar a la bona gent que encara que sembla que no hi sigui perque no fa soroll, n’hi ha i molta.

diumenge, 12 de novembre del 2023

Berga-Santpedor o Montserratina?

L’alineació del astres ha conjurat la impossibilitat de fer les dues fites que enguany teníem plantejades, la coincidència en data feia impossible poder assistir a ambdues.

Una llàstima perquè el gruix de l’equip NP (no PRO), havia estat fent un dur entrenament setmanal: series repetitives de cafè amb llet i ensaïmada de xocolata a mitja sortida (tot emulant la botifarrada de Casserres).


Havíem d’escollir i, us haig de confessar, que jo tenia les meves preferències. I es que si fem la similitud amb el futbol, aconseguir el PIN de la Montserratina és com una pilota d’or per a un futbolista. Tenia set i volia, al igual que el DEU, arribar a les 8.

Però una fita d’aquest tipus no es pot fer individualment, necessites del suport del millor equip i, amb aquesta finalitat, vaig començar a fer gestions per aconseguir la participació dels PRO.

Jo no els hi vaig desvelar l’objectiu d’haver escollit la Montserratina, només els hi vaig demanar la participació i tots, absolutament tots, varen acceptar gustosament.

Els habituals Sebas, Bartu, David, Efrén i José Sicília estaven més que confirmadíssims. malauradament, en Fulgui tenia també la combinació de Saturn, Mercuri i Venus i havia d’escollir entre la bike o veure als seus angelets jugant a bàsquet (no hase falta desir nada más).

Movent fils, millor dit whats, també vaig convèncer al Carles (la fera d’Arenys) i al Manolo, aprofitant que havia d’anar a beneir la seva nova Scott Scale.

La carta comodí de l’Aniento no era segura. Va haver un malentès que malauradament va tenir dramàtiques conseqüències.

Tots preparats, tant que, per assegurar la consecució del PIN avançàrem l’horari al PIR a les 7:30. Havia estat temptat de convocar a tothom a les 5:30, com la sortida de Sitges, però tenia convidats a casa i no volien marxar.

Ja a primera hora rebíem la primera notícia:

L’Efrén, que tornava de la convenció anual d’advocats no va passar el control d’alcoholèmia previ i s’autodescartà.

Al cap de poc minuts en David deia que es demorava uns minuts i que anéssim tirant que ja ens agafaria.


I puntuals, preníem rumb cap el Monestir.

Com el compte del PULGARCITO, jo anava deixant rastre biològic del nostre pas per les pistes del Montserrati (puto refredat), més que res per a que en David i el Josep ens poguessin trobar... Mes tard vàrem saber que en Josep havia estat encisat per les Sirenes de Cal Noio i va perdre el rumb.

Com a una jauria de llops, em vaig quedar al darrera per vigilar que ningú del grup no es perdia. Només em vaig permetre el luxe de liderar el grup una estoneta passat Can Massana (que fos baixada es pura casualitat).

Per cert el David no va fer gaire cas dels senyals i ens havia passat feia estona. Sort de la trucada

I arribàrem al Monestir i vàrem rebre el preuat PIN. Fer un cafè, posar una espelma o comprar una coca era quasi impossible, quina gentada!!
Així que decidírem anar cap a Monistrol.

Quina baixada, 9 quilòmetres sense pedalar, semblava que anéssim amb e-bikes (a aquests suposo que els hi donen PINS virtuals).

Primer bar complet, l’alternativa fer un croissant drets en un forn que coneixia en David. Quasi ja estàvem a punt de demanar que vàrem haver de moure’ns perquè les bikes obstruïen el carrer i, sorpresa, descobríem una terrassa amagada d’una pastisseria que ens delitava amb els seus dolços i pastissos (tots sense gluten). 

Recuperades les forces, empreníem el recorregut tot seguint les indicacions del David, que pensava que la ruta fins al moment havia estat simple i que calia moure-la una mica. 

Fèiem una altra foto abans de deixar Monistrol i, cap a casa?

Veient la cara del Josep Sicília em vaig alegrar de no ser jo qui guiava la ruta. Aquí l’experiència del Josep A. ens hauria anat bé, pot-ser hauríem fet algun corriol més, però en línia directa a casa (maleïdes sirenes en forma de botifarra).

Ningú no va anar a para al riu i ningú no va caure, bé, el 8è aconseguit

Si girem el 8, que tenim?

Dons que Bikedeferro és infinit!!

Us deixo amb les dades de la sortida: 


Aprox. 50 km i 1.000 m de desnivell

PD: de cara a preparar el Mariner el grup ha decidit de els propers dos caps de setmana anar al Cogulló, jo seré fora però us acompanyaré a la distància.


diumenge, 22 de gener del 2023

CFR o CCMR?


Quin fred!!!

Els homes del temps no es van equivocar i la setmana dels barbuts està sent, de molt, la setmana més freda de l’any.

El que toca és quedar-te a casa, arrecerat darrera d’una tassa de xocolata calenta tot veient per la finestra com els descerebrats surten a practicar esport.

Però mira que dissabte no se que em va donar, tot i haver advertit que si no hi havia neu no sortiria, que se’m va ocórrer preguntar al grup qui tenia ganes de passar fred.

Només contestà en Manolo, preguntant per l’hora. Aquí em vaig acollonir. Només veia una solució, engrescar al seu germà per a que ens acompanyés (segur que així seria més benèvol). En Josep em va explicar que encara estava de recuperació i que, si tenia problemes amb el seu germà, que jo m’ho havia buscat.

En Sherpa també deia que tenia problemes tècnics amb la bike i que no sortiria (entre nosaltres, si venia tampoc era garantia per no acabar fos).

Per fortuna el Sebas i el Bartu eren dos valors segurs, que podríem fer-me de coixí durant la travesa.

Aquesta vegada si que havia posat bé el despertador, havia preparat la roba d’abric (descansos, abric de neu, etc.), camelback. I m’aixecava a l’hora prevista.

Només un petit problema, la vàlvula de la roda davantera m’està fent la guitza i he hagut de buidar dos dipòsits de CO2 per poder-la posar la roda a to.

Petó preceptiu i dret cap el PIR. Feia fresqueta, vaja fred, però l’esperava més intens. Les quatre capes de roba feien la seva funció. Abans d’arribar al PIR em trobava al Manolo. Cercava les figures del Sebas i del Bartu i només veia un grup de jubilats a punt d’iniciar la seva sortida (això si, sense bike) i, amagats al darrera, els meus salvadors.

Aprofito aquestes línies per replantejar-nos la ubicació del PIR, quasi tots venim de sota la rotonda de la Plana. Convocarem una reunió de l’òrgan de govern del grup les properes setmanes.

Ja érem a Collbató, moment que decidí hidratar-me. Inexplicablement la Camelback, per molt que xuclava no rajava. Aquí s’inicià una conversa “made of riders” sobre les possibles solucions per resoldre el problema, la llista de voluntaris i voluntàries per xuclar es va fer inacabable. Crec que ja arribàvem al Bruc i encara seguien amb la conversa, i això que ja la tenia mig buida (la Camelback).

Per cert, la ruta del Mariner no està descartada, haurem de reemprendre la organització de cara al bon temps (Carles, ja ens ho diràs).

Mentre el Manolo i el Sebas augmentaven el ritme per pal·liar el fred, ara si, cada vegada més intens, el Bartu i jo aprofitàvem per parlar dels viatges que ha de fer a curt termini. Ja ho diuen, el que no fas pels teus fills ho fas pels teus nets.

I a la rotonda del Bruc de dalt en Manolo preguntà per si aquesta vegada també tocava cafè, concretament CCMR (Cafè i Croissant al Mig de Ruta). I és que aquesta qüestió és que no té debat, ara amb el fred que fa, la CFR és com que no ve gaire de gust (no crec que el negoci dels del Trèbol es vegi gaire afectat per aquest canvi).

En Bartu s’acomiadava per que havia quedat amb la seva parella per celebrar el seu sant i nosaltres de cap al Toro.

El cafè ens esperava a “La Cassola”, sí, sí, el lloc aquest on fan l’oferta dels torreznos i birraca de litre (TBMR) per a les rutes d’estiu.

Terraceta, sol, cafetó i a moure’ns de puesto perquè es veu que ocupàvem la línia de vista del Ramón Ferré (Paperam).

Ens convidà el Manolo (la propera em toca a mi) i cap a casa. Ara si que feia més fred i les cames estaven agarrotades, però era tot baixada.

En definitiva, segona sortida consecutiva, millors sensacions (al menys el primer minut) i desitjant que arribi de nou el cap de setmana.

NOTA: Per aquells que esteu en baixa forma i voleu reenganxar-vos, aprofiteu ara i veniu a les sortides que d’aquí dos mesos estarem imparables.

I ja he resolt el tema del GPS (fins que tornim a actualitzar-me l'antivirus bloquejador):

 

32 km a una mitjana d'11km/h (i es que fa massa fred per correr) 

 Bona Setmana!!

diumenge, 15 de gener del 2023

Dons no, no s'ha acabat el mon i això continua...

Això d’escriure cròniques és com tornar a muntar en bici desprès d’un llarg període d’activitat: s’ha d’anar a poc a poc.

Intentarem que aquest 2023 sigui un any ple de cròniques i pedalades, si més no, avui posem el primer granet.

I ja ho se, han estat milers els lectors d’aquest bloc que han trobat a faltar l’esperada crònica de la sortida de l’1 de gener. No ha estat per falta de ganes, simplement un refredat barrejat amb una COVID indetectable i per la grip A, B C i J que m’han deixat fora de joc quasi quatre setmanes.

Però avui ja hem vist la llum. Concretament la llum del mòbil que em deia que no havia sonat l’alarma.

I es que, tot i haver posposat 30’ l’hora de sortida m’ha estat impossible arribar puntualment. Han estat un cúmul de despropòsits:

  • La flamant Camelback que els reis màgics de l’orient m’havien portat estava bloquejada, vaja no sortia ni un sol rajolí d’aigua. En aquest moment, davant la meva inusual manca de recursos, la recerca del bidó se m’ha fet imprescindible. He hagut de regirar mitja casa i he despertat inclús als veïns. Envàs en un prestatge, la tapa en una caixa... digne d’una prova d’escape
  • Ple el bidó d’aigua (perquè no he trobat la ratafia) tocava inflar les rodes de la bike. Més torpe que l’assistència del Carlos Sainz al Dakar. Se m’ha desinflat tot el pneumàtic davanter. Per sort no s’ha destalonat i amb calma i molta paciència hem pogut carregar-lo a 2,5 bar.
  • Petó a la parella, que amb un somriure a la cara m’ha desitjat una bona sortida (no me la mereixo), i sortida al carrer. He deixat la bici desatesa un microsegon per tancar la porta del barri i ha aprofitat per fugir per no haver de suportar el sobrepès nadalenc. Finalment li he pogut donar caça a la plaça de l’ajuntament...
  • Ja que hi era, He pujat pel carrer gran (ara direcció contrària per les obres que estan fent) i de cara, els municipals. Per sort no eren els de Collbató ni estava acompanyat pel David i han decidit deixar-me estar.


Aquesta és la raó per la qual els Bikedeferro han hagut d’esperar-me 10 minuts més de l’hora establerta.

Però la sorpresa era l’equipàs que m’estava esperant: En Bartu i el Sebas eren segurs, en David m’havia dit que aquest diumenge volia sortir, l’Efren que estava de reten i que depenia dels malefactors de Martorell, tots hi eren, però no m’esperava trobar-me al nou plusmarquista local de maratons Fulgui i molt menys al Manolo.

És en aquest moment en el que penses: i per què no m’he quedat a casa tranquil·lament?. Era tard i com deia Juli, alea jacta est! Jo ja em veia morint a les rampes del Cogulló, despenyant-me pels penya-segats de la Mola o alguna cosa pitjor. Però no, la ruta era la que darrerament estem fent per poder guanyar adeptes (Josep Sicilia, això va per tu).

Mentre el camí pujava decidí fer com els líders a la jauria, quedar-me al darrera per evitar desercions. Quan baixava dons passar al davant per demostrar que “no estamos tan mal!!”. 


Ha estat divertit, fins i tot la primera gran aturada, a prop de can Jorba, on ha començat una entretinguda conversa arran d’un programa del Clapés que parlava de 13,5 cm. En Manolo se’n feia creus de que aquest fos el tema de conversa.

Dins de la travessa, he compartit uns moments amb dos riders per poder meditar i gaudir del silenci: en Fulgui i l’Efren. Bueno, ben bé no ha estat així, hem estat a punt de descavalcar varies vegades i de morir d’un atac de risa.

I, qui ho havia de dir, el que va fer la llarga del Catllaràs al·legà que havia de tornar ràpid i que no ens acompanyava al Toro.

I desprès del Toro, dons un cafetonet, en previsió del fred que tindrem aquesta setmana dels barbuts.

Una molt bona, curta, però bona sortida. A veure si tenim sort i la setmana vinent fem la sortida a sobre la neu.

Per problemes tècnics no puc posar les dades de la sortida, però han estat poc més 30 km. a veure si els puc resoldre la setmana vinent.

Bona setmana!!




dilluns, 23 de maig del 2022

Direcció contrària

Hola bikers, costa molt això de reprendre els hàbits, ja siguin de fer sortides com de fer cròniques. Aqui va la segona de la temporada.

M’hauria agradat explicar-vos la sortida multitudinària. que cada diumenge els Bikedeferro realitzen de forma temerària pels vols del Montserratí: corriols indomables, desnivells impensables, ritmes inassolibles.... però no, diumenge tocava el darrer partit de la temporada del Joel i em veia obligat de nou a sortir dissabte amb la flaca.

El meu estat de forma requereix que algú m’acompanyi, si més no, per poder recollir de l’asfalt allò de valor que em queda una vegada em fongui (el GPS i la Bike). Vaig fer una crida desesperada i, quan ja pensava que seria un altre cap de setmana en blanc, en Josep s’oferí per pedalar plegats, total, fer un Vacarisses, és com un estirar les cames.

A les 8:00, aquesta vegada puntual, a la plaça de l’ajuntament em presentava on en Josep estava a posant a punt el GPS. Ens havien llegit el pensament, anàvem amb la mateixa vestimenta la de la Hivernal de Cervera. En realitat és la única que ens podem posar amb els quilos de més. La de Gobik també és elàstica però crec que no tant.

Només saludar-nos vaig veure a la cara del Josep que un Vacarisses normal era una fita massa light per ell i em proposà fer-la en direcció contrària (també em proposà d’altres que vaig descartar perquè la meva idea era la d’arribar a dinar a casa).

I sortíem direcció al poble de la Chanel, tot i l’hora i començar de baixada, no feia fresca, la temperatura era la ideal per ciclar.

I no sé si es que aquesta vila volia celebrar la seva estrella eurovisiva però el fet és que han canviat la direcció de molts carrers. Pujàvem per un carrer amb la idea d’anar a petar a la plaça de l’ajuntament i ens trobàrem amb un cul de sac. Per no recular giràvem per un carrer en direcció contrària i ens vam trobar de cara amb els municipals.

Aquí en Josep tirà de l’experiència i s’aturà a l’aparcament davant d’un edifici com si estiguéssim esperant a algú.

El cotxe dels municipals s’atura i un amable agent ens indicà que estàvem cometent una infracció, a la que vàrem respondre: només han estat uns petits metres, estem esperant que l’Antoniu baixí que avui fa tard. Ja ho sabíem senyor agent, però es que aquest pavo sempre s’adorm.

Es va quedar en un advertiment i tant aviat com vam perdre de vista als municipals vàrem seguir delinquint uns quants metres més.

Arribàvem a Vacarisses amb més facilitat de l’esperada i quins nassos, ens sabia a poc, així que giràvem a la dreta per assolir els Caus.

Si, les darreres rampes se’m van entravessar, però poquet. Allà establíem una entranyable conversa amb un vellet que portava una elèctrica i estava més preocupat per no quedar-se sense bateria que no en pedalar.

La baixada des dels Caus a Rellinars és d’aquelles per fer-se un homenatge, però conscient del meu estat de forma vaig decidir quedar-me a roda del Josep (la darrera vegada que el vaig avançar vaig acabar amb luxació de tercer grau a l’espatlla).

I a l’alçada de Castellbell, em proposà tres alternatives: tornar per Vacarisses, per l’aeri o per can Vinyals. Em veia amb força, però Vacarisses podia suposar trobar-nos de nou als municipals i l’Antoniu no havia vingut, can Vinyals era l’alternativa “nenaza”, així que tot convençut, escollí l’aeri.

Vale, els dos primers quilòmetres són durs i desprès la pujada es fa més facileta, però el Sol començava a apretar, havia exhaurit l’aigua (la conversa amb el vellet dels Caus no em va permetre de reomplir el dipòsit) i vaig perdre totes les forces (no se si em faltava aire, em feien figa les cames o que el seient em matxucava els isquions) així que a la primera ombra em vaig aturar.

Això si, no em va caure ni una llàgrima, la imatge d’una CFR ben fresqueta recompensava tot aquell patiment.



Van sortir un total de 53 km i un desnivell de 890 m i el temps, dons molta calor....

Si hagués baixat l’Antoniu, hauria estat una sortida molt diferent, però ja se sap que amb els d'Olesa... 

Bona setmana!!

dilluns, 18 d’abril del 2022

El retorno del rey

 No parlo de l’emèrit, valga’m deu, no vull acabar empresonat per ofenses a la corona. Tot i que té nassos un país que pots fotre al sistema sanitari venent amb sobrecost material sanitari deficient i sortir-nede rosites i acabar a la presó per dir la veritat sobre un corrupte “inviolable”.

Es igual, aquest bloc és per descriure les vicissituds ciclistes, no per parlar del front polisari ni de la puta política que ens esta fotent l’economia familiar a prendre pel sac.

Ara que no em sentiu, polítics ANEU A PRENDRE PEL SAC!! Tant se me’n fort el colors, blaus, vermells, grocs taronges, violats, sou tots iguals.

A lo que iba, desprès de quasi tres anys sense estar als lares d’Esparreguera, he tornat. I, quin ha estat el panorama amb el que m’he trobat?

Dons digne d’un titular de Telecinco: desolación, catastrofe, apocalipsis. Però quines sortides fan els meus ex-companys?

  • Surten puntuals, arribo al PIR només 10 minuts tard i ja han sortit? Si David, aquesta va per tu.
  • Corriols, que els han eliminat de les rutes? Que tot el montserratí son pistes?
  • Acabem la sortida i, que se n’ha fet de la CPR?


Quin panorama!! Per sort he tornat. Cal tornar posar les coses on toquen i us prometo que fins al juliol (desprès ja veurem si podré sortir), tornarem a ser el que érem.

Que ens espera aquesta nova etapa:

  • Reprendrem la classificació dels restaurants per l’esmorzar ciclista que, desprès de la pandèmia, de ben segur que han variat.
  • Tornarà la challenge bikedeferro, amb nous premis.
  • En Carles ens prepararà una nova ruta per Arenys, plena de corriols i sense desnivell


Vale, Carles i desnivell 0 son contradictoris, però de ben segur que en ho passarem de conya.

Quan pugui tornar a fer el callo i seure més de tres hores al sillin sense patir, TREMOLA MONTSERRATÍ!!!

Us deixo amb els tracks de les darreres setmanes:






Si, nois si: 0 corriols 100% pista

dilluns, 5 de juliol del 2021

Sortida a les 8:00

Ja estem en plè estiu i els Bikedeferro encara no han canviat el fus horari.

Que lluny que queden aquelles matinades que fèiem a l’estiu per anar al Cogulló, al Tibidabo o a Sitges. Però sembla que, de moment, l’astre Sol no apreta tant i encara es pot aprofitar el temps per allargar l’estada dels confortables llençols abans de seure al sempre incòmode seient de la bike.

Els bike havien anunciat quedada al PIR a les 8:00. Ja feia dies que em rondava la idea i volia aprofitar l’oportunitat. Sortir ben d’hora, ben d’hora i plantar-me a lloc per acompanyar-los a la sortida.

Havia desestimat acompanyar al Carles a la sortida d’enregistrament del track de La Portals 2021, el meu actual nivell físic no em permet ciclar aquests 60 km.

També desestimava el sabi consell que insistentment em deia la meva estimada (posa la bike al cotxe i puja a Esparreguera).

Res, sortia a un quart de vuit decidit a arribar abans que ningú al PIR. Primeres sensacions: bon ritme, bona temperatura, em trobava còmode, res em podia aturar. En santi m’havia deixat la bike a bon to, res no grinyolava, el canvi fi, les rodes no ballaven...

Però per mi que algú es decideix a allargar les distàncies junt quan prenc la bike, no hi havia manera, els km no queien: mitja hora per arribar a la riera Margarola i encara havia de creuar el poble. Res de plantar-me abans, tenia sort si arribava just abans que marxessin.

Un últim esforç i si, arribava acompanyat del Bartu i el Sebas. Em sorprengué que l’Efren ja fos a puesto (en veritat no havia anat a dormir, estava empalmant amb el David una nit de copes), també hi era en Fulgui.

S’ha de dir que per aquests la pandèmia no els ha deixat efectes col·laterals, encara hi caben dins de Maillot bikedeferro


Tenia una proposta de ruta que de ben segur no rebutjarien, fer un Vacarisses per La Puda i Monistrol i final a Olesa: tècnica, divertida, corriolera i amb molta ombra ( i el millor de tot, un cop a Olesa jo podia prendre drecera cap a casa...).

Però vaja, no se si era perquè de l’ofec no podia articular paraula o perquè els esparreguerins ja no fan cas dels foranis que van “suar” de mi. Tenien en ment fer la RUTA DELS CORS.

NOTA: Una cosa és que no em deixeu liderar les sortides, però això de canviar el nom a les rutes tampoc. A aquesta li dèiem els corriols del Bartu. M’han fet anar perdut tota la sortida sense saber on havia de recuperar forces.

Fins a Collbató el ritme era molt suau, jo que ja venia rodat, em permetia avançar, deixar-me caure, tornar a avançar... massa bonic.

Així que preníem el camí de l’alzina gran, canvi de ritme del Sebas i, les meves pujades i baixades, es quedaren en només baixades.

Que bonic fer de nou els camins de la Vinya Nova, Can Jorba, el Castell, el camí de les Batalles i de retrobar-me, just quan estava recuperant l’alè, amb en Josep i en Sancho que cercaven el control d’avituallament. 


Un problema amb el condensador de sluzo de la Bike de l'Efren, em va permetre recuperar forces per continuar avançant.

Haig de reconèixer que des d’aquest punt vaig engegar el modus supervivència. Pedalar i seguir l’estela dels meus companys, racionant la poca aigua que em quedava. Sort que el temps acompanyava, uns núvols prims esmorteïen els raigs del Sol i la temperatura era força agradable.

D’anar a la cua a les pujades n’estic acostumat, però de seguir a la cua a les baixades (darrera d’un temerari Efren) se’m feia estrany.

En Sebas em proposà d’allargar un pel més la sortida, però vaig declinar la proposta, a més, no podria gaudir de la merescudíssima CFR, perquè encara havia de baixar fins a Martorell.

Baixada ràpida, gaudint amb els Bikedeferro, fent conya sobre les meravelles de la vacunació (nois es varen gravar les converses a la GoPro) i amb ganes de tornar (però pujaré amb cotxe). 

 

A mi em van sortir 59 km, quasi una portals...