dilluns, 4 de setembre de 2017

Zero Zero? Si és per a nenes

Diumenge, 16:00 em miro les bikes amb nostàlgia, demà torno a la feina desprès d'unes merescudíssimes vacances. No, aquest estiu no he pogut exprimir al màxim les transmissions de la flaca i de la BTT, encara estic convalescent i no puc donar tota la canya que voldria.

Tres mesos d'aturada et fa perdre la massa muscular i les rutes abans gaudies ara les pateixes.

Divendres
Amb el Flores vàrem convertir el que era un Vacarisses en un Can Maçana – Vacarisses. 

Els homes dels temps havien anunciat un dia plàcid, amb núvols però sense pluja, així que els manguitos i l'impermeable es varen quedar a casa.

A un ritme tranquil arribàvem al Bruc on, de sobte, començà a ploure. Vàrem aixoplugar-nos a la fleca del Bruc (el cafè és poc recomanable) quasi mitja hora per poder continuar amb la ruta.

Des de Can Maçana fins a Marganell no vàrem forçar la màquina, la carretera molla no donava gaires bones sensacions. 

Desprès de Castellbell, durant l'ascensió a Vacarisses, no em trobava bé i em vaig aturar. Sort de la companyia del Flores que renuncià a batre els rècords de l'strava i decidí de lligar-me de ben aprop.

Al cim foto

I baixada conservadora per no prendre mal. Arribàvem a una hora decent, en Flores s'acomiadava perquè serà una setmana a Le France (tranquil, que et matxucarem tots els rècords de l'strava).



Dissabte
No havia de fer res, però al final va sortir una pedalada amb l'Aniento i el Manolo.

Osti, l'Aniento s'ha estat posant en forma a les vacances a Granáa.

Jo volia fer quelcom tranquil, però ells van enfilar rumb a Igualada. 

No hi ha pitjor sensació pedalant que veure com els teus companys es giren amb una mirada que diu «però com que no pot seguir-nos», això fins a La Pobla on vàrem aturar-nos per prendre un entrepà revitalitzador.

La sorpresa esdevingué quan vaig demanar una zero-zero, la cambrera va repetir fins vuit vegades que el que havia demanat era per NENES!! Vaja, tota la gent de l'hostal feia l'onada cada vegada que la noia ho repetia. En Manolo i el Josep es partien la caixa intentant inútilment dissimular.

L'entrepà em donà forces fins Vallbona, on de nou, seguia arrossegant-me.

Per fi arribàvem a Can Aguilera, on l'Aniento rememorava les desventures dels seus 850 S i E.

Des d'allà, baixada ràpida a Esparreguera (amb error inclòs) i CFR.



Diumenge
Aquest Diumenge érem una sortida de cinc, guau!! L'Aniento, el Sebas, en Fulgui, l'Oliver i jo.

Ningú no deia res, En aquests casos el millor es dir una sortida comodí, exigent, però no gaire; tècnica, però no gaire; dura, però no gaire: Rellinars Vacarisses.

A Can Roca estava a 150 pulsacions!!

Si la setmana passada havíem après a apagar la radio, aquesta hem conegut els efectes col·laterals: d'una caiguda de no res s'ha fet una narració èpica inacabable que, ni les pendents més fortes feien emmudir: ens explicava com havia hagut de ser traslladat a l'hospital per tres helicòpters i dos ambulàncies, que la tirita se li havia adherit excessivament i li causà un greu hematoma... (l'Oliver, poc acostumat a aquests relats, al·lucinava).

En Sebas, desprès de l'experiència dels corriols de la ZB, em deixà que, als corriols, anés al capdavant. Per sort no aparegué cap trampa d'esbarzers.

A mida que anàvem avançant em trobava més a gust, amb poca força però suficient per superar els obstacles. 



Només tres apunts de la zona corriolera:
  1. L'Oliver ens mostrà la seva tècnica: ves a sac, si la bici passa, tu també!!, S'ha de dir que va ser prou efectiva i no va ver cap escull que l'aturés; però, i si la bici no passa? 
  2. L'Aniento, amb l'Spark no es va ni despentinar, la va fer amb plat gran, com si estiguéssim fent un tram de pista.
  3. En Sebas, fort, molt fort, seguint de ben aprop la roda més ràpida que obria el camí.

A l'arribar a la cruïlla del Fideué, l'Oliver que tenia presa i el Fulgui que havia de seguir fent-se proves mèdiques marxaven per carretera.

A la pujada al fideué només en va aturar el segon 150 del dia (de vegades va bé això d'anar limitat).

La baixada més complicada que la pujada, quin tou de gent, impossible baixar ràpid.

Vàrem fer cap a Esparreguera just a l'hora de l'Àngelus, on de nou, el maese Sebas va presidir el oficis de Santa Clara.



I fins aquí la darrera crònica triple, per sort s'han acabat les vacances i podrem tornar a produir bens i serveis per fer un país més pròsper… casun l'olla

dilluns, 28 d’agost de 2017

Despacito

Ja s’acaba això d’estar de vacances, la darrera setmana i de nou a viatjar per tot el món. Oi que sembla bucòlic? Pos no.

Per aprofitar aquests darrers dies intento sortir el màxim possible, tocaven quatre sortides, però una inesperada visita a l’IKEA no em permetré la sortida en flaca de dissabte. Per cert, tot tornant d’aquesta botiga vaig estar a punt d’esclafar un grup de bikers que pretenien superar totes les estadístiques de l’strava (oi Flores?).

Rellinars 
La primera sortida, el dimarts, era un passeig amb la flaca per fer que l’Efren anés agafant ritme. Ens van acompanyar el Manolo, en Flores (que no para d’entrenar) i en Toni. Havia de ser un Sant Sadurní, però com havíem de passar per Subirats, vàrem canviar la ruta.

Rellinars era una bona opció, no us creureu, però aquesta en Flores no l’havia fet, així que preníem direcció a la carretera de l’aeri (la C55 està en obres i és molt perillosa per als riders lents).

En Flores m’acompanyava i a l’arribar a Collbató se’n recordà que havia activat l’strava, així que engegà el modus batre rècords i inicià un descens vertiginós. 

L’ascensió cap a Rellinars la va iniciar amb el Manolo que el va aconsellar de guardar-se l’essència perquè el port no acabava a Rellinars. Al darrera l’Efren, el Toni i jo la fèiem petar a un ritme suau (despacito), estava molt alt de pulsacions i no era qüestió de prendre mal.

El tram final de l’ascensió el vàrem fer acompanyats del Manolo que ens va venir a buscar, ja me n’havia oblidat que ell fa el doble de quilòmetres. Això esperonà a l’Efren que va revifar als últims metres de l’ascensió.

El descens era meu, no vaig deixar que ningú no m’avancés, tampoc vaig batre cap rècord de l’strava, però ja havia estat molta estona a la cua del grup.


A Olesa en Toni s’acomiadà i preníem rumb cap a Can Sedó, on de nou el Flores i el Manolo s’escapaven i, es que aquests dies, si vols fer els oficis de Santa Clara, has d’anar ben ràpid a agafar taula.

Nocturna
Sortíem de nou el dijous desprès d’un parèntesi a la Costa Brava i ho fèiem en la modalitat nocturna BTT. 

L’Efren i el Sebas portaven les seves lupichin de 4 milions de lux que havien de compensar l’escarransida llum de posició que el Fulgui havia habilitat a l’specialized. Semblava que tindríem prou, però no va ser suficient. 

No havíem arribat a Can Roca i el Sebas i jo ens miraven resignats, s’havia acabat la pau i la tranquil·litat, aquells dos no callaven. Si participessin en una tertúlia televisiva, deixarien sense arguments a la Rahola. 

Les sortides nocturnes són curtes però corrioleres, així que arribats a Collbató vàrem provar tots els corriols que apareixien pel camí. 

En Sebas i jo ens anaven alternat al davant del grup per il·lustrar als companys com s’havien d’afrontar les dificultats del camí, però cada vegada s’anava fent més fosc.

Si les llums havien estat testimonials ara es feien imprescindibles i, tocava baixar. 

Al corriol del Castell (el que van modificar a la nocturna’16) succeí el que havia de passar. El cos del Fulgui impactà violentament contra el terra i això que estàvem a la part coneguda. La resta del corriol la vàrem fer en silenci (ara ja sabeu com s’apaga la radio). 

Se’ns estava fent tard i així que ja no vàrem provar cap corriol més, bé si el de les arrels, on de nou el Fulgui tornà a caure (va fer a dretes una corba d’esquerres).



CFR per recuperar forces i cap a casa. 

La Beguda
Dissabte el vaig dedicar completament al senyor IKEA i, diumenge, no tenia forces per sortir, però l’excés de pes acumulat d’aquests dies m’obligava a sortir amb els meus companys.

Jo tenia pensat un Vacarisses, que en BTT sempre és una bona ruta. El Fulgui i el Sebas m’indicaren que millor fer La Beguda, que era una ruta més suau. Bona idea, però no comptàvem amb el factor Sherpa.

I és que el Toni s’accelera tot sol i quan hi veu algú conegut, s’accelerà molt més. El ritme que portàvem pel corriol de la riera d’Abrera m’estava fonent i, en sortir, vàrem coincidir amb la mega-sortida dels de La Taca que, per sort, feien aturada a La Beguda per esmorzar.

Nosaltres continuàvem direcció el Hostalets per Masquefa. Al tram de carretera ens la vam jugar, anàvem en paral·lel i segons els policies locals no estàvem autoritzats, per sort no hi eren.

El Sherpa ens il·luminà amb un camí alternatiu, més suau. A mi ja no em quedava essència, ciclava literalment arrossegat. Necessitava prendre el croissant de xocolata del Casal dels Hostalets. Tres croissants i una torrada de truita. El de la truita sabia que encara quedava tela.

Tot i que en principi ja tornàvem, la promesa del corriol matamachos, ens va esperonar. Si abans m’arrossegava, des de ca n’Aguilera fins al bosc de Can Martí pedalava per inèrcia, no sentia res, ni els consells del Sebas que patia per si m’hi quedava en l’ascensió.

Ara si, havíem fet el cim i per una pista ràpida arribàvem al corriol. La tècnica del Toni a les corbes a dreta en pendent, diguem que es podria millorar. En canvi, la resta del corriol la va fer força ràpida. 

Intentava seguir-lo, però uns riders que pujaven, em van fer ficar-me al reguerot. Osti hi ha que no tenen consideració. Per fi arribàvem a la riera on, al cap d’una bona estona, van apaèixer el Sebas i el Fulgui.

Només quedava una darrera pujada, la de can Mata, aquesta també a ritme suau, però de nou ens trobàvem amb els de La Taca. El Toni activà de nou el modus competició i jo, despacito. L’alarma de l’anima sonava contínuament. Em va passar el del carrito dels helaos, les que et fan les trenes a la platja i els dels mojitos. No plorava perquè no em quedava líquid. Només volia arribar a casa.

Per fi es divisava la pista principal (Les Rovires) que ens duia directes a unes CFR ben merescudes. 



Tot i que no m’agrada, aquesta setmana he fet un homenatge al hit musical de l’estiu: despacito. A veure si per la bailaora entono el don't stop me now que musicalment li dóna 400 voltes.

dilluns, 21 d’agost de 2017

La Trampa

Aquest cap de setmana no ha sortit res del que havia programat. I això no vol dir que no hagi estat bé, tot el contrari, han estat dues sortides ben divertides, però res del que havia planificat. 

Dissabte havia quedat amb el Flores per fer una sortida en flaca suau, tonificadora, per mantenir-me per sota de les 140. Res de pujades fortes, camí pla amb poc desnivell, un Sant Sadurní o similar.

Com m’anava de camí, havíem quedat a les 8:00 zulu davant de La Passió. Aquesta vegada sortia d’hora (només arribo tard els diumenges). 

Em va sorprendre divisar tres figures conegudes esperant al lloc de trobada: En Manolo, en Paco i el Manuel, es veu que estaven esperant al Cristóbal que feia tard. També arribava en Flores i ens van convidar a acompanyar-los perquè només volien estirar les cames.

Canviàvem la ruta, la idea era fer un can Maçana, Marganell (amb esmorzar inclòs), St Cristòfol i tornar per l’aeri. 

Estirar les cames per als PRO significa que jo no baixo de les 140, no havíem arribat al Bruc i l’alarma de l’Ultra m’avisava contínuament. S’ha de dir que no em van deixar sol en cap moment, fins a Can Maçana ben custodiat pel Cristóbal i en Manolo que, de tant en tant, es deixava caure.

A la baixada fins a Marganell vaig poder accelerar força el ritme, hi havia gana per prendre la truita sense sal i el cafè descafeïnat mentre contemplava les suculentes botifarres amb seques que prenia la resta del grup.


La pujada de Sant Cristòfol, que no té res, em va provocar un pic de 151, havia d’afluixar tot i tenir cames...


Ara tocava baixar a Monistrol, en Flores diu que es va deixar anar, però la veritat es que traçava les corbes agafant encara més velocitat (com es nota qui ha portat moto).

A la pujada de l’aeri, en Paco i el Manuel Campos donaven l’alternativa al Cristóbal que accelerà la seva marxa. Quan veien que pujava de pulsacions disminuïen el ritme. 



En definitiva, una sortida trampa amb els PRO que m’ha deixat molt clar que estic encara a l’inici de la recuperació.

Diumenge tocava BTT amb el Sebas que, per un problema logístic, disposava de poca estona de sortida (ni tant sols temps per fer els oficis de Santa Clara). La sortida amb aquest condicionant estava clara:
Poc temps + BTT = corriols

Començàvem pel corriol de La Coloma, curtet i molt tècnic, que vaig fer sense posar peu a terra.

Des de l’EADA enganxàvem els corriols de la ZB’16. El primer divertidíssim, però la zona del rierol està impracticable, així que la vàrem superar a peu.

Des d’aquí comença la part més desconeguda del recorregut i en la que la majoria de riders s’equivoquen al navegar. Es nota perquè la vegetació esta esborrant el camí.

De fet tant el Sebas com jo rèiem perquè avançar entre tanta vegetació se semblava més a un capítol de “el último superviviente” que a una sortida en BTT.

La cosa s’anava complicant, el camí no es veia s’intuïa. Vaig fer un comentari desafortunat, dels que no s’han de fer: sort que la vegetació no són esbarzers catalans ni esbarzers espanyols
Dit i fet, aparegueren els esbarzers fins al punt que ens vàrem quedar clavats, sense possibilitat d’anar endavant o al darrera.

Sagnàvem per totes les extremitats, jo més perquè estic prenent anticoagulants, però les múltiples ferides no ens van fer perdre el bon humor, quatre fotos i a intentar sortir com fos d’aquell infern.




Havíem perdut molt temps i no havíem avançat gaire. Tocava tornar, però per corriols, aquesta vegada els de la Nocturna’16. Barreta energètica per intentar recuperar el nivell de hemoglobina i uns italians de tornada.



No havíem fet gaire exercici, però havíem rigut molt.

Dijous pot-ser farem una sortida en BTT al vespre. 



dimarts, 15 d’agost de 2017

Operació tornada

Quan torno d’un viatge de vacances sempre pateixo per saber quin electrodomèstic s’haurà espatllat i, aquesta vegada també: la cafetera? La rentadora? El microones? Dons no, tots funcionaven a la perfecció.

Fantàstic els nou dies a la Toscana no havien trastocat l’harmonia diària. Ara ja podia planificar la resta de les vacances sense haver de fer una bestreta addicional.

Tot semblava a lloc fins al moment que, desprès d’una dutxa regeneradora, vaig pujar a sobre de la bàscula. S’havia espatllat!! Marcava uns quants quilos de més. La inactivitat fa que els engranatges es rovellin i on ha de marcar unitats marca desenes.

I no era l’única cosa que no anava bé, la tubeless de l’Scott havia perdut tot l’aire i el líquid antipunxades. Tocava passar per la botiga del Santi que, també s’havia agafat uns dies de vacances.

Amb aquesta tessitura l’alternativa era fer una ruta curta (La llarga) per no haver de tornar empenyent la bike.

En Flores i el Sebas s’hi apuntaren de seguida, Només sortir me n’adonava que possiblement la bàscula no estava tan descalibrada, no havíem arribat a Can Roca i ja estava a 147 pulsacions. Els quasi 37 km de sortida es van fer molt llargs.

En Sebas portava un mes d’inactivitat i en Flores ja feia una setmana que estava fent sortidetes de tonificació i això es notava quan agafava velocitat amb la 29”, deixant-nos literalment clavats.

La resta de la sortida no té més història, vàrem finalitzar-la tot fent els oficis de Santa Clara i a partir del 15, a preparar-nos per fer La Bailaora.



Intentaré sortir els màxims dies possibles matí o tarda, així que si us voleu apuntar, ja ho sabeu.

diumenge, 30 de juliol de 2017

Tancat per vacances

Desprès de l’exili forçat per la feina i d’haver-me perdut les dues pedalades de l’any que més m’agraden (la nocturna de la Segarra i la d’Esparreguera), arribava a les terres del Montserratí disposat a pujar un puntet més el límit que, per prescripció mèdica m’havien fixat.

Vale, d’acord, el límit me l’estic fixant jo, cada setmana vaig pujant un punt el límit d’esforç, de manera que arribi a la Bailaora en ple estat de forma.

Bé, des de divendres vaig començar a moure els engranatges per organitzar la sortida. Era una feina àrdua, aquestes dates qui més qui menys està en període pre-vacacional:
  • Divendres, en David em comentà que ell no sortiria, vaja en David és un valor segur (al menys les dues primers hores del diumenge).
  • L’Efren estava amb els camells i no els que defensa als jutgats, sinó els que et fan pujar al punt més elevat del Timanfaya (Efren, que aquí s’ha de pujar a sobre de la bike com vaig descriure a la meva crònica), 
  • En Sebas, que desprès de 10 anys de servei ininterromput, s’havia agafat unes merescudíssimes vacances.
  • L’Aniento desconnectat, sense donar senyals de vida.
  • En Toni que havia marxat a Almeria per netejar la Vespa.
  • La carta del Fulgui, com que hem sembla que l’havia perdut.
Vaja, quin panorama, tenia l’esperança que els cicles haguessin aturat la seva activitat però no, en Manolo em confirmava que sortiria amb ells el cap de setmana.

No em quedava ningú, podia haver fet una crida desesperada a l’Oscar que, per cert, encara no ha vingut a fer els corriols de la Zona Bici, però com deia al començament de la crònica, no era qüestió de fer-lo venir per fer una sortida ligh.

Em veia pujant a Can Maçana i tornant tot sol per pistes concorregudes no fos que em donés un jamacuco sense ningú que m’auxiliés... Per fer això, millor posar el rètol de tancat per vacances i fer una bona dormida.

A ultima hora de dissabte una llum verda s’encenia al mòbil: m’acabava d’entrar un whats. Ostres era l’Aniento que s’apuntava a una sortida el Diumenge. Encara faríem alguna cosa de profit.

M’he despertat tot just per canviar-me i sortir amb la flaca, això del jet-lag et juga males passades, ni tan sols m’havia posat crema protectora.

La ruta, un Rellinars. Al arribar als Caus havíem de decidir si allargàvem més la ruta o ja fèiem cua cap a casa.

N’estic convençut que, mentre he estat de baixa, algú s’ha dedicat a allargar les carreteres i augmentar les pendents. Quin patir, el plat petit i el pinyó gran treien fum.

En Josep seguia al meu costat, no marxava i controlava que les meves constants vitals no pugessin més del necessari. 

Passàvem de llarg per Rellinars (on m’hauria entrat bé un croissant) i a ritme lent continuàvem fins els Caus. Ens aturàvem a l’obra per contemplar la multitud de motoristes que venien des de Terrassa amb les seves flamants màquines i, com no, per prendre una mica d’oxigen. 

També passava algun ciclista, de fet una rider va arribar amb les forces tant justes que en aturar-se, va treure tot el que portava a dins. Li vam haver de preguntar varies vegades si es trobava bé, perquè no responia. Però desprès d’insistir-hi, se’ns va treure de sobre.

Havíem d’escollir la ruta, però jo ja tenia molt clar que a Vacarisses m’esperava un croissant. 

No us ho creureu, però la baixada va ser tranquil·la, sense cap risc (ja tindré temps, ja...). Per desgràcia un grups de riders havia acabat les existències de croissants de cal Kiku, així que hem vaig haver de consolar amb un miserable tallat descafeïnat.

Eren les onze el matí, així que ja tocava anar cap a casa, on arribàvem mitja hora més tard.


Han estat (dades de l'strava que l'ultra s'ha marcat un recto): 50 km i 1.200 m d'ascensió+

Com deia Jaume Fuster, de mica en mica s’omple la pica. Un pas més en la recuperació que s’intensificarà d’aquí a quinze dies, quan torni de les vacances. Així que ara si poso el rètol de tancat per vacances, a no ser que algú de vosaltres vulgui escriure la crònica, tot i que coneixent-vos, va a ser que no.


PD: Dani, recuperat aviat.

diumenge, 9 de juliol de 2017

Festa Major

Aquest cap de setmana estem de festa major. I ja sabeu com n’és de complicat organitzar una sortida quan tothom està de parrandeo i fiestuqui.

Entre els que fugen a la muntanya per evitar el mundanal soroll, els que no volen que els seus fills arribin a casa mes tard que ells, els que han d’anar a treballar i lo caloret que està foten, creia que aquest cap de setmana no tocava.

A les sortides del vespre, com sabíem que aquest finde en Fulgui no ens podria acompanyar, amb en Sebas vàrem proposar fer ruta de carretera. De fet la idea va ser seva al veure que no puc controlar la freqüència cardíaca i, en teoria una ruta de carretera, havia de ser més suau.

L’Efren declinava la sortida per un entrenament de cara a les properes fites de triatló que haurà d’afrontar passat l’estiu, segons les dades que ens ha passat ha fet 33 km de running, 8 km nedant i 1500 metres en bicicleta (però era estàtica, que ja té mèrit).

A les 6:55 agafava la Felt (tant temps d’inactivitat havia desinflat les rodes), així que, per no perdre el costum, tornava a fer tard. 

Al PIR m’esperava només en Sebas. No hi havia rastre del David, jo dubtava que es presentés perquè la seva parella no li havia donat consentiment per empalmar (d’això li diuen de passar una nit en blanc sense dormir).

Amb vint minuts de retard sobre l’horari previst, sortíem direcció Martorell. Com no sabíem si estàvem autoritzats per circular en paral·lel, ho fèiem en filera, en posició tortuga i també en rombe (per saber com son aquestes formacions haureu de consultar la bibliografia d’Asterix).

A Gelida havíem de decidir si seguir direcció Sant Sadurní o cap a Sant Llorenç, just en el moment que rebíem la trucada del David que era a Sant Esteve (li havien boicotejat el despertador i no es va poder presentar al PIR2).

La decisió estava clara, ens havíem de trobar a la cruïlla entre la BV2241 i la B224.

Jo anava fent, les pulsacions rondaven entre 130 i 140, havia estat una bona idea sortir en carretera (més avorrit, però mes saludable).

Desprès del retrobament, vàrem accelerar un punt més el ritme, que a la part final, des dels Hostalets va ser molt ràpid. El motiu era que havíem de fer els oficis de Santa Clara sense interferir amb la repicada de campanes i la missa solemne programada per aquest diumenge.



Ens ha sortit una ruta de 58 km i 700 m de desnivell.

Però la noticia de la setmana ja sabeu que era el tema de l’equipació, el dissenyador de Gobik ha tingut una petita errada d’interpretació, d’aquesta imatge:
N’ha dibuixat aquesta

Com era inacceptable els hem fet una reclamació (pel whats ja sabeu qui s’ha encarregat de la negociació). I han estat ràpids, ens han fet aquestes propostes:
1.- Variant Soraya:
2.- Variant Jonqueres:
Com aquestes variants desprès del’1-O podrien ser incompatibles, tenim una tercera possibilitat, aquesta molt més neutra:

Bé, ja direu quina és la que més us agrada.

diumenge, 2 de juliol de 2017

No estem autoritzats!!

Bones, recupero l’idioma habitual de les cròniques (hi ha una pestanya per poder traduir el text complet del bloc), per poder tornar-me a expressar amb la meva llengua nativa.

Avui m’hauria agradat poder-vos explicar lo bé que havia estat la quarta edició de la Nocturna de la Segarra, però l’equip mèdic no m’ha donat l’alta per aquests tipus d’esdeveniments (per anar a la feina a full si que me l’han donat els cabr....).

Llàstima que tampoc hem tingut representació dels Bikedeferro, no ha hagut quorum. Així que no us explicar els corriols brutals de la Segarra, ni que ens hem perdut per enèssima vegada, ni que en Genis ens ha reconduït pel bon camí, ni de l’acollidora rebuda d’en Salvador. 

Els que no tenim cames però si un pel de tècnica, gaudim moltíssim d’aquest tipus de proves i realment em sap molt greu no haver pogut participar. 

Així que obrin les inscripcions de la cinquena edició, m’hi apunto, encara que vagi tot sol.

Aquest cap de setmana, sense cap compromís familiar, he pogut organitzar la sortida del grup. I s’ha notat, el grup respon, però se l’ha de motivar.

Dissabte tocava descans,però una trucada a deshores del Josep, va fer que m’apuntés una sortideta per provar corriols a un ritme lent.

El ritme lent el posava jo, perquè perdia a l’horitzó a l’Aniento que surava els camins amb la 29. No només he perdut cames, he perdut també tècnica.

Cafetó a la Llar i a provar el corriol de la Nocturna de l’any passat. El terreny estava sec i les derrapades eren contínues, semblava que estàvem a Briançó!

Baixàvem cap Esparreguera, això sí, cercant corriolets. De fet, em va ensenyar uns que no havia fet als Italians. 



Ens acomiadàvem sense fer CFR perquè encara era d’hora. Va ser una sortida per petar la xerrada i estirar les cames. 



Al migdia vaig començar a moure la maquinària per despertar el gruix dels Bikedeferro, que d’un en un s’afegien a la proposta dominical: David, Fulgui, Flores, Sebas, J. Oliver. Osti, un grupet de sis, força bé.

Per recuperar vells costums, em van haver d’esperar al PIR original. No volia patir gaire i proposava d’anar cap a la Beguda alta per la riera d’Abrera. Era una bona isea, sobretot perquè en Fulgui no coneixia aquesta ruta.

Controlava el pulsòmetre, però aquesta vegada el ritme era un pel superior a de anteriors sortides i contínuament superava els 130 apropant-me perillosament als 140.

El rampot que hi ha al final de la riera el vaig acabar a peu, no vaig sentir cap mena de vergonya davant dels runners que m’avançaven tot mirant sorpresos que no ho fes a sobre de la bike.

Tots, menys en Flores que es solidaritzà amb mi, feien l’alçalera de Can Garrigosa. D’un pel no va anar que el David, molt passat de velocitat no se’n dugués un arbre pel camí. Tots, inclòs el Fulgui, superaven l’obstacle sense cap dificultat (i jo a 140 per la pista).

La diada era agradable, el sol, una temperatura ideal, converses de tot tipus (quan en Fulgui ens deixava) fins que una veu xulesca m’esguerrà el mati: "Senyor no està autoritzat per a circular en paral·lel"

Un policia local de La Beguda ens feia posar en filera per la travessia que creua la vila (hem d’agrair que el David aquesta ocasió no li dediqués unes boniques paraules).

Osti! No es pot circular en paral·lel? Des de quan? Que no es coneix el codi de circulació? Els companys de ruta treien ferro a l'assumpte, però jo seguia donant-li voltes....

De nou tornava a posar el peu a terra a la pujada que hi ha a prop de l’ermita de Sant Pere. Però per la pista seguia a bon ritme i no per veure el Pibón del Casal dels Hostalets, sinó per resoldre els dubtes que l’autoritat local m’havia inserit respecte a la forma de circular en Bike.

A la cruïlla del Casal hi havia un policia Local i en Flores i jo l’abordàvem per resoldre l'entrellat de tot plegat.

Aquest amable agent, amb un to cordial i conciliador, va confirmar el que l’altre agent ens obligà a fer. Es veu que fa un parell de mesos s’ha canviat el codi i ja no es pot circular en paral·lel.



Fèiem el cafè i croissant i continuàvem cap a Pierola. Des d’allà pujàvem per Can Mata. Jo de nou peu a terra, vigilat pel Flores que no em deixà en cap moment. La resta del grup estava fresc. Les cares del Sebas, el David, el Fulgui i el Josep no presentaven cap signe de fatiga.

Baixada ràpida i merescuda CFR


Ens han sortit 40 km i 850 de desnivell, de mica en mica...

PD: En arribar a casa, m’he baixat el codi de circulació. NO he trobat cap referent a la modificació de fa dos mesos a les que feia referència l’agent dels Hostalets

SECCIÓN 3.ª Arcenes. Artículo 36. Conductores obligados a su utilización 
Se prohíbe que los vehículos enumerados en el apartado anterior circulen en posición paralela, salvo las bicicletas, que podrán hacerlo en columna de a dos, orillándose todo lo posible al extremo derecho de la vía y colocándose en hilera en tramos sin visibilidad, y cuando formen aglomeraciones de tráfico. En las autovías sólo podrán circular por el arcén, sin invadir la calzada en ningún caso. 

Si us plau, teniu algú alguna noticia al respecte?