diumenge, 9 de juliol de 2017

Festa Major

Aquest cap de setmana estem de festa major. I ja sabeu com n’és de complicat organitzar una sortida quan tothom està de parrandeo i fiestuqui.

Entre els que fugen a la muntanya per evitar el mundanal soroll, els que no volen que els seus fills arribin a casa mes tard que ells, els que han d’anar a treballar i lo caloret que està foten, creia que aquest cap de setmana no tocava.

A les sortides del vespre, com sabíem que aquest finde en Fulgui no ens podria acompanyar, amb en Sebas vàrem proposar fer ruta de carretera. De fet la idea va ser seva al veure que no puc controlar la freqüència cardíaca i, en teoria una ruta de carretera, havia de ser més suau.

L’Efren declinava la sortida per un entrenament de cara a les properes fites de triatló que haurà d’afrontar passat l’estiu, segons les dades que ens ha passat ha fet 33 km de running, 8 km nedant i 1500 metres en bicicleta (però era estàtica, que ja té mèrit).

A les 6:55 agafava la Felt (tant temps d’inactivitat havia desinflat les rodes), així que, per no perdre el costum, tornava a fer tard. 

Al PIR m’esperava només en Sebas. No hi havia rastre del David, jo dubtava que es presentés perquè la seva parella no li havia donat consentiment per empalmar (d’això li diuen de passar una nit en blanc sense dormir).

Amb vint minuts de retard sobre l’horari previst, sortíem direcció Martorell. Com no sabíem si estàvem autoritzats per circular en paral·lel, ho fèiem en filera, en posició tortuga i també en rombe (per saber com son aquestes formacions haureu de consultar la bibliografia d’Asterix).

A Gelida havíem de decidir si seguir direcció Sant Sadurní o cap a Sant Llorenç, just en el moment que rebíem la trucada del David que era a Sant Esteve (li havien boicotejat el despertador i no es va poder presentar al PIR2).

La decisió estava clara, ens havíem de trobar a la cruïlla entre la BV2241 i la B224.

Jo anava fent, les pulsacions rondaven entre 130 i 140, havia estat una bona idea sortir en carretera (més avorrit, però mes saludable).

Desprès del retrobament, vàrem accelerar un punt més el ritme, que a la part final, des dels Hostalets va ser molt ràpid. El motiu era que havíem de fer els oficis de Santa Clara sense interferir amb la repicada de campanes i la missa solemne programada per aquest diumenge.



Ens ha sortit una ruta de 58 km i 700 m de desnivell.

Però la noticia de la setmana ja sabeu que era el tema de l’equipació, el dissenyador de Gobik ha tingut una petita errada d’interpretació, d’aquesta imatge:
N’ha dibuixat aquesta

Com era inacceptable els hem fet una reclamació (pel whats ja sabeu qui s’ha encarregat de la negociació). I han estat ràpids, ens han fet aquestes propostes:
1.- Variant Soraya:
2.- Variant Jonqueres:
Com aquestes variants desprès del’1-O podrien ser incompatibles, tenim una tercera possibilitat, aquesta molt més neutra:

Bé, ja direu quina és la que més us agrada.

diumenge, 2 de juliol de 2017

No estem autoritzats!!

Bones, recupero l’idioma habitual de les cròniques (hi ha una pestanya per poder traduir el text complet del bloc), per poder tornar-me a expressar amb la meva llengua nativa.

Avui m’hauria agradat poder-vos explicar lo bé que havia estat la quarta edició de la Nocturna de la Segarra, però l’equip mèdic no m’ha donat l’alta per aquests tipus d’esdeveniments (per anar a la feina a full si que me l’han donat els cabr....).

Llàstima que tampoc hem tingut representació dels Bikedeferro, no ha hagut quorum. Així que no us explicar els corriols brutals de la Segarra, ni que ens hem perdut per enèssima vegada, ni que en Genis ens ha reconduït pel bon camí, ni de l’acollidora rebuda d’en Salvador. 

Els que no tenim cames però si un pel de tècnica, gaudim moltíssim d’aquest tipus de proves i realment em sap molt greu no haver pogut participar. 

Així que obrin les inscripcions de la cinquena edició, m’hi apunto, encara que vagi tot sol.

Aquest cap de setmana, sense cap compromís familiar, he pogut organitzar la sortida del grup. I s’ha notat, el grup respon, però se l’ha de motivar.

Dissabte tocava descans,però una trucada a deshores del Josep, va fer que m’apuntés una sortideta per provar corriols a un ritme lent.

El ritme lent el posava jo, perquè perdia a l’horitzó a l’Aniento que surava els camins amb la 29. No només he perdut cames, he perdut també tècnica.

Cafetó a la Llar i a provar el corriol de la Nocturna de l’any passat. El terreny estava sec i les derrapades eren contínues, semblava que estàvem a Briançó!

Baixàvem cap Esparreguera, això sí, cercant corriolets. De fet, em va ensenyar uns que no havia fet als Italians. 



Ens acomiadàvem sense fer CFR perquè encara era d’hora. Va ser una sortida per petar la xerrada i estirar les cames. 



Al migdia vaig començar a moure la maquinària per despertar el gruix dels Bikedeferro, que d’un en un s’afegien a la proposta dominical: David, Fulgui, Flores, Sebas, J. Oliver. Osti, un grupet de sis, força bé.

Per recuperar vells costums, em van haver d’esperar al PIR original. No volia patir gaire i proposava d’anar cap a la Beguda alta per la riera d’Abrera. Era una bona isea, sobretot perquè en Fulgui no coneixia aquesta ruta.

Controlava el pulsòmetre, però aquesta vegada el ritme era un pel superior a de anteriors sortides i contínuament superava els 130 apropant-me perillosament als 140.

El rampot que hi ha al final de la riera el vaig acabar a peu, no vaig sentir cap mena de vergonya davant dels runners que m’avançaven tot mirant sorpresos que no ho fes a sobre de la bike.

Tots, menys en Flores que es solidaritzà amb mi, feien l’alçalera de Can Garrigosa. D’un pel no va anar que el David, molt passat de velocitat no se’n dugués un arbre pel camí. Tots, inclòs el Fulgui, superaven l’obstacle sense cap dificultat (i jo a 140 per la pista).

La diada era agradable, el sol, una temperatura ideal, converses de tot tipus (quan en Fulgui ens deixava) fins que una veu xulesca m’esguerrà el mati: "Senyor no està autoritzat per a circular en paral·lel"

Un policia local de La Beguda ens feia posar en filera per la travessia que creua la vila (hem d’agrair que el David aquesta ocasió no li dediqués unes boniques paraules).

Osti! No es pot circular en paral·lel? Des de quan? Que no es coneix el codi de circulació? Els companys de ruta treien ferro a l'assumpte, però jo seguia donant-li voltes....

De nou tornava a posar el peu a terra a la pujada que hi ha a prop de l’ermita de Sant Pere. Però per la pista seguia a bon ritme i no per veure el Pibón del Casal dels Hostalets, sinó per resoldre els dubtes que l’autoritat local m’havia inserit respecte a la forma de circular en Bike.

A la cruïlla del Casal hi havia un policia Local i en Flores i jo l’abordàvem per resoldre l'entrellat de tot plegat.

Aquest amable agent, amb un to cordial i conciliador, va confirmar el que l’altre agent ens obligà a fer. Es veu que fa un parell de mesos s’ha canviat el codi i ja no es pot circular en paral·lel.



Fèiem el cafè i croissant i continuàvem cap a Pierola. Des d’allà pujàvem per Can Mata. Jo de nou peu a terra, vigilat pel Flores que no em deixà en cap moment. La resta del grup estava fresc. Les cares del Sebas, el David, el Fulgui i el Josep no presentaven cap signe de fatiga.

Baixada ràpida i merescuda CFR


Ens han sortit 40 km i 850 de desnivell, de mica en mica...

PD: En arribar a casa, m’he baixat el codi de circulació. NO he trobat cap referent a la modificació de fa dos mesos a les que feia referència l’agent dels Hostalets

SECCIÓN 3.ª Arcenes. Artículo 36. Conductores obligados a su utilización 
Se prohíbe que los vehículos enumerados en el apartado anterior circulen en posición paralela, salvo las bicicletas, que podrán hacerlo en columna de a dos, orillándose todo lo posible al extremo derecho de la vía y colocándose en hilera en tramos sin visibilidad, y cuando formen aglomeraciones de tráfico. En las autovías sólo podrán circular por el arcén, sin invadir la calzada en ningún caso. 

Si us plau, teniu algú alguna noticia al respecte?



dijous, 29 de juny de 2017

L'aniversari

Sin que sirva de precedente, escribo esta crónica en castellano para dar la bienvenida a una nueva lectora que, seguramente, hará un estricto seguimiento de las andaduras de este grupo (i de pas si clica a la publicitat tindrem un bon grapat d’ingressos addicionals, que som catalans).

La verdad que salir este domingo era un hito difícil de cumplir, mi pareja cumplía años (la segunda cifra es un 0, “no hace falta desir nada más”).

Entre mis hijos y yo ideamos un plan perfecto para que no pusiese ninguna objeción si me veía con el maillot de ciclismo. 

La organización perfecta, el fin de semana era una concatenación de acontecimientos que no dejaban de sorprenderla. Tanto que, cuando le dije que saldría hacer una salidita, no se pudo negar.

Ahora bien, me había olvidado de comunicarlo al grupo, craso error, mi llamada desesperada el sábado a horas intempestivas solo fue contestada por el David, que estaba concentrado por el gran reto que se había propuesto: La Catllaràs.

¿Y ahora qué? Sin compañía tengo prohibidísimo hacer salidas moderadas. Esperaba que Sebas, Efren, Fulgui, alguien respondiese a mi plegaria, pero no. Me fui a dormir evaluando la posibilidad de desistir en la salida, tanta dedicación para nada…

No había puesto el despertador, pero a las 7:00 la sutil voz del Paco que salía con Dani, Alessandra, Cristóbal, Manolo y el Club Cicles, despertó a todo el bloque de vecinos.

Ya puestos decidí hacer la ruta fácil: Un can Maçana. Ya sabía que las onduladas tocaban a pie si no quería superar las 140.

Me sorprendió ver, al salir de casa, que el asfalto estaba mojado, había caído una ligera lluvia que había refrescado el ambiente.

El primer aviso lo tenía en Can Roca (143) y eso que solo era un repecho de nada. En ese preciso instante, se daba la salida de La Catllarás, David, que se había entretenido hablando con el pibón rubio de la organización, estaba muy rezagado y, de nuevo, empezaba a chispear.

El grupo de carretera, que justo empezaba el descenso del coll del Bruc hacia Igualada, maldecía el tiempo, no por la peligrosidad del pavimento, sino porque de todos es conocido que la butifarra a la brasa, con lluvia, no alcanza el punto de cocción óptimo que todo ciclista espera poder desayunar.

La lluvia me alcanzaba justo delante de casa de Bob, donde un grupo de tres runners que acababan de aparcar el coche, desistían de su excursión y decidieron ir directamente al bar. En una centésima de segundo estuve tentado de dar media vuelta, pero ya me conocéis.

David avanzaba a buen ritmo, su 29 se conoce cada piedra de las pistas del macizo y esperaba con anhelo la llegada de los senderos.

El grupo de carretera iniciaba el ascenso a La Panadella, si el descenso había sido conservador, ahora tenían que poner toda la carne en el asador (que era precisamente lo mismo que hacían en el restaurante). 

En dos puntos más me puse a 143, llegaba a las onduladas y no quise tentar a la suerte, después de la primera rampa pie a tierra y a caminar. Esta vez sin remordimientos.

Las raíces mojadas provocaban las caídas continuas de todos los participantes de La Catllaràs, ¿Todos? No, un rider de Esparreguera sorprendía a propios y extraños, su técnica depurada le confería la tracción perfecta a la KTM incluso en las peores condiciones.

Mientras que los compañeros de la flaca se deleitaban con los manjares de la brasa yo me contentaba con cuatro frutos secos.

La organización se sorprendía al ver llegar detrás de los tres VIP que habían salido desde una posición privilegiada a un conocido (sobre todo por el pibón rubio), que en ediciones anteriores había realizado una participación poco más que discreta.

Si, David llegó en cuarta posición, el entrenamiento de salidas rápidas ha dado su fruto y se rumorea que se está planteando realizar La Nocturna sin roadbook (Kilian, a este no lo pillas). 

Bueno, esto es lo que ha dado de si el fin de semana, es posible que algún dato de los descritos no sea del todo correcto, pero si queréis saberlo con certeza, deberéis acompañarnos en las futuras salidas.

PD: Surt algú aquest cap de setmana?


dimarts, 20 de juny de 2017

Solidarność

Primer de tot començo penjant el track de la sortida dels cargols (per problemes logístics no els havia pogut penjar)


I ara si, la crònica: 

Aprofitant la tornada cap a casa, en Carles proposà al grup de fer Diumenge una sortideta en BTT. No sé si l’onada de calor tenia mig endormiscat al grup però ningú no va dir res al respecte.

El Dani i l’Alessandra s’havien apuntat a les tres nacions i estaven immersos en temes logístics. Com que ningú no respirava, li vaig proposar d’acompanyar-lo al començament de la ruta, Tornar a matinar en cap de setmana, des del fatídic 19 de març que no ho feia...

El grup, a mida que s’apropava el cap de setmana, s’anava despertant. Mans amb el pulgar cap amunt indicaven que s’apuntaven: en David, el Sebas, en Flores i l’Efren. 

S’ha de dir que el missatge de l’Efren no era el del pulgar sinó una parrafada de 25 línies d’aquelles que t’has de llegir quatre vegades per que el corrector ortogràfic desvirtua completament.

A última hora en Flores es demarcava per problemes logístics i ja en el PIR rebíem un whats de l’Efren que, com estava de guàrdia, havia de defensar algú molt dolent.

Jo els hi havia dit que fins a Collbató i mitja volta, que com a molt fins a l’entrada del Bruc.

I tots junts iniciàvem la ruta. Per allò de que no me’n tornés de seguida, sortíem a un ritme suau, el pulsòmetre no pujava. Jo dubtava de la seva fiabilitat, segur que s’havia enganxat amb el del David o amb el del Carles. 

Ja havíem superat Collbató i estava per sota de 120. I en un calenton vaig proposar de fer La Llarga. La baixada tranquil·la, no vaig voler fer el corriolet que prenien el David i el Sebas i decidí seguir fent pista amb el Carles (a la propera sortida no em deixaré cap).

A la pujada, canvi de plat i a ritme conservador. No volia superar les 140 i els meus companys de ruta també s’afegien a l meu ritme. Feia calor, estava cansat. Que n’és de desagraït l’esport, tres mesos d’inactivitat i és començar de nou, com si mai hagut fer res. Fins i tot vaig estar a punt de posar-me ruedines. 

El grup anava al meu ritme i si em perdien de vista, de seguida s’aturaven per controlar que tot estigués al seu lloc. Sóc coneixedor que els estava fent anar molt lents i els hi agraeixo moltíssim aquesta deferència. De n’això se’n diu SOLIDARITAT.



La idea era la de tornar per carretera, per a un primer contacte ja està bé, però ja em coneixeu... Se m’encén la neurona, suposo que pel fregament amb el sillín, i començo a dir tonteries: Ostres carretera, si és avorrit amb BTT...

Total que el grup per evitar que no em donés un sofoco per rabieta, abdicà i tornàvem per Sant Pau de la Guàrdia.

Curiós que cada vegana havia d’anar més a poc a poc per no superar la barrera dels 140. Però si, fèiem Sant Pau, Can Maçana i tornada ràpida cap a casa.

Que bé que van entrar les CFR sense alcohol que vàrem prendre. Això va ser el colofó d’una molt bona sortida.


Com diu l’Anna: gràcies wikiperros!!

PD: revisant els tracks he vist que la sortida de Vacarisses la van fer a una mitjana de 9,9 km/h i la que vaig fer jo era a 12 km/h. Uhmmmmmmmmm

diumenge, 18 de juny de 2017

L'APLEC DELS CARGOLS - 28.05.2017


Avui , en el dia de la trobada que aplega tanta gent per motius gastronòmics, uns quants cargols ens hem escapat del genocidi, i ens hem aplegat però per fer una gran sortida en BTT, una mica més multitudinària que les darreres, i això que no va pas ploure abans. S'ha acabat la sequera de bikers, però degut a la calor, toca matinar per disfrutar de la BTT

Havia planificat els dies abans un Vaquerisses, després que la setmana passada arribéssim a Montserrat en Xavi i jo en una molt bona sortida. El llistó estava alt i Vaquerisses era la sortida ideal i anhelada ja que feia molt de temps que no la fèiem i es tractava de gaudir la BTT.

Érem fixes l'Agus, en Xavi i jo, però després de comunicar-ho als Bikedeferro, s'hi van apuntar amb decisió en Sebas, que s'ha activat a full, així com en David i en Fulgui. És evident que Vaquerisses té tirada, jo la definiria com la sortida perfecta, no massa exigent però molt completa, divertida i, això si, molt tècnica, de manera que la sortida no va decebre els nou vinguts .


El pastor Pérez, ja pràcticament està a punt i no trigarà massa en agrupar els Bikers descarriats, coincidint el seu esperat retorn amb l'estrena dels maillots Bikedeferro. Podríem aprofitar l'ocasió per fer una macro sortida on hi coincidim tots, és a dir una aplec de cargols amb rècord de bikers.

Feia temps que no coincidíem els ”Furbis" sobre la BTT i l'experiment passat per aigua per batejar-se en crta a Montserrat va quedar descafeïnat  Això de rodar i xerrar al mateix temps és un entrenament molt dur, pujar la puda no és bufar i fer ampolles, però molt més mèrit té pujar amb la roda de la bici completament frenada. 



Sort que tenia reserva de plutoni al condensador de fluxe de la seva bici. La veritat és que el que va fer en Fulgui va tenir molt de mèrit, qualsevol altre hagués girat cua de primeres, ja a can Sedó quan s'adonà del problema, però va aguantar tota la sortida sobrat.

En David, va prometre que degut a que havia de sortir més tard que la resta, ens atraparia pel camí i ho va complir abans d'arribar a l'última pujada al fideuer (més concretament a la cruïlla cap a mas Maimó, tal com tenia previst). És un autèntic sherpa coneixedor dels camins a la perfecció de manera que vàrem seguir la ruta de tornada que va proposar.


En Sebas en al seva línia de "el ciclisme es fàcil", l'Agus i en Xavi que no havien fet mai la sortida, la van gaudir a tope degut a la seva excel·lent i immillorable condició física

A l'inici del fideuer ens vem acomiadar d'en Xavi que va continuar per carretera fins a Esparreguera ja que tenia un compromís. La resta vem escalar el fideuer i, finalment també la drecera que en David proposà des camí crta Olesa fins a aeri esparreguera.

Missió Vaqurisses completada, en tots dos sentits de la paraula, ja que vem completar la clàssica amb nous itineraris com observareu al track.

Fantàstica sortida i tots en forma òptima. La medalla al mèrit per en Fulgui , que va llençar-se "a lo banzai", sense frens, per on en David ens va dir sense dubtar ni tres segons quan ja pràcticament arribàvem

Després de la baixada camicace, la bici es va arreglar sola 😂

Moltes ganes de repetir i disfrutar la BTT i esperit bikedeferro.

Les dades tècniques de la sortida : 43 km; 959 m de desnivell acumulat; pendent màxima 14%

Seguim planificant noves fites  i tot i que ens faltarà gent imprescindible per la nocturna, aviat serem tots a punt.

Bikedeferro forever

diumenge, 28 de maig de 2017

BKF Kids,prova pilot

A l'espera de rebre la crònica i el reportatge fotogràfic de la sortida d'aquesta setmana, us avenço el que ha estat la prova pilot de les sortides Bikedeferro Kids.

Hem fet una ruta de 6,5 km que ha transcorregut per zona urbana, carril bici, pistes forestals i, com no, per corriols.


No hem assolit grans velocitats i en cap cas el pulsòmetre ha pujat de les 125 p/min. Fins i tot ens hem permès gravar un vídeo per animar-vos a participar.




Ah, finalment hem substituït la CFR per un SFR (S de suc).

Dissabte vinent més!!

diumenge, 21 de maig de 2017

La primera de l'Efren

Fantàstica sortida !!


Des d'Esparreguera en molt bona companyia i per fantàstics camins, magnífiques vistes de Monistrol i i Montserrat

Pista majoritàriament, però molta pendent, llambordes i grava, ja des de la pujada de la Puda i fins a Monistrol.

Un cop allà ens prenem un respir involuntari, en tant que ens va costar una mica trobar nous camins que ens portarien fins a Santa Cecília, sense trepitjar carretera.

Finalment i després de pujar una bona estona, fins a la famosa corba de "la font de la dona morta ", que delimita el duríssim tram final, no vàrem veure cap font ni dona pàlida amb cap bicicleta de muntanya, sinó un parell de ciclistes de carretera. 

Reconec que no vàrem estar a l'alçada per error. El repte era pujar fins dalt Santa Cecília sense posar el peu a Terra !! Però creiem que anàvem pel camí correcte i perquè no dir-ho, ja amb ganes d'agafar una mica d'asfalt, ens dirigim per carretera fins a Montserrat.
Creiem que havíem arribat a Santa Cecília per camí il·lusos de nosaltres !!!! 

En adonar-me que el GPS m'advertia de l'error, vaig intentar convèncer el company de ruta per tornar enrere la baixada i intentar trobar el camí BTT fins Santa Cecilia sense èxit perquè el company ja pensava en arribar a Montserrat, on tenia coses importants a fer i on hi havia de fer nit, de tal manera que "carretera i manta " i cap al Monestir ens dirigim . 

Destí massa concorregut, tot fer dia de platja, la gent va escollir muntanya.
Ja a la bifurcació - carretera cap a Can Massana, degut a la massificació d'autocars i tot tipus de vehicles , vaig despedir-me i seguir la ruta de regrés tot sol a Esparreguera.

El company de ruta es va quedar a Montserrat, on segur que va trobar gran espiritualitat mentre jo vaig haver de meditar sobre la bici tornant cap a casa ( quina calor 🦂🌞)

La tornada fins can Massana com sempre interminable, més amb aquella chicharra i parlant amb mi mateix , en un diàleg força interesant 

Com en arribar anava be de forces i em va quedar l'espina de pujar el tram final BTT fins a Santa Cecília, vaig decidir:
  1. completar ruta i track setmana que ve
  2. baixar roques blaves per tornar-les pujar.
Anhelava tornar a baixar per escalar els Blaus com a vells temps amb els bikedeferro. A poc a poc, però amb pas ferm i contemplant la muntanya única després de tanta carretera de tornada.

Per fi una bona sortida en btt, amb la meva Ghost gairebé nova de trinca, he gaudit molt més que patit.

Desvivell de 1500 m acumulats en 58 km