diumenge, 12 de novembre de 2017

Ningú no es queda sol

Desprès de la ZB2017, de la Bailaora, de la Montserratina a més d’un li han aplicat un 155 i li han suspès l’autonomia de sortir en bike el cap de setmana.

Estàvem en quadre, només quatre perquè ningú no va respondre a la crida del Carles. Quatre amb llibertat vigilada i sense passaport per anar més enllà del coll del Bruc. I és que l’AN és molt estricta i no atén a les al·legacions que puguem presentar (AN=Afectades No contentes a que sortim tots el diumenges). Esperem que el recurs al TC (Taula pluridisciplinària per millorar el respecte al Ciclista) doni els seus fruits i que diumenge vinent tinguem una major participació.

Com la majoria havíem de fitxar d’hora, proposà fer una sortida intensa però local: La ZB. Em sorprengué que els meus companys Fulgui i Flores no coneguessin el recorregut inicial.

Volien escaquejar-se de bon començament, sort que un caçador els reprengué titllant-los de nenetes si no prenien l’alçalera. Jo la vaig acabar caminant (el GPS m’aplicà un 150).

La ruta divertida, molt divertida fins arribar a l’Span, el GPS em volia aplicar més 150 però no li vaig fer cas, els corriols m’agraden i em fan gaudir de la bike i no en penso renunciar.

En arribar a aquest punt les cervicals del Sebas van dir prou. Volia tornar sol. Però l’esperit Bikedederro sortí: si uno cae, todos caen (o alguna cosa així).

Quedava la part més xula de la ZB, però decidírem de tornar plegats, això si per corriols. 

Quatre fotos abans de la zona14 i iniciàvem la part final.





NOTA: al corriol de la nocturna l’anomenàvem zona14 quan jo era jove.

Abans d’arribar al cim que precedeix el corriol al Flores li van fer la xupona. Aquí en Sebas prengué la iniciativa. Jo al darrere controlant la situació.

El primer escull superat amb molta soltura i amb algun cop de maluc. A la zona de transició estàvem preparant-nos pel tram divertit i UPS!!!: Una branca malparida s’enganxà amb el manillar de la bike i sortí propulsat per sobre de les banyes.

No anava ràpid, una cabriola abans de caure, a càmera lenta, sentia com en Fulgui i el Flores ho anaven narrant i m’advertien que la bike tenia trajectòria d’impacte amb la meva cara. Els meus poders aràcnids reaccionaren i estengueren les meves extremitats (both 5) per interceptar la col·lisió.

GPS i mòbil no sofriren cap impacte fatal. Només un fort cop a la cama i una lleu avaria al manillar de la bike. Cinc minuts per veure que tot estava al seu lloc i a continuar amb la diversió.

Preníem algun corriol més (dos per ser exactes) abans de les merescudes CFR. Tot i que en Fulgui va fer una SFR (s de suc, neneta!!!).



PD: La meva C era de cafè descafeïnat.

PD2: 25 km no donen per més narració.

diumenge, 5 de novembre de 2017

Ja tenim el pin

Ja fa una setmana de La Bailaora i, com no, hem anat a la cloenda de la temporada de flaca que des de fa 69 anys organitza la Federació Catalana de Ciclisme. 

Els efectes de La Bailaora s’han deixat sentir, hem tingut moltes baixes: el Manolo, l’Efren, el Sebas, en Josep Oliver, en Fulgui. A més de les que ja vàrem tenir per La Bailaora: l’Oscar i el Sherpa.

Per compensar-ho l’Aniento s’ha fet acompanyar del Toni Tejedor que, per a l’ocasió, portava una flaca vintage de triatló. 

Havíem d’escollir el trajecte per pujar al Monestir, tot aniria en funció de les sensacions que no van ser bones des de la primera pedalada: a 130 pulsacions sense haver fet res.

Així que vaig proposar de pujar per Can Maçana, només en David posà cara de decepció, tenia poc temps i volia fer una sortida de màxim esforç.

L’alarma de l’Ultra ja sonava abans d’arribar a Collbató. Aquesta musiqueta es convertiria en una constant durant tota la ruta.

Tirava del grup, si a lo que feia jo es podia dir tirar del grup. Mentrestant, al darrera la colla es divertia tirant al terra els bidons d’aigua, creuant-se per la carretera....

Cada vegada el cel s’anava tancant més, a la carretera hi havia molta circulació de vehicles, la idea d’avortar planejava a l’ambient, però l’esperit Bikedeferro no va permetre cap deserció.

En girar a Can Maçana l’ambient ja era diferent, la boira s’esvaïa, l’alarma deixava de sonar. Tocava deixar-se caure però amb tota la precaució del mon, l’asfalt estava mullat i relliscar avui no era l’opció.

No sé si era per l’hora o pel fred però, comparat amb l’any passat, hi havia pocs cotxes fent cua a la barrera de l’aparcament. 

Quedaven pocs quilòmetres d’ascensió i la quantitat de ciclistes feia impracticable pedalar amb comoditat. Aquell escenari, el fiscal general de l’estat, l’hauria titllat de massa tumultuosa de ciclistes o de turba que es manifestava violentament tot fent girar els pedals. Nosaltres simplement, ens van deixar portar per una bona roda que ens marcava el camí, llàstima que anés acompanyada...

I per fi el PIN i les fotos:





Sense esperar la benedicció de les bikes ja preníem el camí cap a Monistrol, on es va posar de manifest que a sobre de la bike hi ha més d’un brètol. La Montserratina no és una sortida per córrer, tothom té el desitjat PIN i ningú no te’l traurà encara que baixis a poc a poc per no destorbar als altres ciclistes i vehicles amb els que comparteixes la via. Aquestes boniques paraules van adreçades al CAPULLO que em va tocar en plena corba per avançar-me Nano, sense trànsit, no m’agafes. 

A Monistrol ens acomiadàvem del David i preníem rumb cap a Vacarisses.

Una parada tècnica al restaurant el Xai on en Flores va demostrar la seva tècnica fent fotos i iniciàvem l’ascens.

De nou la musiqueta del GPS m’instava a minorar la marxa. Vàrem alliberar al Carles i al Flores per a que, ja que lluïen el Maillot Bikedeferro, fessin una ascensió digna. 

A cal Kiku fèiem un petit esmorzar i uns quants riures. Ens explicàvem anècdotes de sortides, en Teje en té moltes. Sabeu a quin Esparreguerí també l’anomenen Doraemon? 

Baixàvem a Olesa a un bon ritme, quasi som testimonis d’un accident entre dos cotxes que per sort no va passar d’un bon ensurt, i a l’alçada de Can Sedó: 2 de 2 amb folre i manilles!!! Segona trencada consecutiva de la cadena, just en el moment que volia fer una escapada per arribar en solitari.

Res, arribava una altre vegada a casa amb les mans ben negres, això si, desprès d’haver fet la CFR de rigor.



Res, la setmana vinent no farem la BS-17, així que ens haurem d’esperar, si em deixen, a l’edició 2018.

diumenge, 29 d’octubre de 2017

La Bailaora

La ruta ja estava decidida des del Colibrí. Aquella havia estat una travessa dura i llarga, quasi agònica, en la que els Bikedeferro ens vèiem capaços d’assolir qualsevol repte que se’ns plantés al davant. El Dragon Khan? D’esquenes i amb el plat gran!!!

En un atac d’eufòria desmesurada fins i tot havíem avançat la data de la fita al primer semestre de l’any. Ningú no ens podia aturar (jo recordo que en aquell temps l’indicador de la bàscula rondava els 74 kg). Teníem moltes sorpreses preparades, inclús que ens acompanyés el membre honorífic per poder donar una mica de marxa als PRO (els altres ja el veuríem tot prenent unes birres al restaurant).

Però la vida ens depara sorpreses que ens esguerren els plans i dinamiten els ànims (ja sabeu de què estic parlant).

NOTA: Sempre m’ha agradat deixar un punt misteriós a la crònica per a que els lectors facin càbales a allò que m’estic referint.

Si, la tant esperada equipació no arribava i tots havíem fet la promesa a la Creu de Canet que la propera vegada seria amb l’uniforme de gala. Crec que puc recuperar una foto d’arxiu:



Passat l’estiu per fi decidíem la data, el 28 d’octubre, que tot i va ser moguda en varies ocasions per assegurar la màxima participació, finalment fou l’escollida.

Dissabte ens aixecàvem ben d’hora per presentar-nos al PIR3, carregar les bikes i començar via cap Arenys de Munt (on tot va començar).

Totes les sorpreses l’organització havia preparat es van haver de suspendre per temes d’agenda i logístics, però això no va fer defallir l’esperit del grup que, sense dubtar ni un moment partia adormit a gaudir de més de quatre hores de pur BTT.

Aquesta vegada no havia repartiment de GPS, en Carles els va substituir per unes barretes energètiques de Torrons Vicens. Res de gels, el millor per recuperar forces els productes de la terra!!

Començavem l’aventura amb només 20 minuts de retard respecte l’horari establert per l’organització. Feia fresqueta i, al tram de baixada, els companys em van deixar liderar el grup (els cabronassos anaven al darrera ben arrecerats).

Tot canvià a les primeres rampes on, de mica en mica, tots en van avençar. Haig de dir que ni un sol moment vaig ciclar sol, en Sebas, el Manolo, el David, l’Aniento, l’Oliver, l’Efren, el Carles, en Flores i el Fulgui no van permetre que pogués girar cua, volien que patís tant com ells.

La meva càmera no rutllava com calia, però l’Oliver amb la GoPro em va substituir a la perfecció, avançant-se al grup per obtenir les millors panoràmiques.


Abans d’arribar a la cruïlla de la Creu de Canet el Carles indicava, als més agosarats, alternatives corrioleres a la pista, tot un detall.

No havíem arribat a Sant Cebrià i les meravelloses barretes ja volien sortir del cos (culló amb els de Vicens....). A més d’un se’ns va fer insofrible la resta de la ruta i, com a colofó, el Dragon Khan!!

quasi ho aconsegueix!!

Havíem sentit parlar moltes llegendes, però veure’l en primera persona et fa sortir les llàgrimes i no per l’emoció. No estàvem preparats, ningú no portava material d’escalada.

Un any enrere crec que l’hauríem pujat, però dissabte no tocava. 

La resta de la pedalada, com sempre per aquest indrets, un puja baixa continuo a unes pistes on tens molt bona tracció però que acaba destrossant les cames dels que, aquesta vegada no anàvem tant preparats. Les rampes, estrebades i pulsacions anaven augmentant, convertint la pedalada en una duathló.

El turó del Cona l’havíem superat, també el Collsacreu. En aquest punt el grup s’aturà, veient l’estat lamentable que teníem, es plantejà de prendre una drecera i escurçar la ruta prevista. L’errada va ser que em deixaren decidir a mi.

 Mireu com amago panxa!










I ningú no se’n penedí. Bé en arribar a la Creu de Rupit, quan vaig proposar de fer la cua del Colibrí van suggerir que em callés la boca. 

I es que tot just començaven dos corriols que ens duien directe al restaurant. El corriol amagat és, senzillament, sensacional. Val la pena patir per arribar-hi (l’any vinent intentaré que no se m’avanci el Fulgui per no haver de frenar tant).



Carles, gràcies per la jornada, l’any vinent repetiré. I encara que no heu pogut venir, Alessandra, Dani, Cosco, Cristòbal, Toni, Oscar i Vives, vosaltres també hi éreu!!



I m'oblidava, si hem arribat a bon port ha estat gràcies a les indicacions i veus del Biel, del Bruno de l'Aleix i del Ferran que ens han estat guiant durant tot el trajecte.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Desprès de la tempesta, arriba la calma?

Desprès dels fets de Diumenge passat no tenia ganes d'escriure la crònica setmanal, tot i que tenia motius més que suficients.
De fet encara no en tinc ganes, però faré un esforç i intentaré escriure quatre línies.

Però no us deixeu enganyar, posar un vot en una urna no és il·legal, el referèndum pot-ser si que ho era (jo no opinaré) però que part del POBLE opini, en democràcia, mai no ho hauria de ser. Veure que els cossos de la PN i de la GC atacaven al poble amb una violència desmesurada em recordava als grisos (sabeu qui eren?). Aquesta força ja la podrien aplicar a les detencions dels corruptes que ens han portat a l'actual situació (Rato, Rita, Pujol i els que no coneixem).
(No dic més noms per a que no em clausurin el bloc)

Vale, la política no és el meu fort, escriure, com us haureu adonat, tampoc. I la setmana passada tenia una bona notícia que compartir amb els milers de lectors del bloc. Tenim un nou membre Bikedeferro!! Aquest com el Fermí, de moment tampoc ha ciclat amb nosaltres. Havia de venir a fer la Bailaora, però problemes d'agenda l'han impedit acompanyar-nos. Es tracta d'un rei (qui m'ho havia de dir a mi que sóc republicà): en Melcior, guanyador de la volta a Espanya el 1991, D'acord Fulgui, no ha fet la llarga del Catllarràs però algun mèrit en tindrà, no?



I seguint amb la Bailaora us confirmo oficialment la data: DISSABTE 28 d'OCTUBRE, si us plau, torneu a apuntar-vos per fer la reserva al restaurant.

I aquesta setmana, de nou els maillots Bikedeferro han tornat a circular per les comarques catalanes, en Manolo, l'Alessandra i el Cristòbal el portaven a la sortida habitual dels cicles. També el Dani, que sortia a estirar les cames...

El mini grup (Sebas i jo), amb moltes baixes, ha decidit fer un Castellolí sense cafè, i la veritat que ha esta força bé, baixada ràpida (sense superar els 150) i pujada tranquil·la, tot sentint com retronaven els tambors del Bruc a les roques Blanques direcció a can Canyelles. 



Només la vista d'un Bikedeferro accelerà la marxa i les pulsacions, era el Dani que ja tornava cap a casa.



Bé, la setmana vinent, tenim més dies per pedalar, a veure si ens trobem!! 

diumenge, 24 de setembre de 2017

L'1-O ....tarem

No han tingut més remei que habilitar de nou el bloc!!

Des de que els Bikedeferro sortim amb la nostra flamant equipació, milers de centenar d’usuaris d’internet, clamaven per poder accedir a l’adreça d’internet que anunciem al culote. I desprès de dues setmanes amb el bloc intervengut, per fi podem gaudir de nou amb les esperades cròniques.

L’Audiència no ha tingut més remei, de tots és conegut que som un club independent, és a dir, independentment del club ciclista al que estem associats, tots els que surten amb nosaltres son Bikedeferro i, diguin el que diguin, sempre continuarà sent així.

Vale, ha estat molt forçat, però havia de poder trobar una bona raó per excusar dues setmanes de silenci. 

I és que la setmana passada vàrem estrenar-la. Ciutadans de Catalunya: Ja la tenim aquí!! I podrem fer la Bailaora tots uniformats.




Va ser memorable la pujada a Montserrat per fer-nos la foto davant dels degollats (si algú encara no s’ha assabentat, són les muntanyes que surten al nostre logo). Si, la data pot-ser no era la més adequada, fotia una rasca de cal Déu, coincidia amb la Matagalls, no tots podien venir, però el Carles ens acompanyava i això sempre mereix d’una bona celebració.

I ell ho va celebrar força bé, tot esmorzant uns peus de porc que eren l’enveja de tots els comensals.


La ruta no era una Portals, però s’hi assemblava. Desprès de la benedicció, el grup es va dividir perquè teníem reunió del consell executiu Bikedeferro. Per raons obvies no puc explicar-vos les decisions que es van prendre, ni tan sols puc mostrar-vos una instantània de la reunió.

Si que us puc desvetllar una primícia, farem una sortida tots plegats incloent el membre honorífic, el que no tenim ben clar si el Fermí ens podrà acompanyar. També s’ha decidit prendre mesures disciplinàries al clan Abelaira-Oliver pels fets de l’11 de setembre (surten amb llibertat condicional i ens imprimeixen un ritme que ni el Sebas ni jo podem seguir).

 Recorregut del dia dels fets
evidència del dia dels fets

El dissabte l’Efren va fer una bona descoberta, estàvem intentar cercar a Terrassa una granja on poder prendre un cafetó abans de tornar cap a casa. Des de l’intervenció, jo tinc l’instint atrofiat, però ell ràpidament divisà un local on poder seure i gaudir d’un ambient especial. I és que el nom ho diu tot: Flamencologia.


Estàvem asseguts i gaudint del cafè, tot esperant el molletes amb zurrapa que et donaven per tant sols 2€. Mentre esperàvem una jove egara passejava els seus molletes per davant nostre i just abans de la tan esperada recompensa, un dels usuaris del local sortia corrent per fer una gran potada al costat de les nostres flaques. Ei, els molletes i la zurrapa estaven bons, repetiríem. De fet ens van estar repetint durant tota la tornada.

El local està bé, té un local interior on poder fer un zapateao a lo Corral de la Pacheca, per desar totes les bikes i el preu és molt econòmic. SI anem aquest proper diumenge podrem dir orgullosos que l’1-O POTAREM!!



El diumenge sortíem per fer un Cogulló. Nomes han arribar dos herois dels quals tenim aquestes fotos:


Els altres, per culpa meva, ens hem hagut de quedar a Ca l’Andorrà consolant-nos amb uns croissants de xocolata que ens han conferit la força justa per arribar a casa amb un estat digne.


A part de l’esforç dels herois, la imatge més singular d’avui era veure l’actitud dels que, a Collbató, penjaven i despenjaven cartells: per uns era una activitat de joia i cofoi per altres de ràbia i ressentiment (per no ferir sensibilitats no us dic quina era l’actitud de cadascú). 


I res, si no em segresten el bloc, la setmana vinent més 


PD: Estar desconnectat dues setmanes és un rollo, porto més de mitja hora clicant el like a l’Strava

dilluns, 4 de setembre de 2017

Zero Zero? Si és per a nenes

Diumenge, 16:00 em miro les bikes amb nostàlgia, demà torno a la feina desprès d'unes merescudíssimes vacances. No, aquest estiu no he pogut exprimir al màxim les transmissions de la flaca i de la BTT, encara estic convalescent i no puc donar tota la canya que voldria.

Tres mesos d'aturada et fa perdre la massa muscular i les rutes abans gaudies ara les pateixes.

Divendres
Amb el Flores vàrem convertir el que era un Vacarisses en un Can Maçana – Vacarisses. 

Els homes dels temps havien anunciat un dia plàcid, amb núvols però sense pluja, així que els manguitos i l'impermeable es varen quedar a casa.

A un ritme tranquil arribàvem al Bruc on, de sobte, començà a ploure. Vàrem aixoplugar-nos a la fleca del Bruc (el cafè és poc recomanable) quasi mitja hora per poder continuar amb la ruta.

Des de Can Maçana fins a Marganell no vàrem forçar la màquina, la carretera molla no donava gaires bones sensacions. 

Desprès de Castellbell, durant l'ascensió a Vacarisses, no em trobava bé i em vaig aturar. Sort de la companyia del Flores que renuncià a batre els rècords de l'strava i decidí de lligar-me de ben aprop.

Al cim foto

I baixada conservadora per no prendre mal. Arribàvem a una hora decent, en Flores s'acomiadava perquè serà una setmana a Le France (tranquil, que et matxucarem tots els rècords de l'strava).



Dissabte
No havia de fer res, però al final va sortir una pedalada amb l'Aniento i el Manolo.

Osti, l'Aniento s'ha estat posant en forma a les vacances a Granáa.

Jo volia fer quelcom tranquil, però ells van enfilar rumb a Igualada. 

No hi ha pitjor sensació pedalant que veure com els teus companys es giren amb una mirada que diu «però com que no pot seguir-nos», això fins a La Pobla on vàrem aturar-nos per prendre un entrepà revitalitzador.

La sorpresa esdevingué quan vaig demanar una zero-zero, la cambrera va repetir fins vuit vegades que el que havia demanat era per NENES!! Vaja, tota la gent de l'hostal feia l'onada cada vegada que la noia ho repetia. En Manolo i el Josep es partien la caixa intentant inútilment dissimular.

L'entrepà em donà forces fins Vallbona, on de nou, seguia arrossegant-me.

Per fi arribàvem a Can Aguilera, on l'Aniento rememorava les desventures dels seus 850 S i E.

Des d'allà, baixada ràpida a Esparreguera (amb error inclòs) i CFR.



Diumenge
Aquest Diumenge érem una sortida de cinc, guau!! L'Aniento, el Sebas, en Fulgui, l'Oliver i jo.

Ningú no deia res, En aquests casos el millor es dir una sortida comodí, exigent, però no gaire; tècnica, però no gaire; dura, però no gaire: Rellinars Vacarisses.

A Can Roca estava a 150 pulsacions!!

Si la setmana passada havíem après a apagar la radio, aquesta hem conegut els efectes col·laterals: d'una caiguda de no res s'ha fet una narració èpica inacabable que, ni les pendents més fortes feien emmudir: ens explicava com havia hagut de ser traslladat a l'hospital per tres helicòpters i dos ambulàncies, que la tirita se li havia adherit excessivament i li causà un greu hematoma... (l'Oliver, poc acostumat a aquests relats, al·lucinava).

En Sebas, desprès de l'experiència dels corriols de la ZB, em deixà que, als corriols, anés al capdavant. Per sort no aparegué cap trampa d'esbarzers.

A mida que anàvem avançant em trobava més a gust, amb poca força però suficient per superar els obstacles. 



Només tres apunts de la zona corriolera:
  1. L'Oliver ens mostrà la seva tècnica: ves a sac, si la bici passa, tu també!!, S'ha de dir que va ser prou efectiva i no va ver cap escull que l'aturés; però, i si la bici no passa? 
  2. L'Aniento, amb l'Spark no es va ni despentinar, la va fer amb plat gran, com si estiguéssim fent un tram de pista.
  3. En Sebas, fort, molt fort, seguint de ben aprop la roda més ràpida que obria el camí.

A l'arribar a la cruïlla del Fideué, l'Oliver que tenia presa i el Fulgui que havia de seguir fent-se proves mèdiques marxaven per carretera.

A la pujada al fideué només en va aturar el segon 150 del dia (de vegades va bé això d'anar limitat).

La baixada més complicada que la pujada, quin tou de gent, impossible baixar ràpid.

Vàrem fer cap a Esparreguera just a l'hora de l'Àngelus, on de nou, el maese Sebas va presidir el oficis de Santa Clara.



I fins aquí la darrera crònica triple, per sort s'han acabat les vacances i podrem tornar a produir bens i serveis per fer un país més pròsper… casun l'olla